Després de les eleccions del 20 de desembre, són moltes les anàlisis que s’han fet d’uns resultats que deixen el futur govern de l’Estat en una situació d’incertesa absoluta, fet que, lògicament, preocupa els ciutadans. Tanmateix, avui, m’agradaria centrar la meva reflexió en aquells aspectes més propers, aquells que afecten directament el projecte de Més per Menorca

Així, la meva anàlisi -personal i discutible, no cal dir-ho- parteix de certeses i d’intuïcions. Comencem per les certeses. La primera: el resultat de la candidatura de Més al Congrés no ha estat el que hauríem volgut perquè, tot i haver estat el millor en unes eleccions generals, el nombre de vots no ha estat suficient per assolir la presència d’una veu pròpia que defensàs, per damunt de consignes de partits estatals, els interessos illencs a Madrid.

A partir d’aquí, una segona conclusió clara: en tots els anys de democràcia, no hem estat capaços d’explicar als ciutadans per què era i és tan important poder comptar amb un diputat al Congrés -encara que només fos un- que posàs damunt la taula, sense condicionants partidistes, temes imprescindibles per a les Illes, com el finançament o el transport aeri, i que obligàs, per tant, o moure fitxa, o no, a la resta de representants dels altres partits. Resulta evident, idò, que el missatge s’ha de treballar amb temps i no només durant les poques setmanes prèvies a les eleccions. Si altres territoris de l’Estat ho han aconseguit i el resultat ha estat positiu, nosaltres hem de fer-ho possible també aquí. Aquest és el repte.

D’altra banda, podríem constatar, també, la importància que tenen els mitjans de comunicació d’àmbit estatal a l’hora de fer visibles els líders dels partits majoritaris i d’influir en allò que s’anomena “vot útil”, espais en què, no cal dir-ho, un partit com Més no hi té cap tipus de presència. El fet no és cap novetat i pens que no ha de servir d’excusa per amagar uns resultats decebedors. Al contrari: com que ja coneixem la situació, hauríem de ser capaços de trobar alternatives per arribar a la gent.

Fins aquí les certeses i, en conseqüència, una pregunta que em sembla clau: qüestionen aquests resultats d’àmbit estatal el projecte de Més per Menorca? I les meves intuïcions: estic convençuda que no, que aquelles persones que el mes de maig van dipositar la seva confiança en les llistes de Més per Menorca hi continuen essent, properes, atents, crítiques (com ha de ser!), il·lusionades… Perquè ho he tocat amb les meves mans, m’ho han dit persones properes que van votar Més a Consell i Parlament -i que ho tornarien a fer sense dubtar ara mateix- i que, ves per on, el 20-D es van decantar per altres opcions polítiques que consideraven més “útils”. Sé que aquest suport no es pot quantificar però es pot percebre, dia a dia, a través de paraules, de gestos, de complicitats.

Així, el projecte de Més per Menorca, el meu projecte, és aquí, carregat de vida, integrat per persones amb ganes de dur a terme aquelles iniciatives que consideram que són positives per a la nostra illa. Molt ben acompanyats per la gent que ens empeny i ens esperona a fer-ho sempre un poc millor. Només esper que, un dia, tots junts, puguem fer arribar la nostra veu de manera clara, nítida i contundent a Madrid. Jo no hi renuncii.

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris

Fa uns mesos, vaig dedicar una entrada a les “persones tòxiques” que acostumen a complicar-nos la vida. Al cap d’uns dies de publicar-la, i mentre plorava la mort del meu germà, un amic seu de tota la vida el va definir com una “persona terapèutica”: serena, equilibrada, balsàmica. Em va agradar l’expressió i no només perquè vaig pensar que el definia perfectament: em va fer pensar en tota la gent que m’envolta i que es desviu per fer-me la vida un poc més agradable i, si és possible, més fàcil. Gent que és imprescindible però que acaba dissolta dins la quotidianitat, dins la rutina més immediata. I no és just.

I, perquè no és just, avui vull dedicar aquesta entrada a les meves persones terapèutiques, siguin on siguin. A aquelles que em van ajudar a ser com som, que em van estimar i que encara sent ben a prop malgrat la distància física. A aquelles que m’han regalat la seva amistat i que hi són sempre que els necessit, a través d’un somriure, d’una conversa, d’una abraçada, d’un missatge que et fa riure, d’un cafè, d’una canya o d’un sopar. A aquelles que, a més de l’amistat, dia a dia, minut a minut, saps que hi són per treure’t preocupacions, per-te la feina -i la vida!- més fàcil, que t’aconsellen i t’apugen la moral quan les circumstàncies són adverses. A les persones desconegudes que s’atraquen per dir-te que els han agradat molt les paraules que has dit, el llibre que has escrit o que t’animen a continuar endavant. Als alumnes que et saluden afectuosament.

I les persones de més a prop, sobretot, les germanes grans, sempre atentes al meu dia a dia, la protecció més sòlida. El respecte de les filles. La paciència -i el bon humor perpetu- dels dos homes de la casa, que sempre em reben amb la millor cara després de les meves jornades interminables de feina. I, si m’ho permeteu, els dos moixos, també, que em fan companyia de nit i de dia.

I, com que tot açò no té preu, com a mínim aquí teniu el meu més sincer agraïment.

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris

Dia 12 d’abril del 2014, vaig publicar una entrada amb aquest mateix títol en la qual repetia una entrada del 2010. Per tant, si faig bé els comptes, aquesta és la tercera vegada que escric  de dialectes i registres en aquest bloc, avui, arran de la decisió de retornar l’estàndard als informatius d’IB3 televisió. Em limitaré, bàsicament, a repetir la mateixa informació a veure si n’hi ha que ho arriben a entendre:

“Fa quatre anys, vaig escriure una entrada en aquest blog titulada “Dialectes i registres”, amb la intenció de clarificar alguns conceptes bàsics sobre el tema. En aquests moments, després de veure la campanya organitzada i planificada contra la llengua catalana que el PP està perpetrant des de fa anys, ja no tenc cap dubte que el seu no és un problema de desconeixement: el seu únic objectiu és fer desaparèixer la llengua catalana com a llengua moderna i de cultura. O, com molt bé ha dit Damià Pons, convertir-la en una “llengua d’estar per casa”.

Tanmateix, només que aquest escrit ajudi a una persona a desmuntar les mentides que escampen, sense empegueir-se, els falsos defensors de les varietats dialectals, ja em donaré per satisfeta. Aquí el teniu.

Totes les llengües del món tenen diversitat interna. Els parlants rallen d’una manera diferent segons quina sigui la seva procedència dialectal, però també en funció de la situació comunicativa en què es troben. Així, l’emissor adopta una determinada estratègia lingüística tenint en compte els quatre factors contextuals : tema, canal (oral/escrit), intencionalitat i grau de formalitat. En aquest darrer cas, estam rallant de varietats estilístiques o registres.

Per damunt de la variació dialectal i de registre, les llengües normalitzades tenen encara una altra varietat: un estàndard que pretén ser una varietat comuna als parlants dels diferents dialectes (en facilita la intercomprensió), però alhora és un registre amb un grau de formalitat mitjà-alt. És el model de llengua dels mitjans de comunicació de massa, de l’Administració o de l’ensenyament. Es pot manifestar oralment a través de la ràdio, la televisió, etc; i, per escrit, en la premsa, els llibres de text, en obres de divulgació científica, etc. L’estàndard representa la unitat de la llengua.

Quan escric una entrada en aquest bloc, empr un estàndard que incorpora l’article literari i les desinències verbals i el lèxic propi del meu dialecte balear. L’article “salat”, així, quedaria per a aquelles situacions comunicatives orals o escrites de tipus més poc formal (per exemple, al facebook). Com va dir Francesc de Borja Moll, “aquesta substitució té el seu fonament en la conveniència de facilitar la comprensió dels escrits d’autors baleàrics entre els llegidors del continent. Els mallorquins, menorquins i eivissencs conscients no se senten gens violentats per l’adopció de l’article literari perquè aquest article conserva una gran vitalitat en el parlar viu de les illes Balears (la mar, el Papa, el bisbe, el rosari, fer la bona…).”

Resulta evident que una llengua és una entitat abstracta que es concreta forçosament a través de les varietats dialectals que la integren. Qualsevol sistema de comunicació és llengua i dialecte a la vegada i totes les varietats d’una llengua són igualment bones i de la mateixa categoria. Perquè ens entenguem: no hi ha varietats inferiors o superiors a les altres, només depèn de la situació comunicativa en què ens trobam que n’emprem una o altra, i totes són necessàries.

• El pensament ordenat/Opinió
• 1 comentari