Carme Riera va irrompre amb força en el món literari català amb dos reculls de narracions: Et deix, amor, la mar com a penyora (1975) i, dos anys després, amb Jo pos per testimoni les gavines, dues obres que destaquen per la seva prosa suggerent, carregada de sensualitat, i per uns personatges que dibuixen la seva vida amb absoluta llibertat. Em sembla que no és anecdòtic destacar que, en algunes d’aquestes narracions, na Carme Riera aborda, a meitat dels anys setanta, un tema tan esquiu en literatura, encara ara, com és el de la relació, l’amor, entre dones, la qual cosa posava ja en evidència que ens trobàvem davant una narradora oberta a tota la complexitat de la vida, que és, també i sobretot , la complexitat de la literatura.

Amb Epitelis tendríssims (1981), continua amb el gènere del relat amb uns textos que recorren, amb més força que mai, el camí de l’erotisme amb un autèntic domini del llenguatge. El mateix any publica la novel•la Una primavera per a Domenico Guarini, premi Prudenci Bertrana 1980, un autèntic exercici lingüístic sobre el difícil repte de la transformació humana, i el 1989 l’obra Jocs de miralls, amb la qual va obtenir el premi Ramon Llull, i que planteja un tema apassionant, i sempre d’actualitat, com és el de la realitat i les falses aparences.

A partir d’aquest moment, entre moltes altres propostes, Carme Riera s’endinsarà dins el gènere de la novel•la històrica amb dues obres que han rebut els reconeixements unànimes de crítica i públic. M’estic referint, en primer lloc, a Dins el darrer blau, que va guanyar els premis Josep Pla del 1994, el premi Joan Crexells, el premi Lletra d’Or i el Premi Nacional de Narrativa, aquests darrers de l’any 1995. Dins el darrer  blau és, sens dubte, aquella novel•la que reclamava Llorenç Villalonga en les seves falses memòries quan deia que “la vertadera història d’aquesta casta, tan intel•ligent i sensible, dels xuetes o jueus conversos, està per escriure”. Perquè, efectivament, l’obra recrea, d’una manera brillant, el tema dels processos, amb ajusticiament, que patiren els jueus a Mallorca durant el segle XVII. Com la mateixa autora ha manifestat, ”és la història d’una marginació i probablement l’he escrit perquè he estat dona, ja que com a dona em puc haver sentit marginada”. L’any 2000, aquesta novel•la va rebre el premi Elio Vittorini que concedeix el Departament de Turisme de Siracusa al millor autor estranger -en aquest cas autora- traduït a l’italià. L’altra novel•la històrica a què em referia més amunt és Cap al cel obert, publicada l’any 2000 i que fou guardonada amb el premi “Crítica Serra d’Or”, ambientada a l’Havana del segle XIX i que fa referència, també, als jueus conversos mallorquins. Una novel•la que ha estat definida per Xulio Ricardo Trigo com “una novel•la clàssica des del llenguatge i les perspectives de la modernitat”.

Després de rebre, l’any 2001, el Premi Nacional de Cultura, el 2003, Carme Riera guanya el premi “Sant Jordi” amb  La meitat de l’ànima, una novel•la en la qual, a través d’una veu narrativa que cerca la seva identitat, ens dibuixa el món dramàtic de la postguerra espanyola per posar-nos en evidència la necessitat de no caure en l’oblit, en un oblit imposat i, en el fons, impossible. Si, com deia Mercè Rodoreda, “una novel•la són paraules”, les de La meitat de l’anima són un autèntic clam a la memòria. Dibuixant les vides d’aquells que només formen part de la petita història, d’aquella que mai no s’explica, per convertir-los en els autèntics protagonistes de la veritat, iniciam  l’únic camí possible per aconseguir saber, tal i com pretén la protagonista de la novel•la, quina és la nostra autèntica identitat. Perquè el record i la memòria són la nostra meitat de l’ànima.

Finalment, dins aquesta trajectòria tan sòlida, Carme Riera escriu L’estiu de l’anglès , un text diferent, una novel•la que ella mateixa ha definit com un “divertimento”. Unes pàgines iròniques i divertides que, tanmateix, presenten una tècnica narrativa no tan diferent a la de La meitat de l’anima: una primera persona que involucra el lector en la història des de la primera pàgina fins a la darrera. Si a La meitat de l’ànima, la narradora és incapaç de construir amb certesa la figura de la seva mare (una lluitadora antifranquista o una agent doble a favor de Franco), deixant, així, un interrogant obert als lectors, un interrogant que, segons Àlex Broch, es pot fer extensiu a tota una generació, la que va viure el franquisme, a L’estiu de l’anglès, el lector es queda també amb un interrogant final, amb una història que també permet lectures diferents des del moment que ens és explicada per un únic punt de vista.

Per tant, una mateixa tècnica narrativa, això sí, al servei d’un objectiu ben diferent. Si a La meitat de l’ànima el que es revisava era un dels períodes més foscos i cruels de la nostra història, L’estiu de l’anglès fixa la seva mirada en l’actualitat, amb els atemptats del juliol del 2005 a Londres com a rerefons, i es tracta d’una mirada, la de la narradora, irònica, crítica. Divertida. Podem dir, per tant, que ens trobam davant una novel•la que ens farà passar una bona estona. Una novel•la que vol entretenir però no a qualsevol preu: és una novel•la de Carme Riera i, encara que això que acab de dir pot semblar una obvietat, en aquest cas, és la seva millor carta de presentació.

Esperam la pròxima.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 2 comentaris

En pocs dies, he viscut canvis importants. Pèrdues doloroses de les quals, tanmateix, n’he tret vivències que valor moltíssim. Hores infinites de converses familiars. De records, d’anècdotes, de llàgrimes, de rialles. Hores infinites que confirmen que, més enllà dels anys i de les inevitables distàncies,  hi ha lligams afectius que es mantenen inalterables. Aquest és, sens dubte, el llegat més valuós que poden deixar els pares. Una lliçó d’amor de valor incalculable no exempta, però, d’una certa recança. Moments en què el passat s’imposa. “No hi ha més paradisos que els paradisos perduts”, deia Llorenç Villalonga, citant Proust. Segurament. Només sé que, aquests dies, travessant Ciutadella a primera hora del dematí, he pogut recuperar l’olor de la ciutat. Entre el silenci, la colònia del fillet, ben pentinat, que anava cap a l’institut. La de la loció de l’home acabat d’afeitar. La del pa que una dona duia davall el braç. I, sobretot, he recuperat rostres que van acompanyar-me durant tota la meva infantesa.

Aquests dies, som conscient que he tancat una etapa de la meva vida i no ha estat fàcil. I també n’he oberta una altra a nivell, diguem-ne, professional. Després de vint anys, pràcticament sense interrupcions, de donar classes, dilluns deixaré l’institut per dedicar-me, de forma exclusiva, a l’ajuntament. Tampoc serà fàcil. Perquè m’agrada molt  ser professora i perquè m’espera -en només uns dies, ja ho sé del cert- una feina molt dura Dalt la Sala. És polit, però, ajudar a construir el teu poble. I, més encara, fent allò que més m’agrada: llibres, teatre, participació ciutadana… I hi ha molta feina, moltíssima, per fer.

Època de canvis. Tanmateix, hi ha coses que voldria que continuassin igual. I, una d’elles, sens dubte, és aquest bloc. Una plaça que s’ha de mantenir viva amb els vostres comentaris. Uns comentaris que, ara, més que mai, valoraré. Encara que siguin crítiques a la gestió que pugui fer. D’això es tracta. De no perdre mai el contacte amb la gent, amb la realitat que es viu al carrer. Perquè un polític ha d’escoltar, ha d’aprendre dels errors. I les vostres aportacions, en aquest sentit, són imprescindibles. Per tant, esper que, en aquests temps de canvis, no perdeu el costum d’arribar-vos fins a la plaça per, amb absoluta naturalitat, continuar parlant, com hem fet fins ara, de tot. I més!

• El pensament ordenat/Opinió
• 14 comentaris

(Text llegit a l’acte d’elecció de la nova alcaldessa de Ciutadella, Pilar Carbonero)

“La situació política que avui vivim a Ciutadella és, certament, atípica i especial. I no perquè assistim a un canvi d’alcaldia a meitat de mandat –fet que, si bé no és habitual, sí que entra dins les possibilitats que ofereix la democràcia- sinó per com s’han desencadenat els fets fins arribar avui aquí.  No és la meva intenció parlar d’un passat que tots coneixem perfectament. Avui toca parlar de futur. D’un futur que volem il•lusionant i encoratjador i que, tanmateix, sabem, també, que serà difícil i complicat.

Des del PSM-EN, sempre hem estat conscients del lloc en el qual els resultats de les eleccions de maig de 2007 ens havien col•locat. I, des d’aquest lloc, des de l’oposició –com ja havíem fet el passat mandat- hem treballat per dur a terme una oposició que, a més de fer un seguiment rigorós de l’acció de govern per denunciar aquelles actuacions que hem considerat reprovables, ha volgut ser, també, una oposició activa i constructiva, amb propostes positives per a Ciutadella.

Arran dels fets de 31 de juliol, la nostra postura ha estat sempre clara i transparent i amb un objectiu clar: que l’ajuntament de Ciutadella recuperàs la representativitat sortida de les urnes a les darreres eleccions municipals. No ha estat possible, així com tampoc no ho ha estat conformar un govern de salvació integrat per tots els partits. Arribats a aquest punt, i vista la l’excepcional situació política creada, s’imposava actuar amb responsabilitat, per la qual cosa vam començar a treballar, des de la coherència ideològica, per formar un govern progressista que és el que, a partir d’avui, i amb el suport generós del regidor d’UPCM, governarà el nostre poble. És per això que, des del PSM-EN, donarem suport a la candidatura de la socialista Pilar Carbonero.

Aquest exercici de responsabilitat política no ens ha de fer oblidar, tanmateix, que  assumirem el govern en unes condicions que, sincerament, no són les que voldríem. Venim d’uns anys que s’han caracteritzat per una acció de govern que, només –i, encara, no sempre- quan les circumstàncies han obligat, ha deixat de banda la prepotència i la falta de transparència. Hi hem d’afegir, a més, una situació econòmica insostenible i unes mancances en infraestructures bàsiques injustificables. Aquests darrers mesos, per si tot això no era suficient, hem entrat en una espiral d’insults i desqualificacions que en res han contribuït a dignificar la vida política al nostre poble. Ben al contrari.

En aquests moments, els quatre regidors del PSM-EN estam disposats a assumir la nostra responsabilitat amb ganes de fer feina per Ciutadella, però també molt conscients que la situació heretada ens ha de fer tocar de peus a terra. Sempre hem dit, i avui, més que mai, ho vull tornar a repetir, que l’autèntic valor d’un polític és la seva credibilitat i que, aquesta, només s’aconsegueix des de la coherència de plantejaments, des de la claredat i la concreció de les propostes i, sobretot, des de la serietat en les formes. És per això que estam convençuts que ha arribat el moment de substituir les falses promeses per veritats. La prepotència pel diàleg, la participació i el consens. La falta de transparència per l’actuació rigorosa.

La difícil situació econòmica que pateix aquesta institució ens fa ser prudents a l’hora de plantejar grans propostes de futur. Tanmateix, és cert que hi ha propòsits –segurament els més importants- que no s’aconsegueixen amb doblers. Estic parlant, és clar, de retornar la dignitat a aquest ajuntament i, de retop, a tot un poble que, en els darrers temps, s’ha sentit avergonyit per l’espectacle al qual ens hem vist abocats per la greu irresponsabilitat dels qui fins avui ens han governat. Aquest és, al nostre parer, per damunt de tot, el gran repte que tenim per endavant. El gran repte que, avui, tots, polítics i ciutadans, assumim. Perquè no podem oblidar que regenerar la vida política de Ciutadella és feina de tots, cadascú des de l’àmbit que li correspon. I tenim molta feina per fer. Molta.

Tot i l’expectació creada, avui no és un dia de celebracions. Aquests acte és només la constatació del final d’una forma de fer política basada en l’amiguisme, el descontrol en la despesa i la falta de consens real. Una forma de fer política que ha sumit la institució, i Ciutadella, en una crisi l’abast real de la qual encara no coneixem del tot. I és, també, l’acte en què els partits polítics que els ciutadans van voler a l’oposició demostren que saben actuar amb responsabilitat pel bé del poble, assumint el govern en una situació difícil i complicada.

Com a portaveu del PSM-EN, només puc acabar fent una promesa a la ciutadania: feina, transparència, humilitat i capacitat de diàleg seran els eixos bàsics d’aquests quatre regidors en la gestió diària que durem a terme. Perquè  hi ha altres formes de governar. Altres maneres de fer política. Tant de bo el camí que avui començam ens dugui a bon port i que puguem recuperar la confiança dels ciutadans.”

• El pensament ordenat/Opinió
• 36 comentaris