Aquesta setmana han estat alliberats Santi Oliver i Lluís de Moner, els participants menorquins a la Flotilla Global Sumud, juntament amb Simón Vidal, valencià de pare menorquí, i esperem que prest també alliberin la mallorquina Reyes Rigo. En les seves declaracions a la premsa han denunciat maltractaments, amenaces i vexacions per part d’Israel. En aquest sentit, no podem oblidar que  la iniciativa tenia el doble objectiu de portar, d’una banda, ajuda humanitària a la població de Gaza, sobretot medecines i aliments; i, de l’altra, denunciar davant la comunitat internacional i davant del món un bloqueig que afecta directament la població civil palestina, fins al punt de parlar d’un genocidi planificat i executat per part de Netanyahu.

Així les coses, és evident que les 462 persones que es va embarcar en aquesta missió humanitària sabien de la seva duresa i del seu risc, i sembla lògic que els ciutadans que s’ho miraven des de casa valoressin el seu gest amb concentracions i escrits de suport, com ha passat de manera multitudinària arreu del món. Tanmateix, també hi ha hagut reaccions en contra. Reaccions que pretenien ridiculitzar la iniciativa amb expressions que no repetiré. O ficant directament el dit dins l’ull dels polítics i persones rellevants a qui es va acusar d’anar-hi per interès personal. Hi havia reaccions previsibles de sectors ideològics determinats, és clar. D’altres, no ho eren tant, i aquestes són les que fan més mal. La resposta a uns i altres la va donar Greta Thumberg sense embuts: “el més important és que els participants no som la notícia”. Perquè, efectivament, la notícia, el que la flotilla ha ajudat a fer evident al món és la fam, la manca de medicaments bàsics, les bombes… La mort que assetja la població de Gaza des de fa massa temps. I davant aquesta situació dramàtica, injusta, immoral, les paraules d’uns i d’altres els retraten.

El diccionari de la llengua catalana defineix la paraula ‘flotilla’ com un “conjunt orgànic d’uns quants vaixells semblants, no gaire grans, units sota un sol comandament”, segons Joan Coromines, un “castellanisme internacional”, açò és, acceptat en llengües com el portuguès, l’anglès, l’alemany…  Una flotilla que és ‘global’ perquè aplega persones de procedència diversa. I, sobretot, ‘sumud’, una paraula àrab que significa fermesa, perseverança, emprada a Palestina com a símbol de resistència civil.  Gràcies a totes les persones, anònimes i conegudes, que hi han participat amb el mateix objectiu. Avui som un poc més a prop de la pau.

(Article publicat al diari Menorca de dia 12 d’octubre de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

El 1975, Carme Riera va irrompre amb força en el món literari català amb Te deix, amor, la mar com a penyora, un recull de desset contes que compleix enguany cinquanta anys i que ja és considerat un clàssic de la literatura catalana moderna. Així ho demostren les activitats que s’han organitzat per celebrar l’efemèride i que van des d’una exposició a un documental, des de diverses activitats al voltant de la lectura a l’edició especial que s’ha fet de l’obra.

Te deix, amor, la mar com a penyora està dividida en tres parts, la primera de les quals es diu “I a trenc d’alba sempre enyor la mar” en què la mar, juntament amb els personatges femenins, agafa el protagonisme. Així, els títols dels cinc contes que la integren remeten directament a l’aigua, sovint lligada a la mort, com en el conte Mar, amor meu, acompanyament per a sis veus, situat a Menorca, illa amb què Riera ha tingut una estreta relació. Tanmateix, en el conte que dona títol al llibre, i segurament el més reconegut, la mar esdevé penyora d’amor. En aquesta narració, Carme Riera aborda amb valentia, a meitat dels anys setanta, un tema tan esquiu en literatura com és la relació entre dones.

Així, aquesta primera part de l’obra ja posa en evidència que ens trobam davant una narradora oberta a tota la complexitat de la vida, que és, també i sobretot, la complexitat de la literatura. De la segona part, “Balcons de tristos somnis”, destaca el conte Flames de llum cremaven grocs domassos, segurament el que connecta més directament amb una persona cabdal en la vida de l’autora: la seva àvia Caterina, que va acompanyar-la durant la infantesa i a qui sentia explicar velles històries del passat familiar. El llibre es tanca amb els nou contes que formen “Recomença la dansa”, alguns de breus i que remeten al món de l’espectacle i del cinema o, amb una certa ironia, al turisme a Mallorca.

En el pròleg a la primera edició, Guillem Frontera va dir: “He de confessar que no m’agrada encapçalar el llibre de na Carme Riera i no per allò que se sol dir en aquests casos (no som el més adequat, etc), sinó perquè, senzillament, m’incomoda. Em sent, com si en el repart, m’hagués tocat el paper de bufó. Em sent, també, i sobretot, un intermediari que fa nosa, que pot dificultar la desitjable intimitat entre dos amics o dos enamorats.” Feu-li cas i no us quedeu amb el que us poden dir del llibre. Llegiu sense intermediaris Te deix, amor, la mar com a penyora. El millor homenatge que li podem fer.

(Article publicat al diari Menorca de dia 28 de setembre de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

(Foto GOB Menorca)

A la presentació del nou Pla Territorial Insular que el PP pretén fer veure que tot just comença a tramitar quan ja té tots els informes corresponents, el president del Consell va qualificar el del 2023, aprovat per les forces de l’esquerra, com un PTI “elitista, que no estava pensat per a tots els menorquins”. Quan ho vaig llegir no m’ho podia creure i vaig cercar la roda de premsa a Youtube. Efectivament, com era previsible, els titulars no feien més que reflectir la primera afirmació que el president va fer davant els mitjans i, per tant, davant tots els ciutadans, una afirmació que és tan evident que és una falsedat que no sé si hi hauria dedicat un minut a rebatre-la.

Tanmateix, així com anava avançant la roda de premsa, vaig veure clarament que aquella només havia estat la primera d’un seguit d’afirmacions falses que esper que els partits polítics de l’oposició rebatin en sessió plenària, com a mínim amb la mateixa contundència que ho fan els informes dels tècnics del Consell. Ara bé, n’hi ha una que no puc deixar passar perquè m’apunta directament: com que es veu que el president no va quedar prou satisfet amb l’elitisme va afirmar, sense cap vergonya, literalment, que “aquestes piscines que han sortit a la premsa de 500m2 s’han autoritzat durant els governs d’esquerra”, obviant el fet clau que el 2015, i fins al 2017 que es van acabar els tràmits de la seva derogació, vam haver d’aplicar la Norma Territorial Transitòria que el PP ens havia deixat en herència. Una NTT que es va aprovar a través d’una disposició “ex-professo” en una llei de mesures urgents en matèria urbanística del Govern Balear i que, a més, se sustentava en tres pilars que en absolut compartíem: la desprotecció del territori, el creixement indiscriminat i sense criteri i la construcció de grans infraestructures en rústic. D’aquí les piscines en qüestió que, aquestes sí, podem qualificar sense embuts d’elitistes. Perquè, quants de menorquins es poden permetre una nit en un d’aquests establiments? Aquest era i és el model territorial del PP.

Així les coses, l’equip de govern del Consell sembla més preocupat a amagar que volia aprovar un PTI que en cap cas suposava una modificació puntual del que hi ha vigent i que l’han enxampat. O a atacar l’oposició de filtrar els documents, que són públics!, i que els van deixar en evidència. Fins i tot, en algun moment, el president va perdre els papers davant la insistència dels periodistes fent la seva feina. Però ben mirat, potser més que papers, només devien ser esborranys. 

(Article publicat al diari Menorca de dia 14 de setembre de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris