És època de gínjols. Segons l’enciclopèdia, “una drupa comestible de forma el·lipsoïdal o globosa, de color rogenc o marronós quan és madur, que es produeix cap al setembre, i amb un sol pinyol. Els gínjols són rics 
en sucres i mucílags i amb una important quantitat de vitamina C. Per això s’han consumit pel seu valor nutritiu com a fruita, natural o assecada. També s’han utilitzat com a expectorant i com a remei contra afeccions respiratòries, de la gola, faringitis i traqueïtis ja que tenen propietats pectorals, emol·lients i demulcents. Les arrels del ginjoler s’han utilitzat contra la febre.”
No sabia, ho confès, que els gínjols tinguessin totes aquestes propietats curatives. Sí sabia de les seves “propietats expressives”, formant part de refranys i frases fetes. Així, es diu “estar més content que un gínjol” de qualcú que demostra una gran alegria. Per exemple, a la premsa d’avui, l’alcalde de Maó, mentre escoltava el pregoner de les festes de Gràcia fer broma sobre pits -o eren ports?- postissos i naturaleses generoses. D’altra banda, tenim l’expressió “anar més mudat que un gínjol” que es podria aplicar, perfectament, a la germana de la princesa d’Astúries a qui l’alcalde socialista de Barcelona ha creat una plaça per coordinar el Departament de Projectes Internacionals (?). I, també, tenim la locució “com ara plouen gínjols”, com una forma denegatòria. Per exemple, si es demana al PP si volen carrils-bici, la seva resposta ben bé podria ser aquesta, vist els inconvenients que hi troben cada vegada que se’n plantegen de nous.
Tanmateix, l’expressió ginjolera més emprada, avui en dia, és “quins gínjols!”, referida a persones amb la cara molt dura o que, per la seva pròpia ignorància, són atrevides fins a la temeritat. Sort que, en aquests casos, es tracta de gínjols no menjatívols perquè, si no, l’empatx estaria assegurat. Perquè, si de ginjolers, n’hi ha molts, d’impresentables, molts més. Només a títol informatiu, avui, una servidora ha pensat -que no dit- aquesta expressió, un munt de vegades: després de rallar amb una política que se sent injustament atacada; després que m’explicassin la darrera d’un senyor prepotent a qui, circumstàncies de la vida, no he pogut evitar; després de saber que una persona a qui no puc suportar va pel món dient que som molt amiga seva; després de llegir l’entrada d’un bloc de comentaristes molt divertits, etc, etc. Llàstima que aquests gínjols, a diferència dels de la imatge que il·lustra aquesta entrada, siguin de tot l’any. Com certs melons.
o el llistat de lectures que hauré d’explicar als alumnes. Se’m fa estrany, no haver d’anar a l’institut. Després de vint cursos, només he deixat d’anar-hi després de tenir els fills i unes quantes setmanes per no mesclar la docència amb la campanya electoral. I prou. La resta, he d’admetre que hi he anat de gust, amb moments millors i altres no tant, però sempre convençuda que era al lloc adequat, fent la feina que més m’agrada. Ben mirat, tot un luxe.