A Ciutadella, avui matam “es bujot”, segons el DCVB, una figurota de palla, vestida de roba que es penja enmig d’una plaça i li tiren trets d’escopeta fins que li peguen foc. Tot el que vulgueu saber sobre aquesta tradició queda perfectament explicat per Jaume Mascaró a l’article que us enllaç i que trobareu a la pàgina de Cultura Popular de Menorca del Consell Insular.

Des de fa anys, tanmateix, ja no es mata un bujot sinó molts i, a més, representen persones (personatges?) perfectament identificables que, per la seva actuació durant el darrer any, el poble el fa mereixedor de ser “cremat” a la plaça. Així, hem vist bujots de Jaume Matas, Belén Esteban, Iñaki Urdangarin… La càrrega crítica i irònica dels “bujots” resulta, per tant, més que evident.

Tanmateix, tenc la sensació que, amb els bujots, em passarà el mateix que amb el “dia d’enganar” (a Menorca, 1 d’abril, per tradició anglesa): la realitat del dia a dia és tan surrealista que, francament, ja em costa distingir el que és veritat del que és mentida. I, pel que fa als bujots, en el sentit de persona beneita, inútil i ridícula, diria que convivim amb tants d’ells durant tot l’any i d’una forma tan propera i aclaparadora que, avui, si els penjassin a la plaça, entre sobrassades, rotondes, peixos negres, paquets de sal o insultant docents i famílies, no sé si em faria prou gràcia.

I, per cert, una darrera observació: “bujot” també vol dir espantall i un sinònim d’espantall és “moma”. De cada vegada estic més convençuda que les casualitats no existeixen…

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Debat de política general al Consell Insular de Menorca. No li veig el sentit. Ja ho vaig dir l’any passat i ho he tornat a dir enguany. Per què? Perquè és un debat estèril en què el President pinta una Menorca color de rosa (més d’una hora, hi va invertir!) i l’oposició li posam el verd, el vermell i el negre que es veuen pel carrer. Aquí hi ha la clau: més que un debat entre els consellers, no hauríem d’obrir un debat amb la ciutadania? No hauríem de fer entrar els ciutadans al Consell perquè, junts, poguéssim valorar la situació real de Menorca?

Això és el que vaig demanar en la meva intervenció però, evidentment, el missatge no és el que l’equip de govern volia sentir. Tanmateix, estic convençuda que, si no començam a canviar les formes de governar,  la desafecció política encara creixerà més. I, amb ella, el populisme més perillós.

Així, si no entenem que Menorca l’hem de construir des de la col·lectivitat, ens equivocam. I, en contra del que entén el PP, la participació ciutadana no és que els ciutadans vagin al polític de torn a demanar per temes particulars sinó que es tracta de crear i/o aprofitar espais que permetin als ciutadans participar de la vida política insular, aportant idees, propostes i reflexions sobre aquells temes que els preocupen. I, en aquest sentit, anaven les propostes de resolució que vaig presentar. Només me’n van acceptar dues però, evidentment, continuarem insistint.

• Activitat política
• Sense comentaris

Fa quatre anys, vaig escriure una entrada en aquest blog titulada “Dialectes i registres”, amb la intenció de clarificar alguns conceptes bàsics sobre el tema. En aquests moments, després de veure la campanya organitzada i planificada contra la llengua catalana que el PP està perpetrant des de fa anys, ja no tenc cap dubte que el seu no és un problema de desconeixement: el seu únic objectiu és fer desaparèixer la llengua catalana com a llengua moderna i de cultura. O, com molt bé ha dit Damià Pons, convertir-la en una “llengua d’estar per casa”.

Tanmateix, només que aquest escrit ajudi a una persona a desmuntar les mentides que escampen, sense empegueir-se, els falsos defensors de les varietats dialectals, ja em donaré per satisfeta. Aquí el teniu.

Totes les llengües del món tenen diversitat interna. Els parlants rallen d’una manera diferent segons quina sigui la seva procedència dialectal, però també en funció de la situació comunicativa en què es troben. Així, l’emissor adopta una determinada estratègia lingüística tenint en compte els quatre factors contextuals : tema, canal (oral/escrit), intencionalitat i grau de formalitat. En aquest darrer cas, estam rallant de varietats estilístiques o registres.

Per damunt de la variació dialectal i de registre, les llengües normalitzades tenen encara una altra varietat: un estàndard que pretén ser una varietat comuna als parlants dels diferents dialectes (en facilita la intercomprensió), però alhora és un registre amb un grau de formalitat mitjà-alt. És el model de llengua dels mitjans de comunicació de massa, de l’Administració o de l’ensenyament. Es pot manifestar oralment a través de la ràdio, la televisió, etc; i, per escrit, en la premsa, els llibres de text, en obres de divulgació científica, etc. L’estàndard representa la unitat de la llengua.

Quan escric una entrada en aquest bloc, empr un estàndard que incorpora l’article literari i les desinències verbals i el lèxic propi del meu dialecte balear. L’article “salat”, així, quedaria per a aquelles situacions comunicatives orals o escrites de tipus més poc formal (per exemple, al facebook). Com va dir Francesc de Borja Moll, “aquesta substitució té el seu fonament en la conveniència de facilitar la comprensió dels escrits d’autors baleàrics entre els llegidors del continent. Els mallorquins, menorquins i eivissencs conscients no se senten gens violentats per l’adopció de l’article literari perquè aquest article conserva una gran vitalitat en el parlar viu de les illes Balears (la mar, el Papa, el bisbe, el rosari, fer la bona…).”

Resulta evident que una llengua és una entitat abstracta que es concreta forçosament a través de les varietats dialectals que la integren. Qualsevol sistema de comunicació és llengua i dialecte a la vegada i totes les varietats d’una llengua són igualment bones. Només depèn de la situació comunicativa en què ens trobam que n’emprem una o altra. Esper haver contestat la pregunta que em feia, en un comentari, un visitant d’aquest espai.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris