Viure és prendre decisions constantment. N’hi ha de poc importants, per exemple decidir la roba que ens posam al matí o què volem per berenar. Però n’hi ha d’altres d’una transcendència que fa vertigen. Sovint enyoram la criatura que vam ser, amb un pare i una mare que ho decidien pràcticament tot per nosaltres, quan la rutina lliscava amb una placidesa que ni es notava. Fer feina amb joves a punt de decidir el seu futur, amb un peu a l’institut i l’altre a la universitat, et recorda com n’és, de complicat, moltes vegades, decantar-se per una opció o una altra de les moltes que hi ha damunt la taula. Trobar el propi camí no és mai fàcil.

Aquests dies, justament, mentre llegia el comentari que un d’ells em va fer a partir de la lectura de la novel·la modernista de Josep Pous i Pagès La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912), m’ha vingut tot açò al cap. El protagonista de l’obra es troba dividit entre el que la seva família espera d’ell i el que ell vol que sigui realment la seva existència. És una obra vitalista i valenta, que no amaga cap de les lluites a què la vida ens enfronta. Ni tan sols la darrera, que surt al títol, i que tots sabem que tenim perduda des del mateix moment de néixer. Tanmateix, aquesta certesa de la mort és el que dona l’autèntica dimensió de l’existència. En Jordi Fraginals es mira la vida de cara, sempre, encara que imposar les seves decisions sigui dolorós.

Amb una sinceritat entendridora, l’alumne es reconeixia com una persona indecisa, a qui li costa prendre decisions importants i saber què vol fer. La conclusió a què arribava és que la lectura d’aquest llibre l’ha ajudat a canviar el seu punt de vista sobre la indecisió. Llegir aquesta història l’ha ajudat a enfocar-ho d’una altra manera: en darrer terme, escrivia, crec que he après a confiar més en mi mateix. Ha après que la veu que ha d’escoltar a l’hora de decidir el seu futur és, sobretot, la seva. Encara que no sigui fàcil. Encara que no l’encerti a la primera, que de tot se n’aprèn.

Jaume Cabré va dir que escriure és dubtar, que l’escriptor pren decisions constantment amb una total inseguretat. La grandesa de la literatura és transformar totes aquestes inseguretats en històries que parlen de vida i que interpel·len els lectors, fins i tot més de cent anys després, i els ajuden a vèncer les pròpies inseguretats. No em direu que no és un joc de miralls preciós.

(Article publicat al diari Menorca de dia 2 de febrer de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Coincidint amb la festivitat de Sant Antoni, patró de l’illa, acabam de commemorar la Diada del Poble de Menorca. Diada, que vol dir “dia assenyalat, sia de festa, sia d’un altre esdeveniment memorable”, com la defineix el diccionari Alcover-Moll (DCVB), el mateix significat amb què va emprar la paraula mestre Joan Benejam a l’obra teatral Foc i Fum (1885): “Bartomeu: Res, Toni, jo vos les pag / per celebrar sa diada”). Així, fa 738 anys que el rei Alfons el Liberal va conquistar l’illa, va  incorporar-la a la Corona d’Aragó i ens va dur la llengua catalana i la cultura, que ens ha definit i ens defineix com a poble. Sens dubte, un dia assenyalat.

Aquesta commemoració és sempre un bon moment per recordar els fets històrics, amb la mirada crítica del segle XXI, si cal. Però, sobretot, és una excel·lent oportunitat per pensar en el nostre futur col·lectiu. I, dins aquest context, és lògic que la mirada es dirigesqui al Consell Insular de Menorca, a qui correspon liderar el propòsit, amb projectes ambiciosos i, sobretot, amb la dignitat que, com a primera institució política de l’illa, se n’espera. I, quan dic dignitat, m’estic referint a una manera de fer política basada, de manera innegociable, en la transparència, en la participació ciutadana i en el respecte als ciutadans i als partits de  l’oposició.

Així, no es pot concebre un lideratge polític en benefici de la comunitat local que no contempli sistemes de transparència que assegurin que els ciutadans estan ben informats de les decisions públiques del govern; que no contempli fomentar la participació ciutadana (a Menorca, tenim el privilegi de comptar amb la Sindicatura de Greuges, que té com a missió vetllar perquè els drets de la ciutadania envers les administracions insulars siguin reals i efectius). I, finalment, no es pot concebre un lideratge polític en benefici de la comunitat local que no contempli l’actuació exemplar dels càrrecs públics i el respecte a les formes institucionals, no escrites però que s’havien mantingut sempre, de respecte a l’oposició (per exemple, no pervertint els resultats aconseguits a les urnes aprofitant l’absència de càrrecs electes en una votació).

Commemorar vol dir fer solemnement memòria d’un dia assenyalat. Dia 17 de gener ho és per a l’illa. La nostra diada és passat, present i futur. Sobretot, futur. Un futur en què el govern de Menorca ha de donar resposta a les necessitats reals dels ciutadans de manera digna.

(Article publicat al diari Menorca de dia 19 de gener de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

El canvi d’any convida a introduir canvis en les nostres rutines, canvis que, no ens enganem, la majoria de vegades només són declaracions de bones intencions que no arriben a Sant Antoni. En el meu cas, estrén aquesta columna al diari que, en oposició a altres propòsits que sé més efímers –em conec massa bé-, té una clara i ferma voluntat de continuïtat. Un espai on compartir la vida amb els lectors, tot allò que el dia a dia ens posa davant i que, per un motiu o altre, queda fixat a la memòria, mereix una reflexió i, fins i tot, la necessitat de ser dit en veu alta, o per escrit, per a qui ho vulgui escoltar, llegir, aprofitar, beneir o rebatre.

Habitar el temps no és fàcil. La vida no és mai fàcil. Entendre-la és encara més complicat. Ho ha estat sempre però diria que avui en dia encara ho és un poc més. Ja ho sabem: vivim en un món saturat d’informació i, tanmateix, vivim més desinformats que mai. La mentida i la manipulació campen a les totes i de cada vegada es fa més difícil separar-les de la veritat. Es tracta d’una estratègia deliberada per desactivar la resposta dels ciutadans davant les injustícies i els abusos que ens envolten. Ja ho va dir Hannah Arendt a Veritat i política (1967): “Mentir constantment no té com a objectiu fer que la gent es cregui una mentida, sinó que ja ningú cregui en res. Un poble que ja no pot distingir entre la veritat i la mentida no pot distingir entre el bé i el mal: un poble privat del poder de pensar.”

Un exemple: Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana, ha donat fins a sis versions d’on era mentre la força de l’aigua s’enduia pobles i vides, pobles i vides que ell tenia l’obligació de protegir. Fins a sis versions ha donat per tapar la seva negligència criminal. I, segurament, cap no és certa. Potser no sabrem mai on era o potser la setena versió serà la bona, però ja haurà aconseguit el que volia: fer-nos dubtar. Per sort, l’estratègia és tan barroera, la incompetència tan evident i la tragèdia tan esfereïdora, que el poble valencià, en un exemple de dignitat que hauríem d’agafar de model, no vol deixar guanyar la mentida. Gràcies.

No puc acabar aquesta primera columna de l’any que comença sense recordar dos noms que han estat una part important de les pàgines d’opinió d’aquest diari: els enyorats Joan López Casasnovas i Emili de Balanzó. D’ells, em vull quedar amb la seva mirada lúcida, irònica de vegades, sempre carregada de raons i d’arguments. De veritat.

(Article publicat al diari Menorca dia 5 de gener de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris