Maite Salord

Escriptora

La lleona blanca, de Henning Mankell

Henning Mankell és un escriptor suec conegut, sobretot, per la sèrie de novel•les mankell-2.jpg protagonitzades per l’inspector Kurt Wallander. La llista de seguidors d’aquest autor és llarguíssima, com evidencia el fet que les seves obres s’hagin traduït a més de vint llengües diferents. I, com ja haureu deduït, jo som d’aquests lectors fidels que esperen les vacances per llegir el darrer títol que ha sortit al mercat. I per què esperar les vacances, us demanareu? Per una raó ben senzilla: quan començ una de les seves novel•les, em costa tant deixar-la que necessit temps per llegir-la en un parell de tirades.

He de confessar que la novel•la negra no és el gènere que més m’agrada, però les novel•les de Mankell són, per a mi, especials. El protagonista, l’inspector Wallander, és capaç de treure l’entrellat dels crims més complexos i, tanmateix, és l’exemple més clar de l’antiheroi en la seva vida privada: la dona l’ha deixat; la relació amb la seva única filla és difícil; el seu pare –un pintor que sempre repeteix el mateix quadre- no li perdona que s’hagi fet policia; acabarà diabètic i sense la dona que estima al costat. És, en definitiva, un personatge d’una humanitat absoluta. Tan normal, tan proper que, moltes vegades, t’asseuries al seu costat, al sofà del pis del carrer Mariagatan , a Ystad, per fer-li companyia mentre escolta alguna de les seves òperes preferides.
Wallander és, idò, aquell home normal i corrent que ens mostra tota la maldat que s’amaga darrere una societat aparentment tranquil•la, civilitzada. La de Suècia. La nostra. Una societat malalta que engendra mostres que se li fan –que se’ns fan- incomprensibles i que, tanmateix, podem reconèixer amb massa facilitat. Algú va dir que Wallander duia damunt les seves espatlles tot el pes d’un món que es va corrompent a poc a poc. Una càrrega feixuga que no deixa el lector indiferent.
La lleona blanca és una de les novel•les de Mankell que més m’ha agradat. Entre Suècia i Sud-àfrica, la història reuneix totes les peces necessàries per mantenir l’atenció del lector: una agent immobiliària assassinada a sang freda a Escània; la troballa d’un bocí de dit negre que no se sap de qui pot ser; una banda de delinqüents russos a Estocolm; el cap d’una organització d’extrema dreta que lluita contra la política antiapartheid… Peces d’un trencaclosques que acabaran encaixant de la mà de Kurt Wallander. De Henning Mankell. Dels lectors, incapaços de deixar aquesta història sense resoldre. De deixar cap de les històries que ens ofereix aquest escriptor suec. Us les recoman totes, encara que ja s’hagin acabat les vacances!

Senyals de vida

Visitants fidels d’aquest bloc: no, no he desaparegut del mapa (encara que hi ha estones que ja m’agradaria), però vaig de bòlit. Ens tens abandonats, m’acaben de dir, amb tota la raó del món. Davant les meves excuses, una resposta intel·ligent i indefugible: no importa que escriguis sobre temes transcendentals (d’aquests que m’agraden tant); digues qualsevol cosa. I bé, tenc deu minuts per explicar-vos, en clau irònica (que també m’agrada molt) com he començat aquest 2008. Aquí va:

1- Dels 27 originals del Ciutat de Palma de novel·la, que es falla dia 20 d’aquest mes, n’he llegit 14 (x 250 pàgines= 3500 pàgines). Quina feinada, pensareu. El problema és que encara me n’hi queden 13 (x 250 pàgines = a 3250 pàgines). I ara ja només tenc 12 dies!! (Que ningú no dubti, tanmateix, que els llegiré tots, eh!)

