Estimats lectors d’aquest blog i d’aquestes cròniques del plens del Consell Insular de Menorca: hem arribat al final del tercer any de govern, amb majoria absolutíssima, del PP a la nostra illa. Vius, malgrat tot. I jo, particularment, amb més ganes que mai que el panorama polític a les Illes canviï radicalment. Amb aquest objectiu he fet i continuaré fent feina els nou mesos que queden per a les eleccions.

Em consta que no se’m considera una oposició còmoda però, què voleu que us digui, d’això es tracta… o no? De fet, la funció de  l’oposició és, d’una banda, plantejar propostes positives per als ciutadans i, de l’altra, fer un seguiment rigorós de la gestió de l’equip de govern, cosa que jo m’he esforçat a fer, amb més o manco encert, aquests darrers tres anys. En això es basa el sistema democràtic, encara que hi ha qui no ho vol entendre. O qui no té la cintura política necessària per encaixar les crítiques que pot rebre. Que tots hem rebut en tantes ocasions. Una llàstima, certament.

Entrem, però, en matèria. En el darrer Ple del CIM del passat 21 de juliol, vaig presentar una sèrie de propostes positives que van ser aprovades per unanimitat: convocar el Consell Econòmic i Social per tractar la privatització d’AENA -que serà molt negativa per a Menorca- o la modificació del Codi Civil perquè, en els casos de successió intestada d’homes i dones residents a les Illes que morin sense parents, l’herència vagi a parar al Consell Insular corresponent i no a l’Estat, com passa ara. La proposta d’acord per establir una deducció de 1500€ a la declaració de renda, per cada fill estudiant, va rebre, però, el vot contrari del PP, amb la qual cosa no es va poder aprovar. Es tracta d’una actitud injustificable: com no es pot donar suport als estudiants menorquins? Així va anar, però.

Tanmateix, el debat més intens -i, òbviament, sense acord- el va suscitar la proposta del PP de regularitzar les construccions il·legals en sòl rústic. Consideram que és una llei que afavoreix les il·legalitats en sòl rústic amb el pretext del “què n’hem de fer?, deixar-ho fora d’ordenació tota la vida?” o “que a partir d’ara ara sí és controlarà i es perseguirà la il·legalitat”. Però, és clar, aquest argument amaga el fet que atemptar contra el territori i no fer cas de les lleis surt pràcticament de franc, i és  una falta de respecte als ciutadans que han complert la llei. A més, la regularització de les il·legalitats en sòl rústic acaba tenint, a vegades, un efecte crida a no fer les coses bé ja que, finalment,  sempre s’acaba regularitzant la il·legalitat. A més, quan la consellera del tema va dir que, a partir d’ara, serien molt estrictes en el control de les il·legalitats, quasi m’agafa un atac de riure: per què no comença actuant contra els aparcaments il·legals que es fan a les platges? Ai, perdó, que els fa l’equip de govern del Consell…

Ha acabat el curs polític. Complicat. Els nou mesos que hi falten per a les eleccions seran intensos. Ho sé perfectament. I ara toca carregar piles, sempre amb un ull atent al dia a dia, tanmateix. L’oposició incansable, entre la col·laboració i la crítica. Com ha de ser. Com haurien de saber tots aquells que un dia van decidir dedicar-se a la política.

• Activitat política
• Sense comentaris

Has de llegir Ànima. La primera vegada que m’ho van dir, em vaig quedar amb el títol. A la tercera, vaig anar a la llibreria a encarregar-la. Mentre l’esperava, Ànima va guanyar el Premi Llibreter 2014. La lectura prometia i he de confessar que, fins i tot, ha superat les meves expectatives.

Ja em van avisar: és molt dura. Terriblement dura, diria jo. Hi ha tots els estats de l’anima dibuixats sense concessions. Des de la primera pàgina, la història agafa pel coll el lector i no el deixa fugir. Malgrat que, a moments, talli l’alè.

Ànima comença amb un assassinat brutal: la dona de Wahhch Debch, embarassada, apareix morta, amb un tall al ventre per on ha estat violada. A partir d’aquí, ell inicia un viatge a la recerca de l’assassí, a la recerca d’unes respostes que el duran a conèixer la bestialitat i la humanitat més absolutes. Un viatge que acabarà esdevenint interior i que el durà fins als seus orígens més dolorosos.

D’entrada, dos aspectes de la tècnica narrativa em van sorprendre: els capítols curts (n’hi ha de només una línia) i el fet que el narrador és un animal, que va canviant a cada capítol (una mosca, un moix, un cavall, un ca…).  Quan vaig tancar el llibre, em vaig adonar que la brevetat dels capítols era l’únic respir  que l’autor concedia al lector. D’altra banda, la barreja salvatge entre bèsties i humans -la defensa de la tribu-, present al llarg de tota la història, la trobam, des del principi, a través dels animals-narradors que ens descriuen els comportaments humans.

Ànima no és una novel·la que es pugui explicar: s’ha de llegir. I, per acabar-vos de convèncer, aquí us en deix un fragment: “Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo. És la lliçó dels ratpenats: per veure la cara d’allò que et fa patir, has d’agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili grans de silenci al costat de grans dels teus crits.”

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• Sense comentaris

Reconec que, fins fa pocs mesos, no havia llegit ni una pàgina d’Alice Munro, la darrera premi Nobel de literatura. Confirmava, una vegada més, aquella sensació estranya que tenim molts de lectors en “descobrir” títols i noms: com més llegeixes, més conscient ets de tot el que et falta per llegir.

Així, la curiositat i la incomoditat -com era possible que no hagués llegit res mai, d’ella?- que sentia davant el nom d’Alice Munro, una autora canadenca, nascuda a Ontario el 1931, em van dur fins a Massa felicitat, un recull de deu narracions que permet descobrir els mèrits literaris de l’autora.

“Massa felicitat” és el darrer conte i el que dóna títol al recull. I, tanmateix, no té res a veure amb els altres: sembla l’embrió d’una novel·la sobre els darrers dies de la vida de la matemàtica i escriptora Sofia Kovaleski. Personalment, és el que em va deixar més indiferent. Perquè les pàgines que havia llegit fins llavors m’havien mostrat una escriptora capaç de teixir històries colpidores amb una naturalitat sorprenent.

Així, si hagués de definir els contes d’Alice Munro diria que, sota l’aparença d’una història senzilla, va desplegant tot un món complex, habitat per personatges que tenen vides intenses, marcades per fets del passat, per secrets. Hi ha crims (“Joc de nenes”) que han restat amagats durant anys i que, un dia, de sobte, irrompen en la vida quotidiana; n’hi ha de terribles, com en el cas del primer conte del recull “Dimensions”;  hi ha personatges que desapareixen dins forats físics i existencials, com el protagonista de “Pous profunds”…

En definitiva, Alice Munro, a través de narracions ambientades moltes d’elles al Comtat d’Huron, sap clavar les ungles en la realitat més propera i local per bastir històries que esdevenen universals perquè, sense defugir una certa ironia, parlen de la complexitat de l’ànima humana. De pèrdues, de consol, de perdó, de crims o de culpes. Ja tenc Estimada vida en el munt de lectures d’estiu.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• Sense comentaris