Un dels molts aprenentatges que havíem de fer després de la greu crisi sanitària provocada per la COVID 19 era que la destrucció de l’equilibri ambiental hi ha tingut un paper determinant i que, per tant, a partir d’aquí, s’imposava la conscienciació de la fragilitat del que ens envolta i la responsabilitat de tots plegats de ser agents actius d’un desenvolupament sostenible i equitatiu per mirar el futur amb garanties.

Però la realitat –la nova normalitat per dir-ho en vocabulari pandèmic- ens diu que les coses no han anat ben bé per aquí. Només un exemple: en acabar aquest any, és molt probable que hagin passat per l’aeroport de Menorca prop de quatre milions de passatgers, xifra que supera de molt les d’abans de la crisi sanitària. Anades i vingudes pel cel que només augmenten els gasos d’efecte hivernacle sobre el nostre delicat entorn i agreugen, així, un procés de canvi climàtic que es tradueix en un escalfament global amb les consegüents sequeres, inundacions, onades de calor… A més, a una illa com Menorca –una illa reserva de biosfera des de 1993- tindrà un impacte importantíssim en la reducció de pluges i la salinització dels aqüífers o en els canvis que causarà a la línia de la costa la pujada del nivell del mar.

Resulta evident, per tant, que, tot i els bons propòsits, les restriccions provocades per la pandèmia, més que la reflexió profunda sobre la necessària salut del planeta, el que han provocat en bona part de la població és un esclat social en forma de viatges, celebracions i tot el que representi recuperar el temps perdut dels dies de confinament i restriccions. No és fàcil gestionar la incertesa, la por i l’angoixa que s’ha viscut. L’altra cara de la moneda serien els impactes en salut mental, sobretot en els més joves, en forma d’ansietat o estrés. Tanmateix, si la pandèmia ens va fer adonar de la fragilitat humana però també de la generositat humana, instal·lats ara en la nova normalitat, convindria no oblidar ni una cosa ni l’altra: si no som generosos amb el nostre entorn, de cada vegada serem més vulnerables. Una realitat que no ens podem mirar des de les altures.

(ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SERRA D’OR DE GENER DE 2023)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Aquest és el primer i el darrer escrit publicat al blog enguany. Simptomàtic. Mesos intensos que han girat al voltant d’El país de l’altra riba (presentacions, entrevistes, grups de lectura…) i de les classes. No em queix perquè el balanç de tot plegat és positiu encara que, a moments, esgotador. Ha estat un any en què també he pres consciència -una vegada més però ara de més a prop- de la fragilitat de la vida. Després de massa temps vivint frenèticament amb la mirada enfora, els ulls són ara en el pensament, en la reflexió, en la lectura i en l’escriptura. El silenci i la calma. I l’amor, que sempre et salva. El que dones i el que reps. El nou any sé que em durà experiències generoses. Potser també una nova novel·la. Només deman el temps, la fortalesa i la companyia per poder-ho viure plenament.

Que tinguem un bon 2023!

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Si cercau la definició de biaix mediàtic trobareu que és “una tendència dels mitjans de comunicació a informar de manera tendenciosa i que es manifesta tant per l’elecció dels fets als quals es dona cobertura informativa com pel seu contingut i la seva anàlisi.” Estic convençuda que en llegir-la us han vingut al cap uns quants exemples que la il·lustren. En el meu cas, el darrer, el tractament que des del diari Menorca s’ha donat a la presència menorquina a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), posant el focus en els debats polítics d’actualitat que s’hi duen a terme i obviant del tot la part d’anàlisi i divulgació científica que és, justament, on els representants illencs centraran les seves intervencions.

Aquest fet ja es va posar de manifest fa uns dies en una carta al director de Josefina Salord Ripoll, vicepresidenta i patrona a títol individual de la UCE, en la qual lamentava “el tractament incomplet i esbiaixat” que des de les pàgines del diari Menorca s’havia donat a la 53a Universitat Catalana d’Estiu, carta que jo vaig difondre a través de les meves xarxes socials perquè, òbviament, compartesc del tot el seu contingut. Ahir, el meu atreviment va ser respost en una columneta d’opinió del Menorca carregada, una vegada més, d’incorreccions, mitges veritats i informacions absolutament tendencioses.

En primer lloc, se’m retreu que en la meva difusió de la carta parlés de “tractament informatiu esbiaixat” del diari quan era, literalment, el que s’hi deia. La pregunta és: per què l’autora de la carta ho pot dir i jo no? La resposta és clara: el primer que em recorden és que som ex-vicepresidenta del Consell Insular de Menorca (també n’he estat presidenta però açò no ho diuen…), fet que sembla que a partir d’ara hauria de condicionar les meves declaracions públiques si no vull ser renyada en columnetes del mateix diari. O potser per un altre motiu: apel·lar a la meva condició d’expolítica reforça la seva tesi que tot això de l’UCE, en el fons, no és més que una excusa per parlar d’“independència”. O les dues coses alhora.

Així, citen un editorial d’El Punt Avui per reforçar aquesta tesi: “l’UCE és i ha estat punt de referència a l’estiu perquè és un format que convida a la reflexió més pausada per a l’independentisme i a la preparació del curs polític. A Prada, els últims anys, s’hi han covat la gran manifestació de l’ANC del 2012 o el “referèndum o referèndum” del 2016.” I així és i no ens hauria d’estranyar perquè no és cap secret que a Prada es parla de l’actualitat política i s’hi conviden els governants que els ciutadans han triat a les urnes. Per tant, els debats polítics que s’hi duen a terme no fan més que reproduir els debats que, agradin o no, hi ha a la societat.

Però, ai las!, el Menorca s’oblida de citar aquesta altra part de l’editorial esmentada: “Però més enllà de l’agenda política del moment, a la qual sempre ha estat atenta, la característica que fa diferent i especialment valuosa la Universitat Catalana d’Estiu és que des de fa més de mig segle s’ha convertit en un espai de trobada i de reflexió dels set territoris de parla catalana que configuren els Països Catalans. Així, per exemple, en una situació d’emergència lingüística, com molts experts assenyalen, Prada acull conferències i debats sobre la llei Molac, que el Constitucional francès ha castrat, o sobre la nul·la presència del català en les plataformes digitals.”

Així, a més de la situació actual de la llengua catalana, a Prada s’ha parlat o es parlarà de la influència de Dante i Petrarca a la poesia catalana del segle XV; de feminisme al segle XXI; de canvi climàtic; de pandèmia… I els representants menorquins, en concret, ho faran sobre les principals fites de la història de la ciència a Menorca des de la Il·lustració fins al segle XX; presentaran el llibre Un mar de ciència, que permetrà connectar aquesta tradició amb l’actualitat investigadora, centrada en els seguiments del medi marí a Menorca; i, finalment, a partir del llibre col·lectiu Joan Ramis i la xarxa de relacions il·lustrades, plantejarà els reptes pendents en el coneixement de la figura més destacada de la Il·lustració menorquina i l’escriptor per excel·lència de la literatura catalana neoclàssica.

Aquesta és l’altra cara, la més important, de la Universitat Catalana d’Estiu que no convé mostrar i que deixa al descobert el biaix informatiu del diari Menorca.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris