Estic llegint Llibertat de Jonathan Franzen. Damunt la tauleta de nit o mal col·locats en un prestatge de la biblioteca, m’esperen Crim de sang de Sebastià Alzamora i Carretera secundària de Joan Carreras. També Kabul i Berlín a l’últim segon de Joan Mas. O el segon volum de Dones republicanes de Margalida Capellà. I, des de fa més temps, La vida manual d’ús de George Perec, o la Pastoral americana de Philip Roth. I, així, podria continuar fins a l’infinit. Perquè, a noves lectures, hi afegiria, encara, tots aquells títols que voldria tornar a llegir per un motiu o altre: Terres de l’Ebre de Sebastià Juan Arbó; Pa negre d’Emili Teixidor;  Jo confesso de Jaume Cabré; Narracions completes de Dorothy Parker; La gavina de Sándor Marai…

No em sé pensar sense llibres.  No puc entendre com hi ha persones que poden viure sense llegir, condemnats a viure, només, una vida. Hi ha personatges que recordes com si fossin un parent llunyà. Frases que et persegueixen sempre. Títols que voldries haver escrit tu. I autors a qui agraeixes haver-te il·luminat a través de les pàgines dels seus llibres. A qui agraeixes que t’hagin fet pensar, emocionar, gaudir, somriure, discutir, discrepar, admirar, angoixar, plorar, enlluernar. Viure històries impossibles. Llunyanes. Asseguda a la butaca de l’altell. O dins el llit, amb la mala consciència de saber que has d’apagar el llum perquè demà no hi haurà qui et desperti.

No em sé pensar sense llibres. D’altres autors i propis. La incertesa d’una primera idea que no saps on et portarà. L’angoixa i l’emoció  d’avançar per un camí ple d’ombres. Uns noms triats a l’atzar, o no, que s’acaben convertint en els companys silenciosos de la teva existència. La decepció de reconèixer que has triat una drecera fàcil que no et duu on tu volies. La paciència de tornar a començar una història que donaves per definitiva. La satisfació de retrobar la veu primera, aquella que no hauries hagut d’abandonar mai. L’alleujament d’ensumar el final. Per tornar a començar. Per començar a donar forma a una altra idea, tot just dibuixada en el pensament.

23 d’abril. Sant Jordi. El dia que una part del món celebra els llibres. El privilegi de la lectura. El plaer de la lectura. Llibres, autors, lectors.  Tots al carrer per, després, des de la lectura solitària, des de l’escriptura solitària, retrobar-nos a nosaltres mateixos a través de les paraules. Un autèntic privilegi.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 3 comentaris

Tot i que, d’entrada, l’accident del rei Joan Carles I caçant elefants sembla ideal per fer una entrada absolutament irònica contra la nostra anacrònica monarquia, no ho faré. I no ho faré perquè el que pens sobre ella no m’ho ha descobert cap animal abatut i, sobretot, perquè hi ha temes que pens que són molt més importants en aquest moment. temes molt greus, que no hauríem de caure en la trampa d’oblidar.

Així fa temps, molt, que tenc clar que el millor sistema de govern és la república. Una república en què es poden elegir, democràticament, tots els càrrecs i no hi ha, imposats per dictadors, caps d’estat, amb família inclosa, a qui els ciutadans hem de mantenir sense que ningú ens hagi demanat si els volem o no. A més, cal recordar que, mentre a la resta de mortals d’aquest país se’ns han retallat, brutalment, els serveis bàsics, el pressupost de la Casa Reial ha davallat un miserable 2%, un fet que em sembla que no ha merescut tanta atenció com l’elefant.

D’altra banda, hem d’admetre que, poc o molt, tots sabíem de les fal·leres cinegètiques del Borbó. Què ha canviat, des de dissabte? Que si no hagués tingut un accident greu, senzillament, no hauríem sabut de les seves darreres aventures amb l’escopeta. El mateix passa amb aquesta “amiga” que diuen -des de fa mesos- que té. Tampoc no és cap novetat. Només que ara s’ha fet evident. D’acord que la coincidència amb el 14 d’abril i amb l’accident de l’infant Marichalar li dóna, a tot plegat, un aire ridícul, estantís. De pel·lícula tronada. Però això és el que tenim. Des de fa molts anys.

Així les coses, el que em sembla realment greu és que aquests senyor, que cada Nadal s’asseu a la butaca a donar-nos lliçons de tot i més, hagi tingut la manca de sensibilitat de gastar-se una milionada per anar a abatre elefants mentre hi ha milions d’aturats que pateixen dia a dia per mantenir les famílies i les seves cases. Mentre hi ha un govern mentider que ens apuja els imposts i ens retalla 10.000 milions d’euros (!) en educació i sanitat. Mentre l’economia cau i ens arrossega a tots cap al buit.

