Las Vegas és la ciutat més gran de l’estat de Nevada, als EEUU. Una ciutat coneguda per les seves zones comercials i casinos. El PP diu que Ciutadella, gràcies a la nova il·luminació nadalenca, sembla Las Vegas. Una afirmació que, a part de falsa, com demostraré, té unes connotacions molt negatives per a la nostra estimada ciutat.

En primer lloc, cal precisar que Las Vegas és coneguda com a “Ciutat del pecat” pel joc, les apostes, la possibilitat de consumir begudes alcohòliques a qualsevol hora del dia i la legalitat de la prostitució.  I jo em deman: com gosen compar-la amb una ciutat levítica com Ciutadella? Estareu d’acord que és una afirmació ofensiva que mereixeria la intervenció immediata de les autoritats, terrenals i divines.

Anem, però, a rebatre l’afirmació concreta: la nova il·luminació nadalenca de colors ha convertit Ciutadella en Las Vegas, diuen. Confés que, el primer dia que vaig veure la Plaça del Born amb les bombetes de colors, vaig tenir una alegria immensa: era de color blaugrana! L’alegria em va durar poc perquè després vaig veure que els colors anaven canviant.

En cap cas, però, es pot dir que allò semblàs Las Vegas. Impossible. Com em va dir un bon amic meu: només hi falta que tragueu els passos de Setmana Santa!  Coses, esclar, de les bombetes de baix consum. Res a veure, òbviament, amb Las Vegas.

• El pensament ordenat/Opinió
• 13 comentaris

Fa anys, em va captivar la novel·la d’una escriptora nascuda a Georgia el 1917. El seu títol era El cor és un caçador solitari i el nom de l’autora Carson McCullers. A través d’una prosa impecable, ben allunyada de sentimentalismes, Carson fa que el lector vegi els veritables sentiments dels personatges. Uns personatges que transmeten la solitud, la recerca constant de l’amor, la incomunicació, el fracàs. Llegir la primera frase d’aquesta novel·la (A la ciutat hi havia dos mut i sempre anaven plegats) és entrar dins una atmosfera literària intensa. De la mateixa intensitat, potser de les relacions humanes. Complexes i, tanmateix, imprescindibles. Com aquesta novel·la.

Després de llegir El cor és un caçador solitari, vaig devorar la biografia de l’escriptora. Una vida marcada per la malaltia, l’homosexualitat i el suïcidi del marit, la seva bisexualitat o els èxits i els fracassos de les seves obres. A partir d’aquí, més lectures:  La Balada del cafè trist i Reflexos en un ull daurat (interpretada, a la gran pantalla, per Marlon Brando i Elizabeth Taylor). El 2007, Seix Barral publicava El aliento del cielo, un recull de tots els seus contes, tretze dels quals inèdits, i les seves tres novel·les curtes. Un autèntic plaer literari.

Va morir a Nova York, el 1967, d’un atac de cor. Només tenia cinquanta anys. El New York Times la va acomiadar amb aquestes paraules: “Dignificà la idea de l’individual, en especial els perdedors de la vida. Els títols de les seves obres diuen molt sobre les seves preocupacions. Com passa amb Faulkner, les seves històries trascendeixen el marc regional del sud perquè la soledat, la frustració, l’amor i la gràcia no coneixen de fronteres. Carson McCullers reflectí el cor solitari amb una mà daurada”. No cal que afegesqui que cal llegir-la. O rellegir-la, com faig jo, des de fa anys.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 9 comentaris

Ahir vam presentar els candidats del PSM a Consell i Parlament. Nel Martí, Josep Carreres i jo mateixa. En el meu cas, no faré cap descobriment si dic que, anar de nombre 1 a la llista del CIM, no formava part de les meves prioritats polítiques. Les persones que em coneixen saben que el meu compromís era, bàsicament, a nivell municipal.

Tanmateix, les circumstàncies han fet que acabàs on he acabat. No negaré que m’ha costat acceptar i que, bona part dels silencis d’aquest bloc durant el darrer mes, es deuen al debat intern que he hagut de mantenir amb mi mateixa. Al final, el suport de la gent i el meu sentit del compromís m’han fet decidir. I, entre els suports, a més del de l’agrupació de Ciutadella, el del Secretariat i el del Consell Polític, voldria destacar el familiar (imprescindible) i el del grup municipal del PSM (també imprescindible per continuar el projecte començat).

Així, la meva voluntat és continuar fent feina per Ciutadella. Fer compatible l’activitat municipal amb la insular. Només en el cas de governar a les dues institucions (notícia política fantàstica!), hauria de concretar el meu nivell d’implicació en la gestió de l’ajuntament de Ciutadella. Mai, però, sense que això impliqui abandonar-lo.

Començ una etapa nova. Amb incertesa i il·lusió. Sé que són moltes les persones que m’estalonen i que, amb en Nel i en Carre, tot serà més fàcil. No vull renunciar a res. I, per la part que us toca, heu de saber que tindreu plaça per estona. Fins i tot, esper que després d’aquest parèntesi reflexiu, amb més força que mai. Ja sabeu què diuen: com més mar, més vela. Gràcies per ser-hi!

• El pensament ordenat/Opinió
• 19 comentaris