Avui dematí, un bon company em recordava que no havia fer la típica entrada de final d’estiu dedicada a un fruit. I és cert. He parlat de gínjols i de figues i, des de fa setmanes, tenia pensat que enguany tocaria a les nesples, que no vol dir el mateix que jo tengui ganes de “tocar les nesples”. Un matís important.

Així, segons la definició de l’Alcover-Moll, la nespla o nespra “és el fruit del nespler, de forma rodona, amb una cavitat profunda, el qual es cull verd i es conserva amb palla fins que ha madurat”.  La principal característica de la nespla és el seu sabor. Es tracta d’un fruit àcid, però molt apetitós.

He de confessar que les nesples em duen records de la meva infantesa. Diria que no és un fruit gaire habitual a Menorca, però, com que, a la meva mare, mallorquina de naixement, li agradaven amb delit, en arribar la tardor, a la botiga de queviures del costat de casa, n’hi duen només per a ella. Llavors, les posava dins una capsa de cartró i esperava que fossin ben madures per menjar-se-les. Mai no em van acabar d’agradar i la veritat és que ella no m’insistia gaire a menjar-ne. Ben comprensible.

La història que us acab d’explicar és ben certa i, per tant, no podem aplicar-li la dita: “això és tan veritat com ara plouen nesples”,  que es diu d’una cosa que és mentida. El que sí que intent aplicar-me és l’expressió  “amb temps i palla, maduren les nesples”, que significa que les coses no s’han de fer precipitadament, sinó dedicant-hi tot el temps i els mitjans adequats. Crec que és l’única manera d’aconseguir bons resultats.

Així que, ja ho sabeu, si us he fet ganes de menjar nesples, “per Sant Lluc, nesples espluc”, o “pelluc”, com diuen a Mallorca, l’època bona per collir nesples. Perquè sempre és millor clavar queixalada a una nespla que clavar-se una nespla monumental. I, aquesta tardor, per no fer les coses ben fetes, n’hi haurà uns quants que se la clavaran segur.

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris

Com vaig dir a la darrera entrada, cinc hores i mitja de ple del Consell de Menorca donen per molt. És pesat, no ho negaré, però només per un parell de frases de la consellera de cultura, l’esforç es va veure recompensat amb escreix. Mentre discutíem si el català ha de ser mèrit o requisit per accedir a la funció pública, va venir la perla de la nit: el model lingüístic del PP és… el model de Suïssa!

Atònita, ho vaig apuntar en un paper i, en acabar el ple, vaig demanar la confirmació del que havia sentit a companys presents a la sala de plens. Efectivament, la consellera havia dit que el tractament de les llengües que es fa a Suïssa és el que defensa el PP, oposant-lo al “model català”, que “crec que defensa el PSM” (sic), va concloure.  I va destacar el fet que  a Suïssa hi ha només una llengua oficial i que saber-ne una altra és un mèrit, justament el que li agrada al PP (!).

En un món on hi ha, aproximadament 5000 llengües i 200 estats reconeguts internacionalment, la planificació del multilingüisme és un tema fonamental per a la supervivència de moltíssimes llengües. I aquesta planificació es pot fer partint de dos models lingüístics diferents, els igualitaris i els no igualitaris. El cas de Suïssa s’inclouria dins primers. El de l’estat espanyol, dins els segons.

Així, a Suïssa, a grans trets, les quatre llengües que es parlen (alemany, francès, italià i romanx o retoromànic) són tractades per igual i, basant-se en un criteri de territorialitat, cada llengua és oficial, en exclusiva, dins el propi territori i totes són oficials de l’estat. A més, cal afegir que, a l’escola, aprenen la llengua del cantó on viuen (i en la llengua d’aquest cantó) i, a més, n’han d’escollir una altra que sigui pròpia d’un dels altres cantons de Suïssa. D’aquesta manera, es garanteix un coneixement entre els suïssos i que l’única llengua coneguda per tothom és la llengua pròpia i oficial del cantó.

Si traslladam aquest model a l’estat espanyol, tindríem que la Constitució hauria de canviar-se (supòs que ara ja no seria cap problema) per situar al mateix nivell totes les llengües que s’hi parlen.  A partir d’aquí, la pròpia de cada territori seria l’única oficial -en el nostre cas, la llengua catalana-  i, a l’escola, podríem aprendre qualsevol de les altres de l’Estat. Qualsevol.

Supòs que ara enteneu la meva alegria, després d’hores infinites de debat estèril. A la fi, una proposta assenyada del PP! Per tant, només puc acabar fent una declaració d’intencions que sé que serà polèmica i que em pot suposar l’expulsió del PSM més per Menorca. Aquí va: si Mariano Rajoy recull, en el seu programa electoral, que el PP aplicarà a l’estat espanyol el model lingüístic suís, NA MAITE SALORD VOTARÀ EL PP.  I, fins i tot, faré campanya per ell. Em sap greu pel meu candidat natural, Miquel Ensenyat. Què hi farem!

• El pensament ordenat/Opinió
• 19 comentaris

Cinc hores i mitja de ple al Consell de Menorca donen per molt. Per exemple, per descobrir que els arguments del PP per no votar una proposta de l’oposició es redueixen, com els deu manaments, a dos: 1) no hi ha doblers culpa vostra; i 2) vam treure més vots i, per tant, podem fer el que vulguem. També em van permetre fer un altre descobriment: les propostes del PSM més per Menorca són “oportunistes” (resulta que no podem demanar ni el que dúiem en el programa electoral perquè “no ho vam fer quan governàvem”!) i, a la vegada, no les presentam en el moment adequat (la maleïda crisi). Per tant, som oportunistes però no oportuns. Quina llàstima. Ja diuen que, en aquesta vida, no es pot tenir tot.

Dit açò, pas a resumir-vos les tres propostes que vaig presentar i que no van ser mereixedores del vot del PP, tot i estar d’acord, segons van dir,  amb la “filosofia” de les dues primeres que plantejàvem.

1) Com que és inqüestionable el valor paisatgístic i patrimonial de l’Illa de Llatzaret i és injustificable l’ús “reservat” (inclús fora de la llei) i “privilegiat” d’un espai i unes instal·lacions públiques per part dels funcionaris del Ministeri de Sanitat, és indispensable que aquesta illa dins l’illa de Menorca passi a ser un espai d’ús públic destinat als esdeveniments socials i culturals i al gaudiment tant de la població menorquina com dels visitants. L’Illa de Llatzaret ha de ser un element revulsiu en la destinació de Menorca com a producte-destí turístic. I açò no es resol amb convenis sinó amb la gestió d’un recurs propi, açò és amb la titularitat (avui del Ministeri de Sanitat) i la gestió de l’illa del Port de Maó per la màxima institució menorquina, el Consell de Menorca, a la qual li corresponen segons l’Estatut d’Autonomia l’execució de les competències pròpies de Cultura, Patrimoni i Turisme. Per tot això, demanàvem instar el Govern de l’Estat perquè en el termini de sis mesos constituesqui una comissió entre el govern central i el govern de Menorca per a la transferència de la titularitat, inversió i finançament, i gestió de l’Illa de Llatzaret a favor del Consell Insular de Menorca.

Quan ho vam posar en el programa electoral, sabíem que no era un tema fàcil. Tanmateix, és obligació de qui governa, com a mínim, treballar per intentar que sigui una realitat. El més important és el tema econòmic, saber lluitar perquè la transferència arribi ben dotada. A partir d’aquí, es tracta de fer rendible la instal·lació i, francament, amb una mica de voluntat i idea, ho veig ben possible. Només cal tenir en compte tots els  funcionaris -i qualque ministra- que ara vénen a estiuejar-hi per quatre peces per veure el potencial que té.

2- La segona proposta fa referència al fet que, a  Menorca, existeixen encara moltes zones turístiques, qualcunes d’elles antigues i degradades, que no compten amb un dels serveis que la “Llei del Sòl” i altres normes legals consideren bàsics perquè, quan es van aprovar els seus plans parcials i els corresponents projectes d’urbanització, encara no s’exigia comptar amb el servei de depuració d’aigües grises i clavegueram. Aquest fet, implica que no es poden donar llicencies d’obra si no es compta amb aquesta instal·lació. Una instal·lació, val a dir, ben cara. De moment, l’administració, incapaç de resoldre un problema de grans magnituds, es limita a decretar pròrrogues que només fan que retardar l’inevitable compliment de la llei i, en cap cas, intentar solucionar el problema.

Per açò, demanàvem al President del Consell que impulsàs un acord entre el Govern de les Illes Balears, els Ajuntaments de Menorca i el propi Consell Insular, amb l’objectiu de redactar, aprovar i finançar un Pla Integral de Sanejament de la Costa a l’Illa de Menorca, que permeti planificar de manera progressiva la dotació de serveis de clavegueram i depuració d’aigües residuals de totes i cadascuna de les zones turístiques de l’Illa. Aquest Pla seria finançat per totes les administracions públiques de les Balears, així com per un sistema de contribucions especials cap als propietaris de parcel·les o construccions ja existents. Cal dir que, el conseller de turisme del GB va manifestar la seva voluntat d’invertir en zones turístiques obsoletes. A més, també s’hauria de cercar la implicació de l’Estat sol·licitant que, amb càrrec al fons del Pla de sostenibilitat de la  costa que està elaborant, contribuesqui al finançament d’quest Pla. Es tracta, per tant, d’una proposta que parteix de dos principis que hem defensat sempre: planificació i suma d’esforços de les administracions.

3- La tercera proposta és prou coneguda i, per tant, no m’hi estendré:  instar el Govern de les Illes Balears a retirar l’Avantprojecte de Llei de modificació de la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la Comunitat autònoma de les Illes Balears que pretén eliminar el requisit de coneixement del català per accedir a l’Administració autonòmica.

Val a dir, tanmateix, que la discussió d’aquest punt em va donar l’alegria de la nit: la consellera de cultura del PP va fer una afirmació lingüística que, com a mínim, mereix una entrada en solitari en aquest bloc. Permeteu-me mantenir la intriga fins demà. Us assegur que val la pena!

• Activitat política
• 6 comentaris