Amb aquest títol tan suggerent –Menorca, illa de literatura-, la Direcció General de Política Lingüística del Govern Balear ens convida, a través d’un CD ideat i coordinat per Josefina Salord i Gaspar Valero, a passejar per l’illa de la mà dels escriptors que s’hi han inspirat per escriure una seixantena de textos que abracen la novel•la, el vers i l’assaig, els quals, acompanyats d’imatges bellíssimes de diferents fotògrafs, aniran apareixent davant els nostres ulls, entre els sons d’una música de clars ressons mediterranis. Sens dubte, una proposta engrescadora i, formalment, molt acurada que és una passa més en el camí que es va iniciar, ja fa uns anys, amb un CD sobre textos de Miquel Costa i Llobera.
Certament, són molts els escriptors, illencs i forans, que han fixat la seva mirada en Menorca, en la Menorca d’abans i en la d’ara. Són molts els escriptors que no han pogut evitar transformar la seva fascinació en mots. A “Menorca, illa de literatura”, hi trobarem textos d’autors com Montserrat Abelló, August Bover, Miquel Martí i Pol, Josep M. Llompart o Antoni Vidal Ferrando, al costat dels menorquins des de Saïd ibn Hakam (en una versió esplèndida de Josep Piera) fins als escriptors més actuals, passant per figures cabdals com Joan Ramis i Ramis o Francesc de Borja Moll.
El passat i el present, la visió interna i l’externa, s’uneixen, doncs, en aquest petit cercle que, com si fos una illa, tanca un tast esplèndid del paisatge i la lletra de Menorca. De llevant a ponent, dues rutes literàries per Ciutadella i Maó i, entremig, la visita a uns indrets imprescindibles: el Barranc d’Algendar, el Cap de Cavalleria, Cala Molí, Cala Galdana… En darrer terme, una altra forma de copsar Menorca al vol a través de les paraules, justament el que m’he proposat de fer aquests darrers mesos en aquesta columna mensual: fer present l’illa enllà de la mar, en un viatge que voldria haver omplert de noves coneixences.

(Article publicat a la revista “Serra d’Or”)

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 7 comentaris

A poc a poc, els seguidors del Barça tornam a fer-nos témer públicament. Sense anar més enfora, jo mateixa: fa un any que tenc aquest bloc i és la primera vegada que en rall. La veritat, però, és que, fins fa poc, la situació del primer equip de futbol era per intentar passar el més desapercebut possible. Les coses han canviat, tanmateix. Cada dilluns dematí, torn a cercar aquell company, molt bon company, de l’institut , del Madrid a matar, per, amb un simple gest o un somriure burleta, recordar-li qui guanya i qui perd, aquesta temporada. O torn a enviar missatges de mòbil al nebot “merengue”. Res que ells no m’haguessin fet en el seu moment, tot sigui dit. I aquí hi ha la gràcia.

Ara bé, més enllà d’aquests entreteniments innocents i de bon rotllo, resulta evident que el que ha fet Guardiola amb el Barça, durant aquest pocs mesos que duu d’entrenador, és gairebé un miracle. Amb pràcticament la mateixa plantilla de l’any passat, l’equip exhibeix un joc que enamora. Què ha passat amb futbolistes com Márquez o Etoo? Quin és el secret del seu extraordinari rendiment? Sens dubte, l’entrenador, i això que jo era de les reticents quan van nomenar-lo. Em vaig equivocar, com tants altres, tot i que, analitzant la seva forma de funcionar, em sembla que de miracle, res. Un cap molt ben moblat i capacitat de feina. Aquesta és la clau de l’èxit.

Perquè la clau de l’èxit és sempre creure fermament en la feina en equip, saber cohesionar un grup perquè tothom, en el lloc que li correspon, se senti una peça fonamental i imprescindible. I per fer això s’ha de ser un autèntic líder. I en Guardiola ho és. Us haureu fixat, però, que és la discrecció i la prudència personificades. Potser a qualcú no li encaixarà amb la idea del lideratge. Pèro sí. Pens que l’autèntic líder és aquell que se sap guanyar el respecte dels altres amb la seva feina continuada, mesurant cada paraula per evitar tant les eufòries desmesurades com el pessimisme. Un líder és aquell que sempre ralla clar i que, per això, tant sap motivar com estar al costat dels altres quan les coses no surten bé. I no és fàcil, actuar així. I manco dins el món del futbol, rodejat de figures mediàtiques i d’egos ben pujats.

Responsabilitat, molta capacitat de feina, saber crear un bon ambient dins el grup, planificació, coherència, disciplina, organització, tocar de peus a terra, exigir-se a un mateix el que s’exigeix als altres, aprendre dels errors… Sembla fàcil, però no tothom té fusta de líder. Quantes vegades no s’ha confós el lideratge amb declaracions explosives, xuleries diverses, capacitat nul·la per encaixar les crítiques amb un mínim d’elegància, actuacions erràtiques de qui només cerca quedar bé…

En fi, que en Guardiola sigui, a més, un bon lector, un gran amant de les lletres, no pens que sigui casualitat. Reflexions, emocions i sentiments són imprescindibles per situar l’ésser humà, en la seva justa mesura, enmig d’aquest món nostre tan banal. La seva humilitat i la seva senzillesa el delaten. Una humilitat i una senzillesa que comparteix amb el seu estimat Miquel Martí i Pol: “Discretament, però amb aquella força/ que no se sap bé d’on procedeix,/ vull deixar dit això que dic, les coses/ elementals i clares que em commouen: uns sentiments, uns anhels, uns neguits, el fer i desfer senzill de cada dia”. Només això. L’únic realment important, al cap i a la fi. Encara que dissabte, un Madrid ferit, ens pugui guanyar (que no ho crec, tot sigui dit!).

• El pensament ordenat/Opinió
• 38 comentaris

A través del meu correu electrònic, qualcú que s’amaga sota el nom de “no als transfugues” (sic), m’ha enviat un missatge amb el nom de “Avel·li, el seu cunyat i Pi”(sic), amb un arxiu que conté tres fotografies en les quals, des de diferents angles, es pot veure l’ex-regidor d’urbanisme de l’ajuntament de Ciutadella, el seu cunyat i l’advocat Juan i Pi, asseguts en un bar, al voltant de la mateixa taula. El correu no tenia text. Ara bé, ràpidament s’estableix la relació entre les imatges i les notícies aparegudes en premsa, aquests darrers dies, sobre unes pressumptes obres il·legals en un xalet de la família de l’ex-regidor la responsabilitat de les quals sembla que podria recaure sobre el seu cunyat.

Just veure les imatges, m’he demanat per què, per què qualcú perd el temps fent aquestes fotografies. Per què aquest interès malaltís de difondre-les a través de la xarxa (en poques hores, sabem que arriben a moltíssima gent). M’ha semblat un acte tan gratuït, tan menyspreable, tan covard, tan poc respectuós amb la intimitat de les persones que no me n’he pogut estar de dir-ho públicament. No sé qui m’ha enviat les fotografies però, sigui qui sigui, que sàpiga que na Maite Salord no en vol rebre més. No m’interessen perquè estic convençuda que la finalitat mai, mai no justifica els mitjans, com a mínim en una democràcia. I no cal que digui que, des del PSM, fa anys que treballam per denunciar les irregularitats urbanístiques a l’ajuntament de Ciutadella. Només cal recordar que la creació de la Comissió d’investigació sobre la permuta del Palau Saura Morell va ser una iniciativa nostra. Tanmateix, aquest joc brut d’anònims que s’ha instal·lat al nostre poble el consider vomitiu. Anònims a la bústia de l’ajuntament, anònims a través del correu electrònic… On anirem a parar, per favor?

No consider legítim l’equip de govern del nostre ajuntament. Ho he dit moltes vegades i ho repetiré les que faci falta. Consider que l’ex-regidor d’urbanisme ha estat el polític més nefast que ha tingut Ciutadella. Ho he dit moltes vegades i ho repetiré les que faci falta. Ara bé, d’aquí a admetre que, per denunciar-ho, val tot, n’hi ha un bon tros. El respecte a les persones és bàsic. Bàsic i elemental. La via per treure a la llum pública totes aquelles actuacions polítiques denunciables només pot ser una: la que parteix de la feina, del rigor i de la responsabilitat.

Durant la campanya electoral de les darreres municipals, tots els partits ens vam omplir la boca de paraules com dignificar la vida política, recuperar la confiança dels ciutadans. Jo m’ho creia. M’ho crec. I faig feina cada dia perquè sigui així. És per això que quan veig aquestes actituds revengistes em revolt: si és això el que entenem per dignitat, que déu ens agafi confessats. La finalitat, torn a repetir, no justifica mai els mitjans. Com a mínim, això és que pensam els que creim en la llibertat i en la democracia.

• El pensament ordenat/Opinió
• 11 comentaris