Diumenge passat em preparava per enfrontar-me a una setmana que sabia que seria intensa: ser la guanyadora del III Premi Proa de Novel·la  suposava no només el meu retorn a les lletres després de set anys de silenci literari i de setze de dedicació política, sinó la possibilitat de fer-ho amb el ressò que un guardó d’aquest prestigi m’oferia. I, amb tot, he de reconèixer que la resposta de la gent m’ha sorprès i m’ha emocionat. Ja ho he dit però ho reiter: moltes gràcies per sentir-vos tan a prop en un moment tan important com aquest. Ahir m’ho deia una bona amiga: diuen que no saps qui t’estima fins que les coses no et van bé, però ho saps, sobretot, quan t’hi van i se n’alegren per tu i amb tu.  Si és així, som una persona afortunada.

Vaig recollir el premi amb il·lusió i també, no ho negaré, amb molt de respecte pel que significa. L’any 2006 vaig quedar finalista del Sant Jordi de novel·la, amb quaranta-un anys i quan tot just en feia un que em dedicava a la política. Aquesta dedicació ha influït, sens dubte, en el meu ritme d’escriptura. Però tot forma part d’un procés personal que és el que jo vaig escollir i que em va dur fins a la presidència del Consell Insular de Menorca, un honor sens dubte. Ara fa pocs mesos que vaig deixar la política per, entre altres motius, recuperar l’escriptura i, sincerament, no se m’acut millor manera de fer-ho que amb aquest Premi Proa.

Vaig començar El país de l’altra riba el 2014, l’any en què vaig publicar la darrera novel·la, L’alè de les cendres. El procés d’escriptura ha estat llarg i complex. De fet, entre el 2015 i el 2019 pràcticament no vaig escriure i ha estat els dos darrers anys i, sobretot, els darrers mesos quan he acabat de donar forma a la història. Però durant el temps que vaig estar sense escriure mai vaig deixar de pensar en la novel·la, em va acompanyar sempre, i açò, segurament, m’ha servit per valorar què era l’essencial de la història que volia explicar.

El país de l’altra riba té de punt de partida els menorquins que van emigrar a Alger però la clau de volta de la història me la va donar la notícia de la gravació, per primera vegada, d’imatges del Junker 88 enfonsat davant l’Illa de l’Aire al sud-est de Menorca. Quan la vaig llegir, vaig pensar que les bombes d’aquell avió nazi enfonsat el febrer de 1943 podien haver caigut damunt la colònia de maonesos, com es deien els menorquins que vivien a prop d’Alger. A partir d’aquí, vaig anar construint la novel·la que té com a teló de fons alguns dels grans desastres de la història europea del segle xx, com la deportació nazi o la batalla d’Alger.

Una de les citacions que obre la novel·la és d’Albert Camus, del discurs del lliurament del premi Nobel, i no hi és per casualitat. Camus, que va ser criat per la seva mare algeriana d’ascendència menorquina i per la seva àvia nascuda a Menorca, és una figura que plana damunt la novel·la, encara que només surt citat cap al final. De fet, les seves Cròniques han estat una lectura imprescindible per poder entendre la realitat algeriana prèvia a la guerra. Com també ho ha estat El primer home, la seva obra pòstuma en què, a través de la mare i de l’àvia, es fan visibles els lligams amb una Menorca que no va trepitjar mai però que el va acompanyar sempre.

A partir d’ara, la novel·la queda en mans dels lectors i arribarà a l’altra i veritable riba, la de la lectura. El viatge ha començat i jo només puc desitjar-vos una bona travessia.

• El país de l'altra riba #PremiProa2021
• 3 comentaris

Si cercau la definició de biaix mediàtic trobareu que és “una tendència dels mitjans de comunicació a informar de manera tendenciosa i que es manifesta tant per l’elecció dels fets als quals es dona cobertura informativa com pel seu contingut i la seva anàlisi.” Estic convençuda que en llegir-la us han vingut al cap uns quants exemples que la il·lustren. En el meu cas, el darrer, el tractament que des del diari Menorca s’ha donat a la presència menorquina a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), posant el focus en els debats polítics d’actualitat que s’hi duen a terme i obviant del tot la part d’anàlisi i divulgació científica que és, justament, on els representants illencs centraran les seves intervencions.

Aquest fet ja es va posar de manifest fa uns dies en una carta al director de Josefina Salord Ripoll, vicepresidenta i patrona a títol individual de la UCE, en la qual lamentava “el tractament incomplet i esbiaixat” que des de les pàgines del diari Menorca s’havia donat a la 53a Universitat Catalana d’Estiu, carta que jo vaig difondre a través de les meves xarxes socials perquè, òbviament, compartesc del tot el seu contingut. Ahir, el meu atreviment va ser respost en una columneta d’opinió del Menorca carregada, una vegada més, d’incorreccions, mitges veritats i informacions absolutament tendencioses.

