La polèmica visita que la ministra Leire Pajín ha fet a l’Illa de Llatzaret, ubicada a l’entrada del port de Maó, un conjunt arquitectònic de gran valor monumental i històric, que va ser declarat Bé d’Interès Cultural el 1993, ha destapat un tema que, més enllà del fet desafortunat, pens que és del tot inadmissible: els privilegis que certs funcionaris i càrrecs públics d’alguns ministeris tenen de poder estiuejar, a uns preus ridículs, en residències privilegiades, barrades a la resta de mortals.

Si feim un poc d’història, pel que he pogut esbrinar, a principis del segle XX, tots els països estaven obligats a tenir un llatzaret. En el cas d’Espanya,  va ser l’ubicat al port de Maó i avui motiu de polèmica. Tanmateix, amb els anys, aquesta obligatorietat va desaparèixer i, ja després de la guerra civil espanyola,  se li va donar l’ús de residència d’estiueig,  restringida a funcionaris del Ministeri de Sanitat. No és l’únic cas: els membres de les forces armades, per exemple, tenen residències d’estiu, a uns 35€, pensió completa, per persona i dia, a Alacant o Benidorm.

Resulta evident, per tant, que el fons de la qüestió, al meu parer, no és tant l’estada de la ministra al Llatzaret sinó el fet  que, atès l’inqüestionable  valor paisatgístic i patrimonial de l’Illa de Llatzaret,  és injustificable l’ús “reservat” i “privilegiat” d’un espai i unes instal•lacions públiques. Per això, no és suficient el conveni signat entre el Govern de Menorca i el Ministeri de Sanitat que permet visites guiades a l’illa durant uns mesos a l’any: és indispensable que aquesta illa dins l’illa de Menorca passi a ser un espai d’ús públic destinat als esdeveniments socials i culturals i al gaudiment tant de la població menorquina com dels visitants.

L’Illa de Llatzaret ha de ser un element revulsiu en la destinació de Menorca com a producte-destí turístic. I açò no es resol amb convenis que al final s’incompleixen sinó amb la gestió d’un recurs propi, açò és amb la titularitat (avui del Ministeri de Sanitat) i la gestió de l’illa del Port de Maó per la màxima institució menorquina, el Consell de Menorca, a la qual li corresponen segons l’Estatut d’Autonomia l’execució de les competències pròpies de Cultura, Patrimoni i Turisme. Sens dubte, la millor manera d’acabar amb uns privilegis que encara fan olor de franquisme.

• El pensament ordenat/Opinió
• 30 comentaris

Kressman Taylor és el pseudònim d’una periodista,  professora universitària i escriptora nordamericana anomenada Katherine Kressmann Taylor (19o3-1997). Com tantes altres escriptores (recordau el cas de Víctor Català-Caterina Albert i Paradís),  va amagar la seva condició de dona -a suggeriment del seu marit i del seu editor- a causa de la duresa d’aquesta novel·la que avui comentam i que no semblava oportú que anàs signada per una dona.

Perquè Adreça desconeguda és, realment, una novel·la dura, intensa. La seva brevetat (poc més de setanta pàgines, mitja hora llarga de lectura) és inversament proporcional a la contundència del seu missatge. Publicada per primera vegada el 1938, és, sota la seva aparença amable i inofensiva, un autèntic atac al nazisme i una dramàtica premonició de l’Holocaust que, anys després, havia d’avergonyir Europa.

Així, a través de la correspondència entre dos amics, l’alemany Martin Schulse i el jueu nordamericà Max Eisenstein, els quals comparteixen una galeria d’art a Sant Francisco, assistim al naixement del feixisme a Alemanya, on s’ha traslladat a viure Martin, després d’anys de viure a Estats Units. La persona culta i sensible que, a les primeres cartes manifestava la seva por davant les mesures preses per Hitler, acaba dient: “La raça jueva és una llaga per a qualsevol nació que hagi d’acollir-la. Mai no he odiat el jueu individual; a tu sempre t’he apreciat com a amic, però entendràs que et parlo amb tota franquesa si et dic que no t’he estimat per la teva raça, sinó malgrat la teva raça.”

A partir d’aquí, la correspondència entre els dos “amics” esdevé una eina perversa per mostrar els budells del feixisme. Una espiral d’odi i de mort que acaba engolint tothom. Una teranyina que, amb el simple poder de les paraules, acaba atrapant qui l’ha teixida. “Adreça desconeguda” és l’eufemisme amb què el règim de Hitler indicava, en les cartes retornades, que en l’adreça hi havia hagut alguna “intervenció”. Indicava que la comunicació ja no era possible. Que tot s’havia acabat.

Vull agrair a la persona que va recomanar aquest llibre al grup de lectura “Plaça de Lletres” que ens oferís la possibilitat de llegir un text  colpidor a aquells a qui, en ser publicat, ens va passar desapercebut. És una lectura breu però que acompanya, que no es pot oblidar. Jo, avui, he tornar a llegir Adreça desconeguda per tercera vegada i encara m’ha fet reflexionar. Això és el que tenen els textos ben travats i intel·ligents.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 4 comentaris

Ja hem deixat endarrere Sant Joan. També, els sants Pau i Pere. Potser ha arribat el moment de posar per escrit quatre idees que m’han anat voltant pel cap aquestes festes. Idees que, fins i tot, he arribat a expressat en veu alta. No pretenc fer una anàlisi exhaustiva del que ha passat aquest Sant Joan a Ciutadella. Al contrari. Diria que ja ho hem dit tot: massificació, perill, descontrol, horaris absurds, porqueria… Només un parell de reflexions:

1- És inadmissible que s’aprofiti la festa per atacar dones joves. Tirar avellanes no té res a veure amb rompre camisetes, treure la roba interior i, fins i tot, arribar a tocaments que són un autèntic abús. Ara, el que encara se’m fa més incomprensible és que, per part de la justícia, es qualifiquin els fets de simples lesions sense cap tipus de component sexual. Que no es puguin aturar aquests energúmens.

2- No és normal que pares i mares permetin que els seus fills menors venguin a Ciutadella a passar les festes sense cap tipus de control. Els que tenim fills menors, sabem de la penada que passam aquests dies, entre cavalls, alcohol i gent. No  puc entendre, si no és des del desconeixement més absolut, que els pares puguin amollar, amb aquesta alegria, els seus fills enmig d’una festa que té el seu risc.

3- No és possible establir un control sobre el nombre de visitants que arriba a Ciutadella, especialment via marítima? Que no som una illa? Sembla que seria tan  fàcil com no  augmentar el nombre de viatges que fan els vaixells regularment i, així, tindríem la gent que Ciutadella pot acollir. Ni més ni manco. Gent a qui acollirem, com hem fet sempre, amb els braços oberts i a qui ens agradarà mostrar la nostra festa.

Perquè, i ja acab, de cada vegada tenim més poca festa a mostrar. Fa sis anys que, com a regidora, veig els Jocs des Pla des d’una posició privilegiada que et permet veure tots els detalls. Enguany, ho confés, m’ho he passat fatal. Gent que no sap on va, cavalls que ni tan sols poden córrer, aturades constants per gent ferida… No hi ha solucions màgiques, ho sé. Però s’han de cercar perquè el futur de Sant Joan depén de saber solucionar els problemes presents. Potser, més que d’escrutar, de vegades fins a l’absurd, el seu passat.

• El pensament ordenat/Opinió
• 71 comentaris