Fins fa un mes, si volia saber com anava d’enfeinada, en tenia prou de mirar-me els ramells de casa. Si començaven a tenir qualque fulla esmusteïda, mal senyal. Perquè -trob que no ho havia dit mai- la meva gran afició és la jardineria. A la terrassa de l’altell, tenc cactus. Al pati, malves, begònies, hortènsies, gessamins, margarites, plantes aromàtiques, una mimosa preciosa… Tot això, sense comptar les plantes d’interior. M’agraden, com veis, les flors de colors i les fulles verdes. Em relaxen. Em permeten desconnectar de tot, mentre les vaig regant amb aigua de pluja, les vaig trasplantant o, senzillament, canviant de lloc.
Així, idò, les meves plantes eren, fins ara, el termòmetre del meu ritme de vida: plantes esponeroses, tranquil·litat; plantes grogoses, no tenc temps de res. Avui, però, he descobert que tenc una altra forma de saber de mi mateixa: aquest bloc. La darrera entrada, de dissabte dematí i amb unes quantes errades que, molt amablement, això sí, em vau fer notar. El darrer comentari que hi vaig deixar és de diumenge a vespre, i era ben bé de circumstàncies. No he tingut ni temps de participar en els debats que, per sort, anau encetant, com aquest darrer de les xifres d’atur i de la relació entre crisi i cultura.
En fi, després de dinar, he regat ramells, he llegit els darrers comentaris del bloc i, fins i tot, he tingut temps i ganes de compartir la meva descoberta personal amb tots vosaltres. Amb els companys de bloc a qui també he tingut ben abandonadets aquests darrers dies. Tanmateix, a diferència de les plantes, he vist, amb satisfacció, que us ben espavilau tots sols. Gràcies per mantenir viva la plaça mentre la mestressa dedica el seu temps a… Bé, aquesta és una altra història que, potser, un dia, també explicaré. I, sí, efectivament, amenaç amb un “Mi diario” de regidora”!