Poc després de publicar L’alè de les cendres, a través d’una amiga, em va arribar la primera notícia de l’Antologia de Spoon River d’Edgar Lee Master. Ella estava convençuda que jo l’havia llegida perquè, certament, en alguns aspectes connecta amb la meva novel·la. No era així i, avui, em sembla imperdonable no haver conegut en el seu moment aquest llibre publicat als Estats Units el 1915 i, en català, el 2013, a Llibres del Segle, col·lecció CULIP (“accident salvífic de navegants o lectors”.
Antologia de Spoon River, traduïda per Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger (Premi Crítica Serra d’Or de Traducció Poètica 2013), ha estat tot un descobriment literari per a mi. Com diuen els mateixos traductors a la introducció: “L’Antologia de Spoon River és un cor de veus que ens parlen des del cementeri. El mateix Lee Masters es referia als seus poemes com a “epitafis”: a cada una de les peces, el narrador poemàtic és un personatge diferent que, des de la tomba, ens ofereix una síntesi poètica del que va ser la seva existència: una síntesi de vegades frustrada , de vegades enriolada, i d’altres vegades paradoxal, exemplar, amarga, venjativa o il·luminadora. Els morts que passen comptes amb la seva vida: aquest és el recurs a partir del qual Lee Masters traça el seu gran fresc de la vida en un petit poble d’Illinois de finals del segle XIX.”
I, efectivament, llegir Antologia de Spoon River és trobar-te, cara a cara, amb la Vida, a través, tanmateix, d’una multiplicitat de formes literàries que el vers no pot amagar. Són poesies, sí, però també microrelats capaços de condensar una existència; monòlegs als quals sembla que pots posar veu i, fins i tot, rostre; l’epíleg és ben bé un diàleg teatral entre Belzebú i diverses veus; també una novel·la coral que, a la manera d’un mirall trencat, et va donant les peces per poder construir tot un món fet d’amors, d’enveges, de silencis, de mentides, d’odis, de revenges, de passions, d’ironies… Amb personatges que s’expliquen i es rebaten i t’agafen de la mà i et passegen per Spoon River, per la cara visible i la cara oculta de l’existència d’un petit poble, llunyà, ja fa molts anys, i que, tanmateix, se’t fa ara i aquí.
Mentre gires els fulls, van desfilant, davant dels teus ulls, éssers que s’enfronten a la seva vida, que et parlen directament i que et diuen, per exemple, “de què serveix/ alliberar-se del món,/ si cap ànima no pot escapar-se del destí etern de la vida?” O, “potser la llengua és un membre rebel-/ però el silenci emmetzina l’ànima.”
Si encara no teniu clar que l’heu de llegir, començau per aquests versos:
La dona de George Reece
Jo li diria a aquesta generació:
apreneu-vos de memòria alguns versos que tinguin veritat o bellesa.
Us pot servir d’alguna cosa en la vida.
El meu home no va tenir res a veure
amb l’enfonsament del banc -només era el caixer.
La ruïna va ser culpa del president, Thomas Rhodes,
i del seu fill desvergonyit i fatxenda.
I, tanmateix, van tancar el meu home a la presó,
i jo em vaig quedar amb dos fills,
amb el deure d’alimentar-los, vestir-los i dar-los escola.
I ho vaig fer, i els vaig enviar
al món nets i forts,
i tot perquè vaig seguir la saviesa de Pope, el poeta:
“Fes bé el teu paper, que en això hi ha tot l’honor.”
