Maite Salord

Escriptora

Perdre el nord

La ministra Salgado desmenteix Almunia, el qual s’havia atrevit a comparar la crisi econòmica de bruixola.jpgGrècia i Espanya. EEUU desmenteix Leire Pajín en negar que Obama tengui previst assistir a a la cimera entre aquest país i la Unió Europea. Zapatero desmenteix, davant la Unió Europea, la reforma de les pensions que havia anunciat poques hores abans. Fa uns mesos,  ja va rectificar en fer arribar, a un nombre més alt d’aturats,  420€ d’ajut. També va desacreditar la ministra de Cultura en modificar la llei de descàrregues d’internet. Canvia la seva política antinuclear en permetre que les centrals estiguin actives més de quaranta anys. Rectifica el titular de Foment sobre la instal·lació de l’escàner corporal als aeroports… Una llista incompleta i, sobretot, patètica, a la qual hi podríem afegir tots els enganys als quals ja ens té acostumats el president del govern espanyol: des de crisi?… quina crisi? al tema del finançament.

Amb actuacions com aquestes, l’únic que s’aconsegueix es perdre la credibilitat per moments. Perquè la vàlua d’un polític depèn de la paraula donada, de la seva determinació, de la serietat en les formes, de la responsabilitat. En darrer terme, de la confiança que projecta sobre els altres. I, per desgràcia, el que veim cada dia va en sentit contrari. Canvis de parer, com si les decisions polítiques fossin un penell; en el millor dels casos, mitges veritats que acaben esclatant a la cara; la covardia de no assumir els errors i disfressar-los de la peluda per anar passant i a veure si no es nota gaire, etc, etc. Un panorama decebedor que, com he dit sempre, només serveix per alimentar el populisme més perillós.

Avui sabem que el PP, a nivell estatal, està 3,8 punts per davant del PSOE, en intenció de vot.  Una dada que, a la vista de la imatge que dóna el govern, no trob exagerada. S’explica, sobretot, perquè el partit que fa oposició resulta, també, prou penòs, amb espies i patinades de la incomparable Esperanza Aguirre incloses. Tot plegat,  sembla que n’hi ha molts que han perdut, però ben perdut, el nord. I els costarà trobar-lo. N’estic convençuda.

Si això és un home, Primo Levi

26 de gener. Subsistíem en un món de morts i d’espectres. L’últim rastre de civilització havia primo-levi.jpgdesaparegut al voltant nostre i dintre nostre. L’obra d’animalització empresa pels alemanys triomfants havia estat acomplerta pels alemanys derrotats.  

És home qui mata, és home qui fa o pateix injustícies; no és home qui, havent perdut tot  mirament, comparteix el llit amb un cadàver. Qui ha esperat que el seu veí acabés de morir per treure-li un quart de pa està, encara que no sigui culpa seva, més lluny de l’home pensant que el pigmeu més rude i el sàdic més cruel.

Part de la nostra existència rau en les ànimes de qui se’ns acosta: vet aquí per què no és humana l’experiència de qui ha viscut dies en què l’home ha estat una cosa als ulls de l’home. Nosaltres tres en vam ser en gran immunes, i ens en devem mútua gratitud; per això la meva amistat amb Charles resistirà el temps.

Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà

Podria començar explicant l’argument de Els jugadors de whist (en Jordi, 43 anys, en plena els-jugadors-de-whist.jpgcrisi, viu al garatge de casa, mig casat, mig separat, fa de fotògraf, casa la filla amb un tipus que detesta, etc, etc). Ho podria fer, però crec que aquesta excel·lent novel·la es mereix molt més que això. Perquè, sens dubte, el millor que té aquesta història és la forma com arriba als lectors. Per dir-ho ras i curt, l’estructura narrativa i les paraules que la basteixen.

Així, el fil argumental ve marcat per uns capítols que, amb precisió horària, fixen diversos moments del casament de la filla del protagonista. Un autèntic retaule de personatges i situacions que provoquen tot tipus de reaccions en els lectors. Són éssers tendres, ridículs, divertits, previsibles o sorprenents. Humans i propers, sempre. I, enmig de rams de flors, copes de cava, balls i llàgrimes, la novel·la va agafant volada a través dels records del protagonista. Uns records que abracen des de la crisi que suposa l’adolescència -el pas de la infantesa a la maduresa- a la crisi de l’home adult que ha de decidir, urgentment, què vol fer de la seva vida.

Els amics de la infantesa, els jocs, els primers amors, el castell de Figueres, la grisor d’una època -el final dels anys setanta- que es mou entre el franquisme i la democràcia-, les il·lusions i la presència sempre colpidora de la mort, es van entrellaçant de forma magistral, entre els sons d’una música i les imatges d’unes pel·lícules que et transporten al moment. En definitiva, una novel·la, Els jugadors de whist, amb personatges de ficció complexos, amb jocs d’identitats que sorprenen el lector, amb vivències amb les quals, d’una manera o altra, ens hi podrem reconèixer. I, sobretot, amb diàlegs que, com diu el mateix autor, són, la majoria d’ells, ben reals. No crec que es pugui demanar més.

« Anterior - Següent »