Avui dematí, a la taula rodona de les “II Jornades de Projecte Educatiu de Ciutadella”, una de les dones que hi participava, immigrada argentina, ha deixat anar, en un to molt suau però, a la vegada, molt contundent, que les persones que, d’una manera o altra, atenen serveis d’atenció als nouvinguts haurien de tractar-los d’una forma correcta. Ha parlat d’empatia i, potser no amb aquesta paraula, de respecte. He somrigut perquè fa dies que, en un altre context, don voltes a aquesta idea.
Encara no fa dues setmanes que som regidora de l’equip de govern i, en aquests nou dies de feina, m’he vist amb una vintena de persones, moltes d’elles representants de diferents entitats, que m’han volgut exposar problemes, demandes, opinions… Com podeu imaginar, cada entrevista ha estat diferent de l’altra. Ara bé, després d’haver-ne mantingut unes quantes, vaig descobrir que totes tenien una cosa en comú: la gent amb qui parlava em demanava una única cosa. Doblers, haureu pensat. I, encara que moltes vegades no us negaré que sí, no era aquesta la seva demanda principal: em demanaven, per favor, una resposta. No un sí. Una miserable resposta, encara que només fos per dir que allò que m’havien demanat no podria ser.
Empatia. Saber-se posar al lloc de l’altre. Recordar que a tots ens agrada que ens escoltin i que ens valorin. Que ens respectin. No sembla tan complicat però, pel que veig, ho ha hagut de ser molt. S’aconsegueix més amb un somriure i una paraula amable que amb qualsevol gest prepotent. És així. També ho he pogut comprovar aquestes darreres setmanes. Tot es redueix a tractar els altres com voldries que et tractassin a tu. Tanmateix, reconec que no sempre és possible perquè, moltes vegades, el que es mou al nostre voltant ens supera i, de sobte, te sents al límit. Si, en aquest moment, obre la porta una visita, li saltaries directament a la jugular. En aquest casos -em va passar amb una telefonada inoportuna d’un bon company-, sempre queda el recurs de demanar disculpes al cap d’unes hores si les teves paraules han estat desafortunades. Demanar disculpes, una altra de les coses que també he descobert que s’estila poc en segons quins ambients.
Per cert, després de dos dies de parlar d’igualtat, de la construcció d’una societat més justa, més madura, més equitativa i més pròspera, on tothom hi tengui el seu lloc, independentment del gènere, de l’edat, de l’origen, obr el diari i veig aquests dos titular: “La ciutat de Foggia (Itàlia) inaugurarà dilluns una línia d’autobusos només per a immigrants” i “L’Afganistan legalitza “la violació en el matrimoni”. He quedat sense paraules.