El Ple del mes d’abril del Consell Insular de Menorca va ser un poc més breu del que acostuma a ser però, a moments, prou intens. Hi vaig presentar dues propostes del PSM Més per Menorca, que podreu llegir i escoltar (a partir del tall de vídeo corresponent) a la nostra web i, per això, no m’hi allargaré gaire. Tanmateix, sí que voldria fer una reflexió al voltant de cadascuna d’aquestes propostes.

La primera, feia referència al fet que el Consell Insular de Menorca, tot i expedir carnets de família nombrosa, després no els aplica cap tipus de descompte a les activitats juvenils, culturals o esportives que promou. Per unanimitat, es va aprovar que, a partir d’ara sí es faria. I vaig estar contenta i per motius diversos: perquè és una mesura justa, perquè era contradictori no fer-ho, perquè tots hi vam estar d’acord però, sobretot, perquè la proposta va sorgir arran de la denúncia feta, via carta al director, per una ciutadana. I em sembla importantíssim destacar-ho perquè aquest és, en darrer terme, el sentit de fer política: ser el representant dels ciutadans a les administracions, ser la seva veu i aconseguir que les propostes assenyades que fan es convertesquin en realitat. És una llàstima que tantes vegades ho oblidem. Tots. Sempre he intentat donar resposta a les qüestions que m’ha plantejat la gent; sempre he intentat que em sentissin com la persona propera que crec som… però no és manco cert que, segurament, no sempre me n’he sortit. Aquí som, tanmateix, i esper les vostres propostes, projectes, idees, queixes…

La segona proposa que vaig presentar a Ple tractava el tema de la neteja de platges. Era una proposta pensada per millorar el servei: només demanàvem que un tècnic del Consell controlàs la feina que fa l’empresa i hi aportàs els criteris tècnics necessaris per millorar-la. La resposta va ser un no rotund… perquè tot es fa molt bé! Sincerament, no entenc aquestes actituds: mai no es fa tot bé i, a més, l’administració no pot deixar en mans de criteris empresarials un aspecte tan important com aquest. Però la cosa no va acabar aquí: ara resulta que, una servidora, muntadora professional de campanyes per twitter, s’ha cercat un company de malifetes!

Així, “aquell que l’acompanya a veure documents” (sic) resulta que, segons el conseller del tema, també fa fotos de platges brutes i les retuiteja i les envia al diari i no sé quantes coses més fa. En fi. Confés que l’únic que m’hauria preocupat hauria estat que ens hagués acusat d’anar, cada vespre, a posar porqueria a les platges perquè, així, aquesta gent que circula per twitter, tan dolenta, en pogués fer fotos per desprestigiar el Consell. No ho va fer: sembla que el conseller dóna la porqueria per real i no es tracta, per tant, de cap efecte especial de la factoria PSM Més per Menorca. Quin alè! Ara bé, n’hi ha que s’haurien de fer mirar les pel·lícules que es munten i començar a tocar de peus a terra. Jo, ho confés, les de “superherois” i bons i dolents no m’han acabat de fer el pes mai.

• Activitat política
• Sense comentaris

Patricia Almarcegui, professora, escriptora i experta en orientalisme, és reconeguda pels seus treballs en diferents àmbits, tots ells, tanmateix, estretament relacionats amb un tema apassionant: el viatge. Un viatge que és aventura però, sobretot, recerca de coneixement, concret o  espiritual.

Així, és autora dels assajos, Alí Bey y los viajeros europeos a Oriente (Bellaterra), coautora de Los libros de viaje: la realidad vivida y los géneros literarios (Akal)  i de més de vint articles en el camp dels estudis culturals i l’estètica literària, amb traduccions a l’àrab, a l’anglès i al francès. La seva novel•la, El pintor y la viajera (Ediciones B) és a punt de traduir-se al francès i a l’anglès. Ha estat professora convidada a la Universitat Americana del Cairo i la Sorbona. Ha realitzat estades d’investigació a l’Escola d’Alts Estudis de París i a la Universitat de Columbia, Nova York. A més, és col•laboradora de La Vanguardia i del suplement cultural de l’ABC. Finalment, va guanyar un accèssit del Premi d’Assaig Fray Luis de León amb El sentido del viaje, una obra que tindrem l’oportunitat de conèixer de primera mà a través de la presentació que, per celebrar la festa dels llibres, dia 23 d’abril, es farà al Cercle Artístic de Ciutadella.

El sentido del viaje (Junta de Castilla y León, 2013) és un assaig dividit en cinc capítols que podríem articular a través de tres blocs perfectament definits. Així, just obrir el llibre, ens endinsam en una primera part –tan densa i profunda com interessant i captivadora-  dedicada als elements que caracteritzen el viatge al llarg del temps (desplaçament, recerca de l’Altre o alteritat, experiència, memòria, la tensió del viatger, la mirada, la disfressa, la destinació o el propi viatger i la seva obra).

En segon lloc, ens trobam amb un capítol que parla de les formes del viatge, del llenguatge amb què els viatgers expliquen les seves experiències: la descripció, sens dubte, la figura més representativa, lligada a la vista però també a l’oïda, al gust o a l’olfacte; la retòrica de l’espai i el temps, lligats als conceptes de moviment i lloc; la intertextualitat; la forma en què es presenten les dades del viatge; l’exageració, l’enumeració l’el•lipsi o la metàfora…

I, finalment, l’autora ens regala tres capítols dedicats, cadascun d’ells, a tres viatgers, des del segle XIV, amb Ruy González de Clavijo -del viatger antic al modern-; passant pel XVIII de la mà de Lady Montagu -la tensió entre la realitat i el desig-; per acabar al segle XX, acompanyats d’Annemarie Schwarzenbach –desplaçament i literatura-.

Així, podem concloure que El sentido del viaje de Patricia Almarcegui és, més que un assaig, un viatge literari de primer ordre. La seva autora, una dona també viatgera, ha triat Menorca per escriure, per estudiar, per compartir, amb la seva gent, amb tota la generositat del món, els seus amplis coneixements. Tot un luxe que tindrem el gust de reviure dia 23 d’abril, a les 20h, al Cercle Artístic de Ciutadella: Patricia ens traslladarà, amb el seu esperit crític, de persona inquieta i curiosa, a un terreny poc conegut i apassionant. Un viatge que, com tots, és coneixement i descoberta; plaer i reflexió.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

A Ciutadella, avui matam “es bujot”, segons el DCVB, una figurota de palla, vestida de roba que es penja enmig d’una plaça i li tiren trets d’escopeta fins que li peguen foc. Tot el que vulgueu saber sobre aquesta tradició queda perfectament explicat per Jaume Mascaró a l’article que us enllaç i que trobareu a la pàgina de Cultura Popular de Menorca del Consell Insular.

Des de fa anys, tanmateix, ja no es mata un bujot sinó molts i, a més, representen persones (personatges?) perfectament identificables que, per la seva actuació durant el darrer any, el poble el fa mereixedor de ser “cremat” a la plaça. Així, hem vist bujots de Jaume Matas, Belén Esteban, Iñaki Urdangarin… La càrrega crítica i irònica dels “bujots” resulta, per tant, més que evident.

Tanmateix, tenc la sensació que, amb els bujots, em passarà el mateix que amb el “dia d’enganar” (a Menorca, 1 d’abril, per tradició anglesa): la realitat del dia a dia és tan surrealista que, francament, ja em costa distingir el que és veritat del que és mentida. I, pel que fa als bujots, en el sentit de persona beneita, inútil i ridícula, diria que convivim amb tants d’ells durant tot l’any i d’una forma tan propera i aclaparadora que, avui, si els penjassin a la plaça, entre sobrassades, rotondes, peixos negres, paquets de sal o insultant docents i famílies, no sé si em faria prou gràcia.

I, per cert, una darrera observació: “bujot” també vol dir espantall i un sinònim d’espantall és “moma”. De cada vegada estic més convençuda que les casualitats no existeixen…

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris