Quan sentim la paraula estiu és inevitable pensar en vacances, festes, calor, platja, viatges… Tanmateix, hi ha tants d’estius com persones. Cadascú el viu de manera diferent segons quines siguin les seves circumstàncies. Hi ha qui, certament, té la sort de fer vacances i poder anar a la platja i de festa o tenir temps per llegir i descansar. Tanmateix, també són moltes les persones que durant l’estiu és quan més hores de feina han de fer, justament perquè les altres es puguin relaxar i desconnectar de les rutines diàries. Així, el temps dels uns no és com el dels altres: segur que l’estiu  no avança al mateix ritme davant els fogons de la cuina d’un restaurant que en remull dins l’aigua freda. 

Sigui com sigui, sembla que la imatge que es vol donar dels mesos de més calor és només la de la felicitat, l’alegria i la bellesa. Des dels anuncis de la televisió a les imatges que es comparteixen a les xarxes socials, tot apunta en aquesta direcció. I, tanmateix, com sempre, res no és el que sembla. O no és només el que sembla. Ni les platges són tan idíl·liques com les que mostra la publicitat, ni a l’estiu tothom duu un somriure dibuixat a la cara. Perquè, mentre molta gent certament es diverteix, també n’hi ha molta que està malalta o que passa el primer estiu sense aquella persona estimada que ja no hi és.

Les malalties i el dol no saben d’estacions. Però l’estiu d’aquestes persones no quedaria bé en una campanya publicitària. Són dies feixucs que no passen com un alè. Són hores intenses que allarguen el temps fins a l’exasperació i que confiten les paraules, els gestos, les emocions. És el recolliment davant l’exhibició. És la reflexió més profunda davant la lleugeresa de les indumentàries i del pensament. L’estiu lluminós contrasta amb la cara més fosca de la vida. Una cara que, malgrat tot, no es pot amagar.

Record els estius feliços de la infantesa. Els dies llarguíssims en què la vida es traslladava al carrer. Hores de bicicleta, pilota, de perdre’ns pels carrers i carrerons del cor de Ciutadella. De vespres asseguts a la fresca amb els vesins, parlant de la vida quotidiana, de la lluna, que l’home s’havia atrevit a trepitjar. De secrets dits en veu baixa perquè les criatures no els sentíssim. I en record uns quants que per sempre duran l’estigma del dolor. El del 2015. El del 2023. Però, per sort, els dies bons d’estiu tornen i tot torna a ser com sempre encara que no hi hagi res igual.

(Article publicat al diari Menorca de dia 31 d’agost de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Aquesta setmana, un centenar de periodistes de les Illes van signar una carta oberta amb el títol “Prou periodistes assassinats, prou genocidi a Gaza”, impulsada per la revista Posidònia i el Comitè de Solidaritat de Menorca amb Palestina.  A Barcelona, un miler de periodistes van sortir al carrer per condemnar l’assassinat d’informadors a Gaza i en favor de la llibertat informativa. Des que l’exèrcit d’Israel va atacar la Franja, l’octubre de 2023, han mort al voltant de dos-cents periodistes, els darrers, de l’equip d’Aljazeera, mentre dormien en una tenda de campanya davant un hospital, en un atac perfectament planificat i executat, com ha reconegut el mateix exèrcit israelià. L’objectiu d’aquesta ofensiva és clar: no volen testimonis del genocidi, dels “actes comesos amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós”, segons definició de l’ONU. Una definició que organitzacions de referència en drets humans, com Amnistia Internacional, consideren que  s’ajusta perfectament al que fa Netanyahu al poble palestí.

Resulta demolidor sentir els testimonis de la població civil, dels metges i dels cooperants que es troben a Gaza. Els seus rostres contrets i les seves veus trencades són un reflex del patiment que viuen a la zona. De l’horror que s’hi viu dia rere dia. No hi ha medicaments, no hi ha material sanitari elemental, no donen l’abast davant l’allau de ferits i morts que omplen els hospitals. La fam es passeja entre les runes i ofereix imatges difícils de mirar fixament. Criatures demacrades i adults desesperats. Fa uns dies, sentia a la ràdio un metge que, de retorn de Gaza, posava paraules al que havia viscut. El pitjor, deia, és que la majoria de ferits havien estat atacats per l’exèrcit israelià en punts de recollida d’aliments. Imaginem-nos com és la situació que  fins i tot ONG israelianes i personalitats com Omer Bartov, professor d’estudis de l’Holocaust i de genocidi a la Brown University dels Estats Units, han aixecat la veu per denunciar el que fa Israel a la Franja de Gaza.

