Tothom em diu que necessit vacances. És preocupant (quina cara dec fer?) i, sobretot, cert (no sé la cara que faig però sí com em sent!). En el darrer any i mig, em sembla que puc comptar amb els dits de les mans els dies que no he anat a fer feina. Ara bé, sent regidora de cultura a Ciutadella, l’estiu no és el millor moment per desaparèixer del mapa. Pràcticament no hi ha dia que no hi hagi qualque activitat: concerts, teatre, dansa, exposicions, cinema a la fresca, etc, etc.

És ver que necessit vacances i que estic cansada, però, avui, concretament, pens que la feina ha valgut la pena: a tota l’activitat cultural que hi ha aquest estiu a Ciutadella, hi hem d’afegir l’excel·lent -i esperada- notícia del finançament per a les obres de rehabilitació del teatre del Born. Em toca, aquests dies, acabar de tancar la compra de les llotges privades per poder acreditar la titularitat pública, al 100%, de l’immoble, però ja veig, després de moltes hores de dedicació, el final del camí.

Avui, Ciutadella celebra la “Diada d’Estiu de Cultura”. Hi ha hagut, aquest dematí, dansa contemporània, ballades folklòriques, presentació i exposició de llibres. Ara, toca anar a veure les exposicions de pintura a cases particulars i senyorials; a veure, al pati de Santa Clara, la representació de “Na Caputxeta” i a l’extraordinària cloenda amb l'”Illanvers”, al Bastió del Governador. Demà ja pensaré en les vacances. En uns dies de desconnexió. De sortir fora de l’illa perquè no em trobi ningú. Per tornar amb les piles carregades perquè, ho sé, encara hi queda molta, molta feina per fer.

• El pensament ordenat/Opinió
• 36 comentaris

Curiosament (o no!), he estat dos dies sense ordinador a causa d’un virus que, cada dos per tres, em feia aparèixer coses estranyes a la pantalla. I, mentre em netejaven l’aparell, jo m’he dedicat a fer neteja de biblioteca. Amb les parets llampants, acabades de pintar, començava la feina de (re)col·locar els centenars (milers?) de llibres que, a munts, m’omplien el terra de l’altell.

 Us he de confessar que ha estat tota una experiència. Pinzell en mà, he redescobert exemplars que ja no recordava que tenia; he tornat al viatge a Estocolm de fa vint anys en què vaig llegir els Contes d’hivern, d’Isak Dinesen (encara no havia descobert en Mankell!); a les classes del professor Molas amb Memòries d’un llibre vell, d’Emili Eroles, que em va fer comprar per ajudar-me en un treball sobre Salvat-Papasseit; he recordat que vaig deixar un dels llibres que tenc més gelosos: Vida secreta, de Salvador Dalí; he trobat un llibre de tangos de la meva mare; he tornat a obrir les Memòries literàries de Narcís Oller, un dels llibres que, de l’època d’estudiant a Barcelona, record amb més afecte; he recuperat l’etapa de la meva vida en què, compulsivament, vaig devorar Shakespeare; tot el material sobre les avantguardes (manifestos de Marinetti, catàlegs d’exposicions, revistes de l’època…); les novel·les de John Irving (hauré de tornar a llegir Fins que et trobi, una part del qual passa a Amsterdam, on m’agradaria fer una escapada?), etc, etc.

 La vida, entre les pàgines polsoses dels llibres. Una dia vaig afirmar que jo era el que escrivia. Avui, vull afegir que, també, som el que he llegit. I he llegit molt i em queda tant a llegir, encara. És per això que, davant de tantes històries commovedores, tants poemes que se’t claven a la pell, tants personatges entranyables, tot, absolutament tot, es relativitza. No hi ha res com la bona literatura per oblidar-te dels virus estranys. No hi ha res com una cuirassa feta de paraules justes per mantenir a ratlla aquells que només cerquen de destruir. O el silenci. Com aquest silenci que m’ha acompanyat, pinzell en mà, entre munts de llibres.

• El pensament ordenat/Opinió
• 10 comentaris

 (Carta enviada al Director del diari UH )

Dissabte, 31 de juliol, a la secció “S’aguait” d’aquest diari, i seguint la línia de la notícia de divendres, signada pel periodista Javier Sánchez, sobre el mateix tema, es critica la postura “incoherent” del PSM, i la meva en concret, respecte al que vostès anomemen el “Zapatazo”. Si em permeten, un parell de precisions:

1- En el plenari de dijous es va ratificar una Resolució de Personal que aplicava el Decret-Llei 8/2010, de 20 de maig, que fixava una reducció d’un 5% de la nòmina del personal de l’Ajuntament, un Decret-Llei d’obligat compliment, encara que hi haguéssim votat en contra.

2- Qui redacta “S’aguait“ afirma, textualment, “El blog de Salord en la red, sin ir más lejos, echaba humo. Anteayer, en el pleno de Ciutadella, los tres (sic!) concejales nacionalistas se olvidaron de sus opiniones y siguieron la corriente del PSOE”. Idò bé, ja que el meu bloc és la font, a ell remet. Això és el que hi vaig escriure respecte al tema:

“En aquests moments, són molts els ciutadans que se senten estafats per un president de govern que, fins fa poc, parlava de “brots verds” i afirmava, sense cap vergonya, que la crisi (sí, aquella crisi que va negar durant mesos) havia tocat fons. Però resulta que no és ver i ara s’han de congelar pensions i davallar els sous del funcionaris. I no em dol que em davallin el sou: em dol l’engany; em dol la improvisació; em dol la incoherència. Supòs que quan Solbes va plegar del govern, qualque cosa ens hauríem hagut d’ensumar. Feia nosa. Devia dir coses que al senyor president no li agradava escoltar. El temps, però, situa les persones al seu lloc, diuen. I, avui, tenim un president contra les cordes.” (maitesalord.cat, 28 de maig de 2010)

Per tant, queda clar que mai no he dit que estava en contra de la davallada en si (perquè crec que, a la vista de la situació, qualque cosa s’ha de fer) sinó de la forma com el senyor Zapatero ha gestionat els temes econòmics del país. Una gestió pèssima que hem acabat pagant treballadors i pensionistes. Aquest és tot el fum que he pogut trobar al meu bloc.

3- En l’única cosa que l’encerten, sí senyors, és amb la foto que han posat per il•lustrar l’escrit: la meva cara d’oi, durant el plenari de dijous, és ben real, em poden ben creure.

En fi. Si, com deia el sempre admirat Cervantes, “la pluma es la lengua de la mente”, qui ha escrit les breus línies de “S’aguait” ha quedat prou en evidència: en un text de cinc centímetres per banda, aconsegueix incloure els noms dels nombres un i dos del PSM-EN al Consell i a l’ajuntament de Ciutadella; aconsegueix “robar-nos” un regidor (parla de tres!); i veu fum de foguera on només hi ha fum de formatjades. Té mèrit, no m’ho negareu.

Bon estiu a tothom!

• El pensament ordenat/Opinió
• 17 comentaris