Des del 2006, la “Fundació Gadeso” –que té com a objectiu la investigació participativa de la realitat de les Illes Balears- duu a terme una singular enquesta d’estiu per tal de conèixer quins són, segons els ciutadans, els principals “horrors” de les Illes. Aquest any, amb 4836 intervencions, les respostes han estat aclaparadores: la corrupció (66,8%) i l’urbanisme descontrolat (64,5%) ocupen els primers llocs en la llista de preocupacions dels illencs enquestats. Evidentment, en aquest sentit, el percentatge és més alt a Mallorca que no a Menorca, si exceptuam el cas de Ciutadella.

Sens dubte, els escàndols de corrupció que es van destapant des del Govern Balear (cas Bitel, Turisme Jove, cas Son Oms…) han influït molt en les respostes obtingudes. Tenir, en aquests moments, com molt bé explicava, a les pàgines de l’Avui, Sebastià Alzamora, un 8,47% de diputats del Parlament de les Illes Balears imputats és un fet gravíssim que no pot deixar indiferent la ciutadania. D’altra banda, les diferents actuacions de l’àrea d’urbanisme de l’ajuntament de Ciutadella, durant el mandat 2003-2007, que actualment es troben al jutjat (cas del solar de les rates i cas Nerer) són percebudes, al carrer, com la part visible -i mínima- d’una forma d’actuar poc transparent i en la qual els interessos privats anaven sempre per davant dels públics.

Així les coses, em sembla evident que la corrupció d’uns pocs polítics té la capacitat de dinamitar, tanmateix, les bases de la democràcia: perquè fa perdre la confiança dels ciutadans en els seus representants polítics des del moment que, generalitzant, es fica a tothom dins el mateix sac; i perquè, a partir d’aquí, ja tenim el terreny ben adobat perquè es manifestin les formes de fer política més populistes. Un populisme que, no ho oblidem, neix i s’alimenta de la corrupció (quan l’interès personal ha substituït l’ideari del partit) i que, a més, només pot sobreviure en la confrontació personal entre els polítics i en l’espectacle continu.

El discurs populista és demagògic, poc concret, canviant, fins i tot, i amb una forta crítica cap a l’organització dels partits polítics. Amb un llenguatge sovint agressiu, el que importa és connectar de forma ràpida amb una ciutadania decebuda que té la necessitat de creure en una regeneració política que no accepten que pugui arribar de la mà dels mateixos partits que emparen individus corruptes. En el fons, tot plegat, com ja he dit, és un peix que es mossega la coa: les bases del sistema democràtic es van debilitant de forma alarmant si no s’hi posa remei.

Lluitar contra la corrupció, doncs, des de dins mateix dels partits polítics es fa imprescindible. La sensació que no passa res, que ningú no dimiteix, que els corruptes són justificats i encoberts pels seus companys de sigles provoca un sentiment de frustració i desconfiança que, a la llarga, pot acabar sent devastador. Un autèntic horror. L’autèntic horror de les Illes, en aquests moments.

• El pensament ordenat/Opinió
• 15 comentaris

Al parc Steglitz, a Berlín, Franz Kafka observava l’anar i venir de la gent, “parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, matrimonis amb els fills acabats de néixer, matrimonis amb els somnis acabats de gastar…”. La vida, que sortia a passejar amb l’arribada de l’estiu. De sobte, els plors desconsolats d’Elsi,  d’una filleta que havia perdut la seva nina, van corprendre l’escriptor i l’endinsaren en una aventura literària desconeguda fins llavors.

A partir d’aquesta anècdota ben real viscuda per l’escriptor Franz Kafka, un altre escriptor, Jordi Sierra i Fabra, basteix un text que ens parla de la infantesa, de la innocència, de la generositat. Perquè Kafka va consolar la criatura del parc explicant-li que la seva nina no s’havia perdut, que se n’havia anat, senzillament, de viatge. I, des de llavors, es va convertir en el carter de nines. En el carter-escriptor que, cada nit, s’asseia en el seu escriptori per donar forma a la carta que, des dels llocs més remots de la terra, la nina escrivia a la filleta que plorava la seva absència per tal de consolar-la.

