(Fotografia Josep Bagur)

Ahir va fer tres anys que ens va deixar en Joan F. López Casanovas (1952-2022). Una mort a la qual pràcticament no vam tenir temps de fer-nos a la idea. Una pèrdua que ens va deixar glaçats en ple estiu. Al seu acte de comiat, el dia que hauria fet setanta anys, vaig llegir un escrit en el qual em referia a ell com el mestre, l’amic, el referent. Per açò, quan de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), en nomenar-me membre numerària, em van demanar que triés un referent, no vaig dubtar ni un moment: havia de ser en Joan. I no només perquè ell em va precedir com a membre corresponent a la Secció, sinó, i sobretot, pel seu compromís amb la cultura i amb la llengua catalana. Un compromís que va viure amb passió i rigor i que va saber transmetre i compartir amb generositat.

En Joan va ser el meu professor als anys vuitanta. Estimava els llibres i les paraules. En acabar aquesta etapa, vaig saber que la literatura havia de formar part de la meva vida per sempre, sobretot, la que s’havia escrit en la meva llengua i de la qual en volia saber més. I, en bona part, va ser gràcies a ell. Anys més tard, vaig descobrir el poeta que s’amagava davall el pseudònim Pere Xerxa, amb una poesia humana, crítica, irònica, com era ell, i que feia de contrapunt al polític que era llavors i que també em va ser referent, anys més tard, durant la meva etapa de regidora i de consellera.

Com a escriptora, record les llargues converses, amb un manuscrit meu a les mans i la seva llibreta oberta, en què anava desgranant minuciosament un personatge, una expressió, un fil de la història. No tenies mai la sensació d’haver-te equivocat en res encara que ell t’anés fent observacions i et proposés canvis. T’aixecaves convençuda que te n’anaves amb un text millor que el que li havies donat sense que ell t’hagués llevat ni una gota de mèrit. No volia agraïments: no em donis les gràcies, escriu!, em deia, amb aquella contundència que no li podies discutir.

D’altra banda, els seus estudis de llengua i literatura i els seus articles a la premsa són imprescindibles. Molts encara no han vist la llum però ho faran perquè, a través d’ells, es dibuixa la història cultural de Menorca dels darrers anys. Si no ho heu fet, llegiu Jo vull el vol dels falcons Articles lingüístics (1975-2022), a cura de Gemma Ferrer. Hi trobareu en Joan en cadascun d’ells. Una manera d’omplir el buit que ens va deixar i de no oblidar que tenim el deure de mantenir viu i continuar el seu llegat.

(Article publicat al diari Menorca de dia 20 de juliol de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

En una entrevista per a ‘Lletres retrobades’ de Ràdio Far Menorca, Ismael Pelegrí em va demanar que escollís tres obres literàries, una de cada gènere. Vaig triar La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, una novel·la densa, poètica, ambiciosa, diferent, que vaig descobrir durant la carrera. En poesia, Antologia de Spoon River d’Edgar Lee Masters, publicada als Estats Units el 1915 i, en català el 2013, que connecta amb les “Vibracions” de L’alè de les cendres i que vaig conèixer després de publicar la novel·la. I, finalment, vaig triar l’obra de teatre Lucrècia de Joan Ramis i Ramis, per diversos motius.

En primer lloc, Lucrècia és l’obra més important de la literatura catalana del segle XVIII, escrita per un autor menorquí en un moment en què l’ús culte de la nostra llengua estava prohibit a tots els territoris de parla catalana, excepte a Menorca, que llavors formava part de la corona britànica. A partir de la violació de Lucrècia, Ramis fa una defensa de la llibertat, individual i col·lectiva, i un clam en contra de la tirania. L’abús de poder sobre la dona i sobre els pobles és un tema que encara avui ens interpel·la directament, per açò és un clàssic.

Un altre aspecte a destacar de l’obra és el model lingüístic. En un moment com ara en què es qüestiona l’ús de la llengua estàndard i es fomenta la varietat dialectal en els registres formals, Ramis, com tants altres autors de les Illes des del segle XIII, ja tenia claríssim que en els textos formals s’ha d’emprar l’anomenat article literari o general, tan propi de Menorca com el salat, que és el de les situacions comunicatives espontànies de caràcter oral. I tan important és l’estàndard com les varietats dialectals, només que s’empren en situacions diferents, com passa a totes les llengües normalitzades del món.

Si, avui, Joan Ramis es presentés a la convocatòria d’ajuts per fomentar l´’us de la llengua catalana, “especialment del menorquí”, del Consell Insular de Menorca, segurament, no trobaria fortuna: ni l’àmbit geogràfic, ni la temàtica, ni els personatges són menorquins (l’obra se situa a la Roma dels Tarquins, al segle VIè AC). I, sobretot, no empra l’article salat, encara que sí que empra una perfecta modalitat de llengua menorquina apta per a usos formals, amb l’article literari, el nostre article de la mar i el cel.

Lucrècia és la lluita de la raó, més humana i universal, que triomfa contra la passió dels interessos personals i dels prejudicis. Encomanem-nos a Ramis.

(Article publicat al diari Menorca de dia 6 de juliol de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Aquests dies, Ciutadella dona el tret de sortida a les festes dels diferents pobles de l’illa. Pocs minuts abans de les dues del migdia de dia 23 de juny, dissabte de Sant Joan, el fabioler arribarà al palau del caixer senyor cavalcant la somereta i li demanarà permís per iniciar el replec de caixers i cavallers. En rebre el consentiment, sonaran les notes del tambor i el fabiol, i esclatarà el silenci. Aquesta petició de permís és una tradició que forma part del protocol de la festa però no és l’únic d’aquests dies. N’hi ha d’altres i de ben importants.

Des del 2018, el Consell Insular de Menorca posa en marxa un protocol contra les violències masclistes i LGTBI-fòbiques a les festes de l’illa, que, entre d’altres propostes, situa un Punt Lila a l’entorn dels centres neuràlgics del bullici per prevenir, sensibilitzar i donar suport a les víctimes d’aquest tipus de violència d’alta incidència en contextos públics d’oci. L’eix central a l’entorn del qual giren aquestes campanyes és el respecte a la diversitat sexual i que llibertat sexual vol dir acord entre les persones implicades. Fora d’aquí, fora del respecte, del desig i del consentiment, només hi ha la barbàrie i la brutalitat.

L’any passat, Creu Roja va atendre tres mil vuit-centes trenta-dues persones en els diferents punts liles instal·lats a l’illa. La xifra dona la mesura d’una xacra social de la qual hem de ser ben conscients com a societat si volen erradicar-la. Esfereeix comprovar com les tradicions i els ritus ancestrals són viscuts per algunes persones, camuflades dins la massa, com la situació idònia per atemptar contra la llibertat dels qui voldrien inferiors. Una clara manifestació de discriminació i desigualtat que és una violació flagrant dels drets humans. La festa és disbauxa i diversió però no ha de deixar de ser mai, també i sobretot, respecte i consciència. 

Hem d’agrair les campanyes de sensibilització que el Consell fa entre la gent més jove sobre aquest tipus de violència, que també té lloc, com bé coneixem, de forma dramàtica, en l’àmbit privat. La violència s’ha de combatre amb tots els mitjans possibles. Iniciatives com els punts liles en són un bon exemple, encara que, per desgràcia, insuficient. És imprescindible lluitar, des de tots els àmbits, contra les estructures de poder que sustenten violències masclistes d’espectre divers.

(Article publicat al diari Menorca de dia 22 de juny de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris