Maite Salord

Escriptora

Arxiu per 2011

Entre el soroll i la pressa

(Imatge de Francesc Florit Nin)

Entre el soroll i la pressa fes el teu camí
sense oblidar que el silenci és pau.
Mentre puguis i sense abaixar el cap,
sigues amic de tothom.
Digues la teva veritat sense córrer
i que tothom l’entengui.
Escolta els altres encara que siguin pesats
i una colla d’ignorants: ells també tenen quelcom a dir.
No et comparis amb els altres:
podries sortir-ne bufat o amargat,
perquè un altre sempre pot ser més bo o menys bo que tu.
Alegra’t dels teus èxits
i no t’encaparris pels teus fracassos.
Estima la feina que fas per senzilla que sigui:
és una riquesa concreta en un món de vaguetats.
Mira bé el que fas, perquè el món és enganyós:
però no oblidis tampoc que hi ha molta gent bona
que lluiten per un ideal,
i que hi ha més herois del que penses.
Sigues sincer i no fingeixis l’amistat;
no tractis l’amor amb cinisme,
puix que, malgrat el que et pugui venir i els desenganys,
l’amor toma a néixer, com l’herba que trepitges.
Inclina’t davant l’inevitable pas dels anys
sense enyorar la joventut i els seus gustos.
Convenç-te que hom no es fa fort en un dia
i no et deixis portar per les quimeres
que només cansen i et deixen arraconat.
Més enllà de tota austeritat,
sigues bo amb tu mateix.
Tu ets tan fill com els arbres i els estels.
Hi tens un lloc en aquest món.
Encara que no t’ho creguis,
l’univers fa camí endavant.
Tingues pau amb Déu, sigui qui sigui per a tu,
i fent la feina i esperant en el soroll i la confusió, no perdis la pau.
Malgrat les vilanies, les dificultats i els somnis escapçats,
la vida és bella.
No ho oblidis i seràs feliç.

Poema trobat a l’església de St. Pau a Baltimore, l’any 1693

Més per Menorca, una veu necessària

Els ciutadans ja s’han pronunciat. Les eleccions del 22 de març han renovat la representació política a les nostres institucions tant municipals com autonòmiques, Consell i Parlament. Als partits ens pertoca ara, també, fer balanç. I així ho ha fet molt recentment el màxim òrgan entre assemblees del PSM, el Consell de Direcció Política. Un balanç que els candidats al Consell i al Parlament hem volgut fer també públic a través d’un article d’opinió signat. Ho volem fer així perquè entenem que la democràcia real és molt més que les convocatòries electorals, i la reflexió pública és un d’aquests components vitals de la democràcia.

1.    I precisament el primer element que volem posar de manifest és una debilitat i una amenaça democràtica. Més d’un 40% de menorquins amb dret a vot no ha exercit aquest dret. Les raons que expliquen aquesta dada són segurament moltes i diverses, i haurien de ser objecte d’anàlisi i reflexió per al conjunt de la societat –perquè la política és patrimoni de tots-, però la conseqüència és ineludible: és la decisió i la voluntat d’un 60% la que determinarà el futur del 100%. El repte democràtic que hem d’assumir tots és clar: fer de la política una tasca pròpia i prestigiosa. I nosaltres ens comprometen a fer el possible per afrontar aquest repte.

2.    El sistema electoral és el que és i no el volem utilitzar d’excusa per justificar el que hagués estat possible però que no hem aconseguit. Però també creim que és la nostra obligació de dir que l’actual llei que posa una franja del 5% dels vots per obtenir representació institucional retalla la pluralitat existent a la nostra societat. PSOE i PP haurien de repensar, en l’actual context d’ “indignació democràtica”, la seva posició i assumir les propostes de canvis legislatius en el sentit esmentat.

3.    Respecte dels resultats obtinguts pel PSM-Més per Menorca, valoram que de forma general han estat molt positius. Han suposat un creixement del vot respecte de les eleccions del 2007 al conjunt de municipis, al Consell i al Parlament. Un creixement que entenem com una consolidació i extensió del menorquinisme polític que defensa el PSM, i que es manifesta amb prou fortaleses per a continuar creixent. Així i tot, també són evidents algunes debilitats que el partit assumeix com a reptes urgents i de futur: apostar per augmentar el suport als municipis del llevant menorquí, Maó, Sant Lluís i Es Castell. Aquest repte enllaça de forma inevitable amb l’oportunitat del PSM de créixer, tant socialment com políticament.

4.    L’eix vertebrador del discurs polític del PSM és el menorquinisme polític. Un menorquinisme que no renuncia a res d’allò que el fonamenta en els seus estatuts però que fa un esforç d’obertura, de proximitat i de credibilitat. Aquest esforç es diu Més per Menorca. I és un esforç que creiem que hem de continuar desenvolupant i consolidant. Alguns no es diran nacionalistes però creuen i reclamen la capacitat i la voluntat de decidir dels menorquins per  construir un país lligat a la seva balearitat (com a comunitat d’interessos) i a la seva catalanitat (com a nació cultural). Alguns no es diran ecologistes però saben que el paisatge és el nostre patrimoni vital, cultural i econòmic més irrenunciable. I alguns no es voldran dir d’esquerres però assumeixen els valors de llibertat, justícia i solidaritat que ha inspirat l’esquerra humanista i democràtica.

5.    El menorquinisme del benestar, el paisatge i la sobirania vol ser l’opció política que dóna la veu a Menorca enfront del joc bipartidista, d’esquerres o de dretes, que ha fet de les renúncies d’allò que necessita Menorca la seva constant més identificativa. Una veu necessària al Consell, la nostra institució de referència política, però també, i amb força, als parlaments de la Comunitat Autònoma i de l’Estat. Avui, de forma més clara que mai perquè els nombres així ho avalen, el PSM-Més per Menorca, a través de la federació autonòmica on està integrada, pot obtenir un diputat al Congrés. Amb el suport obtingut al conjunt de Balears el PSM serà a Madrid.

6.    Finalment, volem donar les gràcies a totes les persones que, d’una manera o altra, ens han donat suport. La nostra feina d’oposició serà rigorosa i constructiva. Aquesta és la nostra responsabilitat i podeu estar ben segurs que no la defugirem.

Maite Salord
Nel Martí

Wembley

D’aquí a unes hores, el Barçà jugarà la final de la Champions a l’estadi de Wembley, el mateix on, el 1992, va guanyar, amb un gol mític de Koeman,  la primera copa d’Europa de la seva història. Bé, el mateix no: és un estadi nou. Han passat denou anys, des de llavors, i tot ha canviat molt.

Denou anys. Quasi res. Record perfectament que vaig veure el partit amb els amics, en un pis del carrer Martorell, entre cerveses i crits. Que, després, vaig anar a trobar el meu pare, del Madrid de tota la vida, per obligar-lo a felicitar-me, davant el somriure de ma mare. Que, en tornar a casa, va venir un professor de l’institut d’Alaior, on jo treballava llavors, amb un grup d’amics a celebrar-ho.

Em faig gran perquè no puc evitar la nostàlgia. Pel camí, he perdut tres persones estimades i he tingut tres fills. He escrit unes quantes novel·les, he guanyat premis i m’he dedicat a la política municipal i, ara, em prepar per dedicar-me, també, a la insular. He tingut centenars d’alumnes, amb molts dels quals mantenc una bona relació, i ja som -quasi- una històrica del Cardona . M’han sortit cabells blancs i arrugues, però tenc més paciència i som més comprensiva amb les debilitats humanes.

Certament, entre els dos Wembley, he guanyat moltes coses i n’he perdut d’altres. Com fa denou anys, però, em prepar per tornar a viure una nit màgica. Faré dos pans i aniré a ca la neboda a veure el partit en família. Cridaré i beure cervesa i, si tot surt segons el previst, també ho celebraré. Hi ha coses que el temps no pot canviar.

« Anterior - Següent »