Continuant amb el compromís de promoció de l’art contemporani a Menorca, un any més, l’Ajuntament de Ciutadella i la Fundació Sa Nostra s’han unit per obrir les portes de la Sala d’exposicions el Roser a un dels artistes més destacats de la nostra illa. Així, amb el suggerent títol d’«Arrels als ulls», tindrem l’oportunitat d’endinsar-nos en el darrer projecte creatiu de Francesc Florit Nin, pintor i escriptor que, a la manera d’aquells artistes que volien abastar la realitat a través d’un art sense fronteres, és capaç de pintar un poema i d’escriure un quadre.

La figura humana i el món vegetal han estat constants en l’obra de Florit Nin i, en aquest sentit, «Arrels als ulls», un itinerari de rostres serens que es confonen amb la natura, segueix el camí traçat. Una simbiosi perfecta entre l’ésser humà i la terra en la qual clavam les nostres arrels. Arrels, tronc i branques carregades de fulles que representen els tres nivells del cosmos que l’ull inquiet de l’artista escruta fins al despullament. La mirada de l’home o de la dona, transparent com l’aigua que alimenta la terra i la fa esclatar, es fon amb les fulles, els branquillons o les flors que nodreixen el seu esperit. Una metamorfosi que els lligarà, per sempre, a la terra i que els elevarà, tanmateix, cap a la immensitat del desconegut.

Així mateix, els ulls, però també les orelles o la boca, esdevenen els nexes amb el món que ens envolta. Un món que el poeta trasmuda en paraules que semblen fulles o en fulles que esdevenen una cal•ligrafia dels sentits. Arrels i lletres, fulles i llavors, flors i pluja de tonalitats càlides com la vida arrelen a l’interior de qui els observa deixant-se emportar per tot el que, subtilment, permeten endevinar: tenc els dits pelats de pastar el fang de la paraula / mentre se’m desfà la boca en un manoll de brots (L’obrador, 2007, inèdit), va deixar escrit el poeta.

Durant aquest mes d’agost, la Sala d’exposicions el Roser es poblarà de les imatges suggerents que Francesc Florit Nin ens ofereix, talment com un arbre despullat al qual, com si una nova primavera hagués arribat, brosten unes fulles tendres i delicades. Ara, els visitants hi podrem clavar la mirada com una arrel poderosa que ens permetrà alimentar-nos de la terra feta obra art. Poemes pintats i quadres escrits. I la música de les veus que recorreran el bosc espès d’uns quadres que ens parlaran de vida i de misteri.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

“Aquests darrers anys els diaris de les nostres Illes han duit sovint articles i cartes al director, que, firmats per persones molt conegudes a ca-seva, combaten la identitat catalana del parlar baleàric. Les seves afirmacions i negacions solen demostrar que els qui les formulen no saben res de res en qüestions de lingüística. Generalment les seves cartes i articles queden sense resposta: en primer lloc, perquè revelen en els seus autors una tal ignorància que els qui podrien constestar-hi no volen rebaixar-se a refutar-los ni tenen el temps per perdre; i en segon lloc, perquè defensors del “balear” contraposat a “català” són gent que no havia escrit mai en balear, sinó en castellà, i per tant no mereixen ni l’atenció d’escoltar-los perquè són balearistes circumstancials i de conveniència.”

Aquestes paraules que acabau de llegir van ser escrites pel mestre Francesc de Borja Moll, l’any 1982, a la introducció de la primera edició del llibre Doctrina sobre la llengua de les Balears i de València, un recull de textos d’Antoni M. Alcover, publicat aprofitant l’avinentesa del cinquantenari de la seva mort. Són, no cal que ho digui, d’una actualitat esfereïdora. Com les que va escriure Mossèn Alcover el 1902:

“L’amor a la llengua pròpia. És una ignomínia abandonar-la. Per un poble, estimar sa llengua és un signe de vitalitat i de plenitud intel·lectual. Són els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèixer i que ells mateixos accepten i firmen sa sentència de mort; són els pobles així, que desprecien, desjecten i abandonen sa pròpia llengua. (…) De manera que els catalans, valencians i balears que abandonen la seva llengua per la castellana i els rossellonesos que l’abandonen per la francesa, se donen per poble vençut i d’una civilització inferior; neguen la seva història, insulten la memòria dels seus majors i s’estenen a si mateixos la patent de barbàrie i estupidesa, i arriba la seva beneitura a tenir per honra i gala el que constitueix la seva ignomínia.”

