Diuen, els entesos, que aquests dies pot nevar a Menorca. No m’agrada, la fredor; sí, però, el paisatge blanc. El cel blanc. La terra blanca. Les teulades blanques. La realitat, clara i lluminosa de sempre, transformada en un parèntesi irreal. Una situació acotada en el temps. Fins que el sol ens retorni el paisatge de sempre. La calidesa de sempre, pintada de blau i verd.
Aquesta plaça també ha viscut un parèntesi de fredor. Fa dies que no m’hi passejava amb les ganes i la il·lusió de compartir. Per què? Segurament per moltes coses. Perquè em pas bona part del temps que no dedic a la família corregint i preparant classes; pensant propostes d’acord per dur al ple del Consell i redactant notes de premsa; compartint fulls en blanc amb personatges que comencen a ser imprescindibles; abocant pensaments amb la immediatesa que ofereixen altres mitjans…
Tanmateix, també he de confessar que la realitat que m’envolta, a tots els nivells, comença a fer-se’m tan vomitiva que no tenc ganes de dir-ne res. Corrupció, mentides, espionatge, hipocresia, prepotència. I l’altra cara de la moneda, la més trista, la més dura. El patiment, la fam, l’atur, la desolació, la lluita per uns drets que haurien de ser intocables. La part política podria enfrontar-la des de la ironia o la denúncia, com he fet en tantes altres ocasions; la social, en escrits contundents o a través dels recursos que ofereix el llenguatge més literari. Però no puc. No em surt res. És així.
Potser estic glaçada per una realitat que em costa d’acceptar. Que voldria ser capaç, que voldria que fóssim tots capaços, de capgirar-la. El meu optimisme innat topa amb muralles massa altes. I, amb tot, hem de ser més forts que mai. Perquè no podem deixar tot allò que estimam -la gent, la terra, la llengua- en mans de segons qui. No ens ho podem permetre. I som més que ells. I tenim força. Perquè anam de cara. Sense por. Etèries volves de neu que es converteixen, tanmateix, en un tot consistent. Irreductible. Amb la calidesa de la Vida.