I, si el rei ha estat un insensible, nosaltres no hem de ser beneits: jo no el vull, no l’he volgut mai, però, ara per ara, em sembla que no és el problema més greu d’aquest país. L’elefant, tot i ser una bèstia immensa, no pot amagar els 5 milions d’aturats que hi ha a Espanya . O tots els milions que ens han robat els corruptes (gendre inclòs). O tots els milions que es deixaran d’invertir en hospitals i escoles. Aquesta és la trista realitat.

L’elefant, a l’Àsia, és la muntura dels reis i simbolitza, per tant, la força reial. L’elefant abatut és l’evidència de la seva pròpia debilitat. Tot arribarà. Mentrestant, i després de les primeres rialles, no oblidem tot el que l’elefant no pot amagar.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Després de més d’un any, recuper la secció “Clot i bony”  per sortir al pas d’unes acusacions gravíssimes que em fan al “Pont i cova” del diari Última Hora. Avui, un bon dia de Pasqua en què a Ciutadella matam bujots, en què tenc la família a dinar a casa, em veig, amb foto inclosa, atacada pel diari! No cal dir que he hagut de fer un exercici brutal d’autocontrol perquè les faves, el bacallà i els pastissets de maduixa no se’m posassin malament. I quina n’he feta, us demanareu. Idò, ni més ni manco que escriure, ahir, aquest comentari al meu facebook:

“Resulta francament curiós que Uh es faci ressò, avui, d’una notícia del DdB de fa uns dies sobre l’augment de vot nacionalista a Menorca. I encara és més curiós que, a diferència de la notícia original, ni UNA vegada se citi el PSM, que és, segons DdB, la formació més beneficiada d’aquest augment. En canvi, es parla de les possibilitats que tindria un partit nacionalista de “dretes”. Un altre invent d’aquests que no ha donat resultat mai, a Menorca? Per què tant d’interès a no parlar del PSM i, en canvi, sí d’una “fomació hipotètica” de dretes?”

Aquestes innocents preguntes, han rebut una resposta desproporcionada que em veig amb la dolorosa obligació de respondre:

1- “No se comprendre el cabreo de Salord”. “Cabreo”? Jo no sé on el veuen! És més, com a persona de paciència infinita que som, quan em pos maleita de ver, us assegur que no escric comentaris com el de més amunt. Es ben nota que no m’hi han vist mai, “cabrejada”!

2- “Y, por supuesto, el PSM es citado”. Aquí sí que l’afirmació té la seva gràcia. Analitzem la notícia (tota una pàgina): el PSM no surt ni al títol, ni al subtítol, ni dins la notícia; hi ha una columna, a la dreta, que es titula “Razones para los cambios”  en què s’analitzen  el PP, el PSOE, UM, la Lliga Regionalista i Esquerra Unida, i prou. Hi ha, això sí, una altra columna, petita, a l’esquerra, on es diu, textualment, “Pere Sampol del PSM ja estuvo como senador a propuesta de la CAIB”; i hi ha, evidentment, la graella de l’enquesta en què, entre tots els partits, també apareixen les dades dels votants del PSM. Això és referir-se al PSM? Sense comentaris.

3- M’acusen de “ver fantasmas allí donde sólo hay información periodística”, de “no aplicar la tolerancia”, de no “defender la libertad de expresión” i de confondre “deseos con realidades”! Al Diari de Balears on primer va sortir la notícia es diu, textualment: “Fins a un 21% dels balears podria votar PSM-IV-E, les sigles preferides pels nacionalistes”. O: “Si les eleccions es fessin demà, la coalició de Barceló guanyaria pes a costa de la resta”. He d’afegir res més?

4- Finalment, em diuen que “acierta más como escritora que como política”. I, aquí, sí que he de confessar que no sé què he de dir. M’han deixat touché! Trobau que m’he de plantejar, seriosament, deixar la política i dedicar-me només a escriure novel·les?

En fi. Aquí s’acaba aquest “Clot i bony” pasqual. Supòs que me n’hauria d’anar a reflexionar sobre el meu futur político-literari. Però no em ve prou de gust. Me’n vaig a menjar un pastisset de maduixes que hi ha sobrat del dinar. Perquè, com m’ha dit el meu germà, de cada any em super com a cuinera. I és que, quan una és polifacètica…

• El pensament ordenat/Opinió
• 16 comentaris