Un dels darrers periodistes assassinats, Anar al-Sharif, acusat sense proves per Israel de ser de Hamàs, se sabia en el punt de mira. Les seves darreres paraules van ser “no oblideu Gaza”. I sí, encara que sigui tard, s’ha d’aturar aquesta barbàrie i reconstruir un Estat Palestí sobirà, lliure i en pau. De moment, 143 països (dels 193 membres de l’ONU) ja el reconeixen, i França i Gran Bretanya també s’hi podrien sumar, dos països que són cinc dels membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU. Encara que amb una lentitud exasperant, les autoritats es mouen. I no, no oblidam Gaza.

(Article publicat al diari Menorca de dia 17 d’agost de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

És ben possible que, en llegir el títol d’aquest article, a més d’un lector li hagi vingut al cap l’expressió anar de vint-i-un botó, anar ben mudat, una dita, vull creure que encara ben viva, d’arreu dels Països Catalans que, segons Joan Amades,  té l’origen «en el vestit de gala dels guardes nocturns, els quals damunt d’una mena de levita duen un pitral en forma de bacallà, amb tres rengleres de set botons cada una, que no corden res. Ironia per la majestuositat del vestir en un càrrec tan poc important».

Tanmateix, el vint-i-un del títol no fa referència a botons sinó a la campanya ‘Mantenc el català: repte 21 dies’, coordinada per la CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana), amb la col·laboració de l’IEC, Mantinc el català, No em Canviïs la Llengua, Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua, Salut pel Català i Softcatalà, que es va dur a terme fa unes setmanes. Com haureu pogut intuir, és una crida als catalanoparlants a no canviar de llengua quan algú se’ns adreça en una altra o quan pensam que el nostre interlocutor no entén el català. La valoració que s’ha fet de l’experiència és ben positiva perquè hi ha molta gent que, encara que no el parli, entén perfectament el català o que el vol aprendre i no ho pot fer perquè ningú s’hi adreça en aquesta llengua. I per què el repte dura durant vint-i-un dies, us demanareu. Idò, la resposta és clara: perquè està demostrat que, per establir un nou hàbit, l’hem d’haver mantingut, com a mínim, durant aquest temps concret. Per tant, és una manera de garantir la continuïtat de la iniciativa més enllà de la campanya.

L’altra cara de la moneda són els vint-i-un milions del pressupost que el Govern Balear dedicarà al Pla de segregació lingüística, una mesura que va, clarament, en contra de la llengua catalana a l’ensenyament i que, per segon any consecutiu (tot i ser un “pla pilot”) ha tornat a ser un fracàs: un 80,5% de famílies, un 91,6% a Menorca, han optat pel català com a llengua d’ensenyament. D’altra banda, només s’hi han adherit el 4,3% dels centres de les Illes, cap de públic i cap de Menorca. Ara bé, aquesta minoria disposarà de vint-i-un milions d’euros per fer recular encara un poc més la llengua catalana, la nostra llengua pròpia segons l’Estatut, i la que els nostres representants, siguin del color que siguin, tenen l’obligació de preservar i fer créixer. Vint-i-un milions que, sense moure’ns de l’àmbit educatiu, es podrien emprar per millorar equipaments, climatitzar aules, augmentar plantilles, davallar ràtios…

Finalment, hi ha un mite que també té a veure amb el nombre que avui ens ocupa. Es diu que un metge escocès, el 1907, va crear una balança precisa que va registrar una mínima pèrdua de pes dels morts de vint-i-un grams de mitjana, que seria, va concloure, el pes de l’ànima. No vull entrar ara en temes metafísics però sí que vull recordar que, com va dir Mercè Rodoreda, la llengua és l’anima d’un país. I la nostra llengua es veu avui més amenaçada que mai. Les dades d’ús social no són bones i els àmbits d’ús que fins ara han estat els més normalitzats, escola i administració, són els que estan rebent els atacs més directes per part de qui ens governa. Sense oblidar tots els discursos, demagògics i ideològics, que pretenen escapçar la llengua catalana, arraconant la seva varietat literària, de cultura, científica, a través de la qual es transmet el coneixement i es dialoga de tu a tu amb la resta de llengües normalitzades del món. Són els discursos d’aquells que no suporten que la nostra llengua catalana vagi vestida de vint-i-un botó. També són els que, a la mínima, la canvien per una llengua castellana que, mira per on, sí que fan anar ben mudada.

(Article publicat al diari Menorca de dia 7 d’agost de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris