Enguany farà trenta anys que em vaig llicenciar en Filologia Catalana, una les decisions més importants i encertades de la meva vida. I, tanmateix, hauria pogut decantar-me, perfectament, per la Història o la Història de l’Art o continuar amb els estudis de música. Record el dia que vaig comunicar la meva decisió a la mare: estudiaré filologia. Quina?, em va demanar. Catalana. Es va fer un silenci. Ella sabia que no m’equivocava perquè em coneixia bé. Coneixia bé la meva passió per les paraules, per la lectura i per l’escriptura. Sabia que era curiosa i que em desmotivaven les rutines. Estudiar els clàssics, descobrir la riquesa dialectal de la llengua o endinsar-me en el significat i l’origen de les paraules va resultar ser, efectivament, molt més apassionant del que mai m’havia imaginat. Però el silenci de la mare continuava. I per què, primer, no fas hispàniques, com la teva germana, i després ja faràs catalana?
Era el 1983. Feia un any que el PSOE de Felipe González havia guanyat les eleccions i jo en tenia desset. Ens deien que havíem deixat endarrere una dictadura i que vivíem en un país que mirava a l’Europa més moderna i avançada. I jo m’ho creia. Jo m’ho vaig creure. La meva mare, no. Si un dia tornen a prohibir la llengua catalana, et quedaràs sense feina. Vaig somriure. L’obsessió de la mare era que la petita, l’única que encara havia de trobar el seu camí, tingués feina: una dona que no té independència econòmica no és res. M’ho deia sempre, quan em veia enredada en decisions que sabia que no em durien enlloc. I qui ha de voler prohibir una llengua, la meva llengua? Açò són coses del passat. I mentre jo encara somreia, displicent, els seus ulls es van entelar.
Llavors, jo no sabia res de la vida, encara que, amb arrogància adolescent, estava segura de saber-ho quasi tot. Ella, sí. Ella ho sabia tot, perquè havia viscut una guerra i una postguerra tan devastadores que va ser incapaç de verbalitzar mai el seu dolor. Ella sabia que, un dia, la bèstia latent tornaria a despertar. La dels presos polítics, la de la repressió, la dels judicis sense garanties legals, la de la censura i els mitjans sotmesos al poder… La bèstia que voldria acabar amb les llengües que no fossin l’hegemònica, la dels tres-cents milions de parlants.
Fa vint-i-cinc anys que enyor la mare. Un temps en què m’he imaginat mil converses impossibles amb ella. Si pogués, avui li diria que, una vegada més, tenia raó. Que han tornat els temps en què hi ha qui, obertament i amb absoluta impunitat, diu en veu alta que la meva llengua, la llengua catalana, es pot deixar morir perquè no és necessària. O deixen de fer-la necessària perquè mori. Tant se val. Com quan era petita, la voldrien fora de l’escola, fora de l’administració. Però no ho aconseguiran, mare, pots estar tranquil·la. Fa uns anys, ja ho van intentar a casa nostra i no se’n van sortir. Una riuada de valentia i dignitat va omplir els carrers de les Illes. Aquest és el llegat immens que ens heu deixat totes les persones que, d’una manera o altra, vau tenir sempre la llibertat per bandera.