En primer lloc, se’m retreu que en la meva difusió de la carta parlés de “tractament informatiu esbiaixat” del diari quan era, literalment, el que s’hi deia. La pregunta és: per què l’autora de la carta ho pot dir i jo no? La resposta és clara: el primer que em recorden és que som ex-vicepresidenta del Consell Insular de Menorca (també n’he estat presidenta però açò no ho diuen…), fet que sembla que a partir d’ara hauria de condicionar les meves declaracions públiques si no vull ser renyada en columnetes del mateix diari. O potser per un altre motiu: apel·lar a la meva condició d’expolítica reforça la seva tesi que tot això de l’UCE, en el fons, no és més que una excusa per parlar d’“independència”. O les dues coses alhora.

Així, citen un editorial d’El Punt Avui per reforçar aquesta tesi: “l’UCE és i ha estat punt de referència a l’estiu perquè és un format que convida a la reflexió més pausada per a l’independentisme i a la preparació del curs polític. A Prada, els últims anys, s’hi han covat la gran manifestació de l’ANC del 2012 o el “referèndum o referèndum” del 2016.” I així és i no ens hauria d’estranyar perquè no és cap secret que a Prada es parla de l’actualitat política i s’hi conviden els governants que els ciutadans han triat a les urnes. Per tant, els debats polítics que s’hi duen a terme no fan més que reproduir els debats que, agradin o no, hi ha a la societat.

Però, ai las!, el Menorca s’oblida de citar aquesta altra part de l’editorial esmentada: “Però més enllà de l’agenda política del moment, a la qual sempre ha estat atenta, la característica que fa diferent i especialment valuosa la Universitat Catalana d’Estiu és que des de fa més de mig segle s’ha convertit en un espai de trobada i de reflexió dels set territoris de parla catalana que configuren els Països Catalans. Així, per exemple, en una situació d’emergència lingüística, com molts experts assenyalen, Prada acull conferències i debats sobre la llei Molac, que el Constitucional francès ha castrat, o sobre la nul·la presència del català en les plataformes digitals.”

Així, a més de la situació actual de la llengua catalana, a Prada s’ha parlat o es parlarà de la influència de Dante i Petrarca a la poesia catalana del segle XV; de feminisme al segle XXI; de canvi climàtic; de pandèmia… I els representants menorquins, en concret, ho faran sobre les principals fites de la història de la ciència a Menorca des de la Il·lustració fins al segle XX; presentaran el llibre Un mar de ciència, que permetrà connectar aquesta tradició amb l’actualitat investigadora, centrada en els seguiments del medi marí a Menorca; i, finalment, a partir del llibre col·lectiu Joan Ramis i la xarxa de relacions il·lustrades, plantejarà els reptes pendents en el coneixement de la figura més destacada de la Il·lustració menorquina i l’escriptor per excel·lència de la literatura catalana neoclàssica.

Aquesta és l’altra cara, la més important, de la Universitat Catalana d’Estiu que no convé mostrar i que deixa al descobert el biaix informatiu del diari Menorca.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Llibres. El primer record. Una llibreria on anava de la mà de la mare. La llibreria Cervantes. Era al mateix carrer de casa només que el nom canviava. D’una santa a un sant. D’una Auxiliadora a un Bosco. Vaig néixer en un barri de salesians. La record amb una nitidesa que em sorprèn perquè sembla que va tancar quan jo tenia tot just sis o set anys. Pujaves dos escalons i obries la porta a un espai tan fascinant que m’ha acompanyat tota la vida. El terra era de fusta i et podies sentir les passes damunt la tarima. Les parets folrades de llibres fins a l’experiment. Darrere el taulell, un cel obert ple d’ocells de colors que anaven i venien com les pàgines impreses entre els dits. Que et traslladaven als paisatges exòtics que només existien entre les cobertes de les novel·les d’aventures. La llum entrava per aquella espècie de gàbia que se’m feia immensa i pel finestral del mostrador. En aquella càlida penombra tot feia olor de pols i de calma. T’atenia el senyor Josep, en Fino com el coneixia tothom, amb aquella creativitat popular que ho diu tot sense dir res. Un home amable i educat, amb els cabells grisos i vestit amb pulcritud que vivia amb dues germanes que, de tant en tant, obrien la porta que donava a la casa i treien el cap entre els llibres. Una, amb la cara rodona i els cabells recollits en un monyo. L’altra, menuda i amorosa, eternament infantil. Els meus primers llibres eren de Can Fino i me l’imagín dins les pàgines d’un llibre entre ocells que van i venen.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris