Aquest és l’article que va escriure Miquel Àngel Limón amb motiu del primer any de la mort d’Àngel Mifsud i que no va ser ni acollit pel diari Menorca tot al·legant que no eren del seu interès els articles d’aniversaris necrològics.

NO FARÉ DESBORDAR L’ESCUMA BUIDA DEL CAVA

Avui, com tothom sap per notorietat, és dia 22 de desembre. El cava barat acostuma a córrer frenètic com un rierol agitat, d’eufòria verbal i d’abraçades hiperbòliques un poc ridícules, reconeguem-ho. Un cert costumari de factura televisiva —època de la imatge i l’aparença— ens el presenta com la porta esbatanada al Nadal —al Nadal no pas pristí, ben entès, sinó al merament opípar, de despesa folla i de salutacions edulcorades, un punt mecàniques. Per mi, però, el 22 de desembre és ben bé el dia de la mala Parca. Ho precisaré encara més, amb una punta de tragèdia: no és exactament un jorn d’advent, en el sentit catòlic del mot. I no ho és perquè, pensant en tu, Àngel, no puc sentir-me disposat a esperar el broll de la vida que l’advent endega. No, un 22 de desembre ja no, ans al contrari. En realitat, algun fet que ningú no volia que arribés, em tindrà afeixugat tots els 22 de desembre. S’hi produí, ai, el teu traspàs, Déu meu. Per tant, ara, per mi, el 22 és mort sobre vida, passió i calvari sobre advent. Vet aquí, Àngel, la remor torba de mar vella que, per mi, conté i contindrà des d’ara la data del 22. Maleït 22, quan et férem l’adéu amb llàgrimes i cants, amb poemes i prosa, amb testimonis de civisme, amb gestos d’amor fidel al país. Cendres sobre corporeïtat, memòria sobre batec viu: són les penyores d’un 22 maldestre, desatent i cruel.

Damunt el cor, com una destralada de botxí, el 22 de desembre sent que em colpeja l’aniversari del teu comiat. És el devessall de glops i records que, de tu, habiten en mi sense endreç.  I no em sé avenir. Potser mai no m’hi acomodaré. Adés experiment el dolor de la teva absència com les agulles del fred d’hivern picades al rostre, adés em sembla de mal creure, com si tu i jo tinguéssim acordat de veure’ns en uns minuts, de seguida, a cop de telèfon.

No podries fer-te’n idea de les vegades que surts a col•lació. Na Rosa des Racó i en Paco també et troben a faltar. M’ho comenten una vegada i una altra. Enyoren la bonhomia que esmerçaves en qualsevol circumstància, el somrís indeclinable, les teves maneres elegants de comprar-los la premsa, de fer-hi petar la xerrada o d’explicar-los, senzillament i sàviament, tants misteris de l’actualitat periodística confusa.

També t’evoquen sovint na Maria Jesús i l’entremaliat, l’irònic Eduard. Diria que entre tots cinc —Rosa, Paco, Maria Jesús, Eduard, jo mateix— et mantenim vivíssim i tibant a la vora nostra, talment com si haguessis de dirimir una opinió o d’il•lustrar-nos-en amb aquell antecedent o aquell conseqüent sobre les coses incomprensibles que ens envolten. Però no acaba aquí l’enyor enorme que experimenten tantes i tantes persones, el seguit enter de les entitats culturals menorquines. Avui, en aquest 22, tots nosaltres tenim poques esperances en la grossa. No farem desbordar l’escuma buida, banal, del cava. No ens farem rics, ni riurem ni repartirem abraçades a gavells. No, no ho farem, perquè és 22 de desembre: un trist aniversari que no ens mena a l’advent de la vida, sinó al calvari de les cendres. Tant de bo que els records alegres i humaníssims que ens has llegat ens faran remuntar la carena, veure-hi i exclamar el triomf esplendent de la pàtria interior. Et recordarem cada dia, cada matí, amb grossa i sense. Perquè tu has estat un dels més grans: una grossa per l’ànima.

Miquel Àngel Limón Pons

• El pensament ordenat/Opinió
• 9 comentaris

Sento el fred de la nit

i la simbomba fosca.

Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

que l’empedrat recolza

i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,

prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;

i ells recullen les plomes,

i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-

.Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l’hora de les postre

si després de mirar-nos arrencarà a plorar.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 1 comentari

Aquesta setmana hem tingut dos Plens del Consell Insular de Menorca  Començaré fent un breu resum del de dilluns, que va ser ben positiu perquè es van aprovar per unanimitat les dues propostes que va presentar el PSM Més per Menorca. Eren importants perquè les dues incideixen molt damunt la qualitat de vida dels menorquins, en sentits diferents però ben complementaris: millorar els desplaçaments dels malalts menorquins a Mallorca i rebutjar la possible privatització d’AENA per les repercussions negatives que tindria damunt l’economia, el turisme i els illencs en general, que estam obligats a agafar l’avió.

En el Ple de divendres dia 20 només es va debatre el Pressupost del Consell per al 2014. La meva intervenció va ser llarga, ho confés, i això que parlava de nombres! Però bé, la veritat és que vaig fer una cosa prou diferent: vaig fer “comentari de text” de la presentació que el President Tadeo fa dels seus comptes. És cert que són només dos fulls, com va dir en un cert to despectiu la Consellera de serveis generals, treball i innovació. Són, però, dos fulls signats pel President i que, no ho oblidem, marquen les prioritats de l’equip de govern. A més, aquests dos vulls em van permetre parlar mitja hora!

I, sí,  vaig parlar del Pressupost, encara que ho posassin en dubte: vaig parlar de les actuacions dels diferents Departaments i de partides concretes; però, sobretot, em sembla que vaig deixar en evidència un missatge carregat de bones paraules però absolutament buit de contingut. I destapar aquesta buidor -que és, en el fons, la buidor de tota la gestió que fa el PP al Consell Insular de Menorca- és el que no els va agradar.

Per què la meva intervenció va deixar descol·locat l’equip de govern? Sobretot, perquè no vaig fer el discurs que ells esperaven i volien. El PP vol que rallem de nombres que els ciutadans no entenen i jo vull que rallem de la situació real dels menorquins. Dels 7500 aturats, de les 4000 persones que han de recórrer al banc d’aliments per menjar, dels menorquins que pateixen les retallades en sanitat, educació i benestar social, dels que queden sense casa. On són els “brots verds” del PP? Ja ha començat la campanya pre-electoral del “tot comença a anar millor”,  i ja “es comencen a notar els efectes positius de la gestió del PP”, etc, etc. No tenen vergonya. D’altra banda, s’omplen la boca de Reserva de Biosfera, de Menorca Talaiòtica, de defensa de la nostra cultura… Quin cinisme!

Senyors i senyores del PP: mentre vostès aproven la Llei de símbols, que no existeixen els Països Catalans o el topònim Maó-Mahón, els ciutadans tenen problemes molt més greus i que vostès van dir que resoldrien. Deixin de volar, toquin de peus a terra i escoltin els ciutadans. Aquest és el meu desig per a l’any 2014.

• Activitat política
• Sense comentaris