2-Aquest divendres, he de fer una conferència as Migjorn que duu per títol “Menorca, territori literari”. Quan l’alcalde me la va proposar, vaig estar molt contenta. Sabia, però, que li havia de dir que m’era impossible fer-la. Tanmateix, entre el seu entusiasme i el meu, ja em teniu avui, a quatre dies de la cita, amb dos folis escrits d’una vintena. No ho sé, però, en aquests moment, a part de desitjar al públic bon any, poca cosa més podria dir. (Que ningú no dubti, tanmateix, que arribaré as Migjorn amb el millor text que som capaç de fer, faltaria més!)

3-Comissió Nerer, pista voltadora, ple dijous, reunió de secretariat del PSM, de regidors demà, consultes vàries, instàncies… I sense un mal glop d’aigua, en tot l’Ajuntament, per posar-me a la boca!

En fi, podria continuar parlant de la rentrée escolar (de mare i fills); d’empatxos nadalencs (de menjar i família), de bons propòsits de compliment impossible (un d’ells: durant el 2008, no m’he d’estressar!), etc, etc. Ahir vespre, el meu fill petit, desvetllat pel desgavell horari d’aquest dies, va cridar de dins el llit: quan són, les pròximes vacances? Idò això, exactament això, fill meu, és el que em deman jo.

Bon any a tothom!

Els anys passen a ritme de vals

Els anys passen a ritme de vals. Giren, despreocupades, les busques dels rellotges; o cauen, al compàs, els granets d’arena dins un vidre transparent; giram els fulls cridaners dels calendaris, gairebé sense adornar-nos-en. I, de sobte, com si res, una música viva i alegre que convida al moviment, amb ritme ternari, ens anuncia que el Temps, el temps amb majúscula, és a punt de caure’ns a sobre sense que puguem fer res per evitar-ho. Un altre any que deixam endarrere, exclamarem llavors amb sorpresa, mentre els ballarins, amb un somriure inalterable, per salons de conte de fades, encatifats i lluents, faran voltes i arabescos impossibles. Com els del nostre pensament. I, llavors, ens demanarem: per què les hores poden ser interminables o lleugeres, els dies eterns o fugissers, les setmanes poden semblar mesos i els mesos dies, però els anys, invariablement, passen sempre volant, com un alè, per la nostra vida?
I és que els anys passen a ritme de vals perquè és impossible enganyar-los. Saben perfectament, com els bons músics, quin és el compàs que han de seguir i avancen cap a la cadència final amb pas ferm, amb el convenciment que dóna saber que, tanmateix, ells mai no desapareixen del tot. Els anys queden, sempre, per abraçar una part de la nostra història. Per això, potser, només podem intentar imposar el nostre temps, el de cadascú, aquell que no sap de rellotges ni de calendaris ni de teories científiques, a intervals més breus, més efímers. Dominarem amb facilitat un minut, que pot ser etern o vertiginós a partir només de la nostra felicitat o del nostre desconhort. Farem avançar una setmana o un mes a la velocitat del nostre cor o de la nostra ment. I ens sentirem com uns magnífics directors d’orquestra que tenen a les seves mans tots els instruments, sense adonar-nos, en la nostra arrogància, que, de lluny, s’imposa la música d’un vals que mai no s’acaba.
Els anys, els meus, també han passat a ritme de vals. I, cada cop que sent una d’aquestes melodies, no puc evitar pensar en aquells temps en què escoltava aquesta música, viva i alegre, encara mig adormida, després d’una nit –llarga- de festa-, asseguda al sofà de casa, al costat de la mare. O quan les seves notes omplien la cuina, mentre donava el dinar als meus fills petits. I la mare fa anys que ja no és al meu costat. I els fills fa anys que dinen sols. I, llavors, no puc evitar demanar-me per què les hores poden ser interminables o lleugeres, els dies eterns o fugissers, les setmanes poden semblar mesos i els mesos dies, però els anys, invariablement, passen sempre ràpids, com un alè, per la nostra vida? Potser perquè els anys passen a ritme de vals.

(Text escrit per al programa del Festival de Valsos i Danses de l’Orquestra Simfònica del Vallès)

« Anterior - Següent »