Aquestes cartes de Kafka, ben reals, no s’han trobat mai, tot i tenir constància de la seva existència. Tanmateix, amb Kafka i la nina que se’n va anar de viatge tenim ara l’oportunitat de saber, de la mà de Jordi Sierra, qui era aquella filleta que, a través del poder màgic de les paraules, va substituir les llàgrimes per somriures. De saber de la tendresa que inspirà l’escriptor malalt a escriure, segurament, les pàgines més sentides i més difícils de la seva vida. Aquelles pàgines que saberen crear un món de fantasia en el qual els dos, l’Elsi i el Franz Kafka, van trobar el consol que la realitat els negava.

Un any després d’aquest encontre al parc, l’escriptor moria en un sanatori prop de Viena, als quaranta-un anys d’edat. La fileta, qui sap què devia fer amb les cartes que durant unes setmanes eixugaren la seva pena i ompliren de vida el carter de nines. Avui, gràcies a l’atreviment d’un altre escriptor, que s’inventa les cartes i dóna un final imaginari als fets,  podem reviure la història: “el que va passar és tan bonic en si mateix que la resta tant se val”. Ben cert.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 8 comentaris

A Ciutadella, ho sabem, vivim una situació política complicada, complexa i desconcertant. La crisi interna del PP –guanyador de les darreres eleccions municipals- ha provocat que, avui, l’ajuntament sigui governat per nou persones que, integrades dins el grup mixt, molts consideram trànsfugues morals des del moment que han abandonat el partit sota les sigles del qual es van presentar. La seva és una decisió política discutible, certament. Inacceptable, fins i tot. Tanmateix, aquesta convicció no ens hauria de fer caure en l’error de pensar que qualsevol actuació val per fer evident el nostre desacord pel que fa a la seva decisió. M’estic referint, esclar, als espectacles en què s’han convertit els plens municipals, el darrer dels quals va arribar a un punt tal que, com a ciutadana i política, em va fer avergonyir profundament.
Estic convençuda, i així ho he manifestat en moltes ocasions, que, quan un perd les formes, per molta que sigui la raó que l’acompanya, perd tota la credibilitat. Els atacs personals en què s’han convertit els debats de qualsevol punt de l’ordre del dia dels plens, encoratjats per un grup important de ciutadans que, asseguts en els bancs del Saló Gòtic, aplaudeixen, xiulen i criden, no serveixen, en absolut, per dignificar la vida política al nostre poble. Al contrari. I els vint-i-un regidors que representam els ciutadans tenim l’obligació de no contribuir a alimentar situacions com les que vam viure divendres, amb provocacions, insinuacions malèvoles, sortides de to o acusacions que, sumades, ens desprestigien a tots.
Voldria que aquestes línies servissin per fer una crida a la sensatesa. La situació política que vivim és complicada. Ara bé, això no ens dóna carta blanca per actuar sense cap tipus de respecte, provocant unes situacions tenses i violentes. Els vint-i-un regidors som polítics, és cert. Però, sobretot, som persones i mai, mai, el debat hauria de derivar en desqualificacions personals que només provoquen la desconfiança dels ciutadans cap a la institució que representam. Ciutadella no s’ho mereix.
Esper que tots sabrem estar a l’alçada del que ens reclama el lloc que ocupam. Per la meva part, i com a portaveu del PSM-EN, voldria que tots els regidors fóssim capaços d’analitzar la nostra actuació per evitar situacions com les que es van produir en el darrer ple. Més enllà de discrepàncies polítiques -ben lícites, d’altra banda-, l’educació i la cordialitat no l’hauríem de perdre mai. Així és com jo entenc la política i així, em sembla, és com la volen els ciutadans.

• El pensament ordenat/Opinió
• 41 comentaris