M’he permès refugiar-me en els mestres perquè pens que, més que mai, haurem de fer-los presents per defensar la nostra llengua i no defallir. La nostra llengua, la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, com marca el nostre Estatut. Davant l’autoodi, davant la ignomínia, haurem de recuperar l’impuls i el coratge dels mestres. El seu orgull i el seu entusiasme. La seva dignitat.

• El pensament ordenat/Opinió
• 57 comentaris

La reacció de destacats membres del PP illenc davant la constatació feta pel PSM més per Menorca que el seu partit discrimina el camp menorquí perquè el conseller d’agricultura no “troba” doblers per pagar el PROAGRO 2010 (574.800€) però sí per  ampliar el crèdit pressupostari de dues convocatòries d’ajudes obertes (que beneficien, bàsicament, Mallorca), per un total de, justament, 575.888 €, em preocupa i molt. És per açò que em permetré donar-los un consell. (De res)

Aquí va: haurien de treure, ja, una línia d’ajuts per sembrar til·lers o tells a les Balears perquè,  a la vista de les grans quantitats d’infusions de la flor d’aquests arbres (til·la) que s’hauran de prendre, durant aquests quatre anys, no n’hi ha ni per començar. Les flors dels tells són ideals per relaxar la musculatura, per alleujar la sensació d’angoixa, els nervis i les palpitacions i per lluitar contra l’estrès. Exactament el que el PP necessita.

Segurament, amb un parell d’escudelles de til·la, entendrien que, en un sistema democràtic, no poden atacar l’oposició per fer, justament, la seva feina d’oposició. Ara resultarà que, amb la història aquesta dels 100 dies de gràcia, no podrem dir res de les barbaritats que perpetren ni de les mentides que expliquen. Ja ho ben crec que els agradaria més una oposició absent, de vacances, que la que fa el PSM més Menorca! Però, mira tu, mala sort, els hem tocat dos corcs, què hi farem.

Des que governa el PP, hem dit la nostra sobre la (no) transferència de la promoció turística, sobre la (no)  lliure elecció de centre, sobre la retirada de la posidònia de les platges… i, en cap cas, hem rebut una resposta tan fora de to com en el cas del tema dels ajuts PROAGRO. Per què? Segurament per una qüestió ben senzilla: mentre rallam de llengua, medi ambient, educació…, el PP parteix del fet que defensam postures ideològiques radicalment oposades i que, per tant, hi ha temes en què mai no coincidirem. En aquests casos, per entendre’ns, el que pugui dir el PSM no afecta la seva parròquia de seguidors fidels.

Ara bé, quan l’oposició és sobre la seva gestió, amb arguments que no poden rebatre perquè surten publicats al BOIB, i que, a més, ataquen directament la seva línia de flotació -ai, aquelles tractorades exigint el que ara no sabem o no volem aclarir!- llavors els agafen aquestes nerviades que fan que desbarrin i diguin disbarats impropis de càrrecs públics. I, per açò, no hi ha res com la til·la, em poden ben creure.

Perquè -em sap greu continuar amargant-los els 100 dies de gràcia- ja es poden anar acostumant a la feina d’oposició que farem des del PSM més Menorca a Consell i Parlament. Açò no ha fet més que començar! I tenint en compte que una servidora ha passat de beure entre quatre i sis cafès diaris a només 2, no em vull ni imaginar què faria amb més cafeïna al cos. Segur que el PP tampoc.

• El pensament ordenat/Opinió
• 46 comentaris