Maite Salord

Escriptora

D’odi, ressentiment i síndrome d’Estocolm

Un dia més,  la vaga indefinida dels docents de les Illes continua. El govern Bauzá torna a exhibir el seu autoritarisme, incapaç d’escoltar la veu dels experts, la veu del carrer. És una llàstima. No em sorprèn. Ahir vespre, després de saber que la darrera negociació havia acabat sense acord, em vaig descobrir, dient en veu alta: si en tost de mestres fóssim pilots d’una companyia aèria, fa dies que el tema s’hauria solucionat. Per què? Quina diferència hi ha, entre uns i altres? En cap cas, em sembla, la incidència de la vaga: una afecta milers de passatgers, l’altra, milers d’alumnes, famílies, docents.  Aeroports plens i carrers plens. Avions buits i aules buides. Pèrdues incalculables. Econòmiques i morals.

Així, idò, per què aquesta prepotència de Bauzá amb els ensenyants? Només tenc una resposta: aquest personatge governa des de l’odi i el ressentiment. Per açò fa por als seus. No suporta l’escola pública perquè és sinònim de normalització lingüística: en contra del que ell esperava, un 80% de les famílies va triar el català com a llengua vehicular de l’ensenyament dels seus fills. Un fet imperdonable. I d’aquí neix la imposició i la prepotència més absoluta. Del ressentiment. Els pares van triar el català a les aules i ell es va inventar el TIL per, amb l’excusa de l’anglès, aconseguir el seu propòsit d’arraconar, un poc més, la llengua pròpia. Però tampoc no li va sortir bé: la reacció de la comunitat educativa, de la societat, l’ha tornat a agafar a contrapeu. I està furiós. I la combinació d’odi, ressentiment i fúria (digna d’estudi, certament) el té encegat.

No hi ha cap docent que no voldria ser, avui, a les aules. No hi ha cap família que no voldria, avui, tenir els fills a les aules. Som professora i mare. Però, per damunt de tot, hi ha la dignitat del col·lectiu de no acceptar imposicions sense sentit, autèntiques aberracions pedagògiques; de no acceptar represàlies a tres companys directors, més pròpies d’una dictadura que d’una democràcia. Com a mare, no vull que facin experiments amb el meu fill. Fa Educació Física en anglès i la situació és surrealista. No em vull ni imaginar què passaria si l’assignatura no fos procedimental. No m’agrada que perdi classes, evidentment, però molt manco vull que la decisió d’un il·luminat el condemni al fracàs escolar més absolut perquè hagi de fer, durant l’ESO, matemàtiques o socials en una llengua que no pot comprendre. Així de clar. Per això, avui faig vaga i en continuaré fent el temps que sigui necessari.

Fa uns dies, vaig demanar on era la gent sensata del PP i què esperaven per aturar els peus a un personatge que viu fora de la realitat. Han sortit uns pocs valents.  Poquets. A Menorca, cap. Síndrome d’Estocolm? Ja em perdonareu, però,  tanta submissió i lleialtat no em sembla normal.

Tenyim de verd el carrer!

Diumenge, 29 de setembre, a les 18,00h, els carrers de les Illes es tenyiran de verd.  A Menorca, Maó es tenyirà de verd. Més fort que mai -no volem ser silenciosos!-, direm que no podem compartir un Decret del Tractament Integrat de Llengües (TIL) imposat, fet sense diàleg i sense tenir en compte els estudis dels experts en l’aprenentatge de llengües estrangeres; pensat per arraconar la llengua catalana de les escoles; indiferent a la frustració que provocarà en els professors/alumnes que no estan preparats per impartir/entendre classes en anglès; que no millorarà, en absolut, la qualitat de l’ensenyament…

Després de quinze dies de vaga indefinida, la política autoritària del govern Bauzá ha trobat la resposta que es mereixia: els ensenyants més units que mai, més valorats que mai, amb el suport, imprescindible, de famílies, de persones i de col·lectius que ens encoratgen cada dia, fins i tot des dels àmbits més inesperats. Gràcies, perquè no té preu saber que no estam sols en una lluita que va molt més enllà d’aquests dies de vaga: ens hi jugam el futur de l’educació dels nostres fills.

Per tot això, i perquè encara hi ha tres directors que, injustament, no poden exercir el seu càrrec, hem de demostrar, amb tota la força possible, que som moltes les persones que “Contra la imposició, defensam l’educació”. Volem diàleg (més i real), volem justícia per als tres companys, volem seny, volem una educació de qualitat. I, diumenge, ens farem sentir. Junts. Perquè som molts. I, ara, ja  ho saben.

Ahir, no vaig demanar permís a l’institut per poder assistir al Ple del Consell Insular de Menorca. Era la manera de poder fer vaga com a docent i, per tant,  que el meu nom fos comptabilitzat amb el de la resta de companys que ahir no van anar al centre. Sí, aquest nom que, amb tots els altres, vol convertir en llista negra aquell diputat del PP que, a força de despropòsits, és a punt de convertir-se en una caricatura d’ell mateix. A més, just començar la sessió, vaig manifestar que les dietes que em donen per assistir al Ple anirien a la caixa de resistència de la vaga, cosa que s’ha fet efectiva avui dematí.

Sense dubte que el tema del dia va ser la discussió sobre la situació que està vivint  la comunitat educativa de les Illes, amb tres directors cessats per seguir el que marca la llei, o sigui, aplicar el que decideix el Consell Escolar del seu centre, i amb un decret llei de Tractament  Integrat de Llengües que és una autèntica imposició, per damunt, fins i tot, del parer dels jutges.

Durant el mes d’agost, per tres vegades, des de l’oposició, vam intentar que el president Tadeo convocàs un Ple extraordinari per tractar el tema. No va ser possible, amb l’argument que una administració no podia entrar a valorar expedients oberts per altres. Tanmateix, les nostres propostes anaven dirigides, sobretot, a donar suport, com a institució, als tres directors de Maó i a la comunitat educativa de l’illa, davant la prepotència amb què actua el govern Bauzá.

Així les coses, finalment, ahir es va poder tractar el tema. Com que la proposta va entrar per urgència, presentada per l’altre grup de l’oposició, reconec que no em vaig poder preparar gens la intervenció. I potser va ser millor. Les paraules em van sortir de l’ànima, amb duresa i tristesa a parts iguals. Sobretot, vaig lamentar les formes, l’actitud prepotent, el menyspreu a la llei, els insults i les mentides. Ara bé, en el moment en què va intervenir el nostre President, se suposa que el de tots els menorquins, per dir que ell no podia entrar a valorar el que feia el govern, obviant que és, també, diputat, i que és el seu partit el que ha provocat aquesta situació, aquí, reconec que no em vaig mossegar la llengua.

Em costa, com a menorquina, i així ho vaig dir, acceptar que tenim un President incapaç de plantar cara als seus, fins i tot en aquelles actuacions més arbitràries i mancades del més mínim sentit comú.  Vull un President que no s’amagui darrere les sigles del seu partit i que defensi els menorquins. Tan difícil era pactar un acord, més genèric, si vol, d’instar el Govern a recuperar el diàleg, a recuperar les formes, a escoltar els docents?  Es veu que sí. Durant els darrers dos mesos, no hem pogut veure el més mínim gest del President, més enllà de bones paraules inútils, per intentar reconduir la situació creada.

Senyor President: és pot ser culpable per acció o per omissió. No es pot amagar darrere unes formes amables -que les té- per no fer res. Hi ha moments, a la vida, que un ha de ser valent i fer una passa cap endavant. Si un diputat del meu partit hagués publicat una carta com la que va publicar un company seu diumenge, dilluns, jo no hauria anat al Ple del Consell a donar la cara per ell. El silenci el fa còmplice. Els fa còmplices a tots. I és lamentable veure com permeten que les actituds més totalitàries, amb llistes negres i atacs indignes, campin com si res. Quina llàstima i quina vergonya, tot plegat.

I, ara, em pot dir, senyor President, que faig demagògia.

« Anterior - Següent »