La ministra Salgado desmenteix Almunia, el qual s’havia atrevit a comparar la crisi econòmica de 
Grècia i Espanya. EEUU desmenteix Leire Pajín en negar que Obama tengui previst assistir a a la cimera entre aquest país i la Unió Europea. Zapatero desmenteix, davant la Unió Europea, la reforma de les pensions que havia anunciat poques hores abans. Fa uns mesos, ja va rectificar en fer arribar, a un nombre més alt d’aturats, 420€ d’ajut. També va desacreditar la ministra de Cultura en modificar la llei de descàrregues d’internet. Canvia la seva política antinuclear en permetre que les centrals estiguin actives més de quaranta anys. Rectifica el titular de Foment sobre la instal·lació de l’escàner corporal als aeroports… Una llista incompleta i, sobretot, patètica, a la qual hi podríem afegir tots els enganys als quals ja ens té acostumats el president del govern espanyol: des de crisi?… quina crisi? al tema del finançament.
Amb actuacions com aquestes, l’únic que s’aconsegueix es perdre la credibilitat per moments. Perquè la vàlua d’un polític depèn de la paraula donada, de la seva determinació, de la serietat en les formes, de la responsabilitat. En darrer terme, de la confiança que projecta sobre els altres. I, per desgràcia, el que veim cada dia va en sentit contrari. Canvis de parer, com si les decisions polítiques fossin un penell; en el millor dels casos, mitges veritats que acaben esclatant a la cara; la covardia de no assumir els errors i disfressar-los de la peluda per anar passant i a veure si no es nota gaire, etc, etc. Un panorama decebedor que, com he dit sempre, només serveix per alimentar el populisme més perillós.
Avui sabem que el PP, a nivell estatal, està 3,8 punts per davant del PSOE, en intenció de vot. Una dada que, a la vista de la imatge que dóna el govern, no trob exagerada. S’explica, sobretot, perquè el partit que fa oposició resulta, també, prou penòs, amb espies i patinades de la incomparable Esperanza Aguirre incloses. Tot plegat, sembla que n’hi ha molts que han perdut, però ben perdut, el nord. I els costarà trobar-lo. N’estic convençuda.
crisi, viu al garatge de casa, mig casat, mig separat, fa de fotògraf, casa la filla amb un tipus que detesta, etc, etc). Ho podria fer, però crec que aquesta excel·lent novel·la es mereix molt més que això. Perquè, sens dubte, el millor que té aquesta història és la forma com arriba als lectors. Per dir-ho ras i curt, l’estructura narrativa i les paraules que la basteixen.