Segons el meu diccionari de símbols de capçalera, el de Chevalier i Gheerbrant, el meu és el setè signe del zodiac -Balança-, signe d’equilibri entre els plans còsmic i psíquic. Lligat als conceptes de legalitat i justícia, socials i interiors, indica l’equilibri entre el bé i el mal: per un cantó, tendeix cap a Scorpio (món del desig) i, de l’altre, cap a Virgo (sublimació). Representa l’equitat universal i l’esperit de la justícia, així com l’harmonia social i personal. Avui, les previsions astrològiques del meu signe em diuen que: “Com que el sol i la lluna formaran un bell sextil entre ells, a vosaltres també us arribaran les seves bones vibracions i estareu de bon humor. Celebreu aquesta jornada!”

Estic griposa i tenc mal per tot. Avui vespre -supòs que ja no em trobava bé-, he somiat que estava ingressada en un hospital. Era una habitació immensa i blanca, plena de llits. El meu era al costat d’una finestra i un metge molt amable m’anunciava que m’hi havia d’estar quinze dies. La meva reacció no m’hauria de sorprendre: jo no puc estar tancada aquí quinze dies, he exclamat. No estic tan malament i, a més, tenc moltes coses a fer. El somni acabava que fugia de l’hospital, amb l’ajut inestimable del meu home, que em feia prometre que, quan acabàs tot el que havia de fer, hi tornaria per curar-me.

Esper que cap psicoanalista llegesqui aquest bloc. No sé si estic preparada per enfrontar-me al meu inconscient. Tanmateix, avui dematí, malgrat que Freud va dir que, qualsevol que despert es comportàs com en somnis, seria pres per boig, m’he aixecat del llit, m’he vestit, he pres un ibuprofè i he anat a fer feina amb el cap espès. Perquè tenc moltes coses a fer i no estic prou malament per quedar a casa. Hauré perdut, com diu el pare de la psicoanàlisi, el senderi? Esper que no i que, demà, els astres em siguin més propicis i pugui recuperar l’equilibri sempre tan necessari.

• El pensament ordenat/Opinió
• 7 comentaris

Tal dia com avui, un 19 de gener de 1809, naixia a Boston l’escriptor Edgar Allan Poe.  Vet aquí el petit homenatge que aquest bloc li vol retre, tot servint-me d’un mots -com sempre, perfectes- de Carles Riba:

“Aquesta delicada i rara presència d’Edgar Allan Poe s’oblidarà, si voleu, moltes vegades: però tantes vegades la vostra sensibilitat us durà per tal camí descurosament, i l’encontrareu allí de bell nou. Aquest és el fat dels autors que han desvelat tot d’una un gran secret: el secret dura, i puny, i abriva a la recerca (…).

“Entraren per una mar de tenebres, per si res hi havia d’explorador.” La més característica -almenys la més famosa- part de l’obra d’Edgar Allan Poe pot explicar-se per aquesta cita, tan cara a aquest singular analista de les sensacions marginals -illes estranyament fèrtils enmig d’una eixorca mar de tenebres.

I, no obstant, digui’s el que es vulgui ell no és, en si, tenebrós. Ho és el viatge: però ell porta una viva llum. Ell, en un mot, és un clàssic. Classicisme no vol dir precisament una restricció de temes, sinó una particular relació entre l’obra i l’artista (…).

Vet aquí el procediment habitual d’Edgar Poe, aquella rigorosa lògica dins la fantasia que l’allibera de caure mai en l’estravagància, això és, en l'”errar fora” del camí; aquella sensació de seguretat, més, de serenitat que en endinsar-se pels freus obacs, o per les dilatades marors de de l'”excepció dins l’ordre moral”, l’acompanya com una intuïció incombatible de camí cert. (…)

Dominador i no dominat de la inspiració, insubornablement lògic, serè, plàsic, sobri i estructurat en el joc dels seus recursos: aquest fill de romàntics té per ventura algun dret d’ésser sospitat de ben clàssic, en rigor.

(Publicat a “La Veu de Catalunya”, 19-VII-1918)

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 9 comentaris

Qualsevol moment de crisi absoluta -tocar fons, per dir-ho de forma gràfica- pot ser, hauria de ser, una oportunitat per, partint de zero, redreçar la situació. Aquesta és, a grans trets, la idea que  hi ha en el fons del que s’anomena l'”ètica de l’autorealització” que podem trobar a tota la narrativa modernista catalana: uns personatges en una situació límit que, fugint del victimisme, opten per agafar les regnes de la seva vida i dominar, així, el seu propi destí. De tarannà optimista, estic convençuda que aquest és l’únic camí possible davant les adversitats de la vida.

Arribats a aquest punt, potser us demanareu a què ve tot aquest discurs filosòfic. Molts, però, ja haureu endevinat que, de qualque manera, m’estic referint a la situació crítica que vivim a Ciutadella. L’ajuntament, la institució que ens representa a tots els ciutadans, ha tocat fons. La situació econòmica és insostenible i, malgrat els deutes milionaris, no tenim teatres, cinemes, escola de música, aparcaments… D’altra banda, la situació política és encara més depriment: un govern moralment il·legítim, rancúnies personals entre regidors, ciutadans que insulten l’alcalde… Com deia, a Ciutadella, hem tocat fons. A partir d’quí, des del meu modest punt de vista, només podem intentar, mirant al futur, sortir del clot. I com es pot fer? No és fàcil, certament. Ara bé, el que és evident és que qualsevol solució que no  impliqui a tots, a tots els partits polítics i, per tant, a la gran majoria de ciutadans, no serà una veritable solució.

L’altre dia, em va aturar un senyor que va ser regidor de l’ajuntament als anys 80 i em va fer una reflexió que, com veis, m’ha fet pensar molt: esclar que ens barallàvem, llavors, també, però, després dels plens, anàvem a fer un vermut junts o unes canyes, em va dir.  I va concloure: a Ciutadella, a diferència de Maó, no sabem anar a la una i ara teniu l’oportunitat de demostrar que tots, tots, podeu fer feina junts per fer avançar el poble. I pens que té raó: la situació és excepcional i reclama un govern excepcional. Un govern de tots, mirant cap al futur. Si no ho feim possible, perdrem l’oportunitat de donar a Ciutadella un govern estable el que resta de mandat. Perdrem una oportunitat única de recuperar la confiança dels ciutadans en els seus representants polítics.  La base, no ho oblidem, de la democràcia.

• El pensament ordenat/Opinió
• 64 comentaris