Entre els meus vuit llinatges familiars, hi ha els de Valenzuela i Ortega, provinents directament de Sevilla. Segons explicava ma mare, la seva àvia Isabel -Ortega Ramírez- provenia d’una família benestant de Sevilla que va fugir de la seva terra per amor: es va enamorar d’un carrabiner pobre, durant una processó de Setmana Santa, en sentir-lo cantar, des del balcó de casa, una saeta. Sembla que, des d’aquell dia, la vida dels dos va canviar de cop. Van deixar Sevilla per anar, primer, a Màlaga, on va nèixer la meva àvia i tots els seus germans, i, després, a Palma, on va néixer ma mare.

És una història novel·lesca, romàntica en els seus inicis però que la Guerra Civil es va encarregar de tancar tràgicament. Abans que qualcú em demani perquè no he escrit la novel·la de la meva família, he de dir que vaig començar a escriure només amb aquest objectiu. N’he fet infinitat de versions però cap no m’agrada. És la meva assignatura pendent.

Com veis, les arrels familiars -encara que siguin tan llunyanes- marquen. Ma mare es va morir amb una assignatura pendent, també: un viatge a Sevilla. D’aquí a uns dies, les quatre germanes Salord Ripoll (que també som Valenzuela Ortega) el farem realitat. Anirem a Sevilla i, qui sap, potser, sense saber-ho, ens creuarem amb algun parent llunyà que mai es pensaria que aquelles quatre turistes menorquines tenen res a veure amb ell. Però així és la vida. Estranya, complexa. I, de vegades, com deia aquella pel·lícula, bella.

• El pensament ordenat/Opinió
• 7 comentaris

Ai, bonjesuset, pens, cada dematí, mentre es descarrega el correu a la pantalla de l’ordinador: quina una me’n caurà, avui? I no m’estic referint a ofertes de bancs o subscripcions vàries. No, amics meus, m’estic referint a anònims! Perquè, des de fa un temps, m’arriben una sèrie de correus, d’emissors desconeguts, i amb finalitats ben diferents, que em tenen ben entretinguda. Ara us ho explic, perquè és com una novel·la, més tost xerequeta, tot sigui dit.

Des de fa uns mesos, un anònim -encara no sé si ben o mal intencionat- m’escriu per donar-me informació sobre coses que passen dins l’ajuntament i que jo desconec. És un tipus ben informat -com a mínim, més que jo!- i que la sol encertar gairebé sempre. Ahir, però, un altre desconegut va entrar en la meva vida. I, aquest, no en tenc cap dubte, amb cap bona intenció: acusava una persona, amb noms i llinatges, d’investigar-me a mi i a la meva família. De fet, segons l’anònim, la persona en qüestió ja té els “currículums” de tots i “por las fechas próximas a San Joan saltará todo por los aires”. El final de l’anònim és definitiu: “Que Dios te proteja que falta te hará”.

Bé. Després d’haver-lo llegit, no li vaig donar cap credibilitat. Resultava evident que era una estratègia ben barroera per enemistar-me amb el meu “investigador”.  Ara bé, quan després dinava amb bona part de la meva família, em van revenir tots els dubtes: quina una n’haurien fet, tots aquells, que jo no sabia i que era susceptible de titular periodístic?  Així que, diligent, vaig començar un dur interrogatori. Després d’insistir molt, vaig aconseguir dues confessions: “jo, quan era petit, feia molt de pestellet”; i, l’altra, “jo, quina vergonya, un dia,  vaig robar una regalèssia arrebossada de magnèsia”. A la vista de la gravetat dels fets, m’he estimat més fer-ho públic jo a través del bloc que esperar que esclati tot, entre avellanes i focs artificials.

En fi. Després trobam estrany que a Ciutadella surtin partits polítics de davall les pedres. I és que  no hi ha vida més entretinguda que la del polític cabildo. Si voleu posar emoció a la vostra vida, ja sabeu què heu de fer. L’únic que em preocupa de tot això és que, si un dia, em decidesc a escriure les meves memòries polítiques, no hi haurà qui les vulgui publicar. Dignes de TBO.

• El pensament ordenat/Opinió
• 7 comentaris

“No hi donem més voltes: el concepte més important del món és la confiança. Les relacions socials s’aguanten (i deixen d’aguantar-se) a partir de la confiança (i la desconfiança). La confiança no et garanteix l’èxit, però et dóna opcions d’arribar-hi, mentre que la desconfiança t’aboca al fracàs, segur. I el pitjor de tot, el que fa que el món sigui tan complicat i emprenyador, és que la confiança costa molt de guanyar i costa poquíssim de perdre. I parlo de totes dues, tant la que tens en tu mateix (seguretat) com la que tenen en tu (crèdit).”

Aquestes paraules de Carles Capdevila encapçalen un article que parla de jugadors de futbol. Podria parlar de pactes polítics, de relacions de parella o de relacions entre pares i fills. És igual. Per exemple, tenc qualque descendent que, de tant en tant, em retreu que no li tenc confiança. La meva resposta és sempre la mateixa: entre el que m’amagues i el que em dius que, directament, no és ver, quina confiança vols que et tengui? Perquè m’entengueu: em diu les bones notes i les que no ho són tant les amaga davall feixugues capes de silenci. O s’inventa històries per excusar-se de no complir les seves obligacions. Unes històries que, mira per on, sempre solen tenir culpables aliens (persones, mals físics o imponderables diversos).

Amb tot, he d’admetre que, de l’exemple familiar que us he explicat, en faig una lectura positiva: la meva descendència, quan se sap enxampada, és prou intel·ligent per acotar cap i acceptar el seu error, sense dissimular i sense insistir en excuses de mal pagador que són ben conscients que no hi ha qui es cregui. O, quan se la veuen venir, per  avançar-se i explicar-me el tema en qüestió perquè no m’arribi a través de tercers, que saben que és quan fa més mal. I, com que són els meus fills i saben i sé que me’ls estimaré sempre, facin el que facin, deixam passar els dos dies de males cares per tornar a la normalitat. Si parlàssim de pactes polítics o de relacions de parella, segurament, la cosa no seria tan fàcil.

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris