17
juny
2009
Escrit per Maite Salord
Després de llegir la carta que la portaveu del PP a l’ajuntament de Ciutadella i la presidenta del PP municipal han publicat a la premsa insular, només puc dir: quina oposició més miserable que tenim! Perquè, ara, l’equip de govern ni tan sols pot repartir l’excedent dels 25.000 ventalls que elles van comprar, en dos anys, per un import de 25.000€. No, no els podem repartir perquè hi ha crisi i, per tant, els hem de deixar florir dins un magatzem municipal fins que la crisi hagi passat. És ben lògic, no?
D’altra banda, és també de caixó que, en temps de crisi, el nostrat Carrelet de Foc i Fum (ai, si mestre Benejam aixecàs el cap!) no pot tirar “aludes” de confits com ha fet sempre. No, de cap manera. Hem de fer els miserables perquè això de l’austeritat ja ha passat a la història. On s’és vist que es gastin 30 euros en aludes? El que m’estranya és que encara no hagin demanat la dimissió del regidor corresponent. És l’únic que els falta fer.
Quan vam entrar a governar a l’ajuntament de Ciutadella, després de la greu crisi política provocada pel PP, era ben conscient que l’oposició que ens farien, tot i les bones paraules, seria dura. Tan dura com poguessin. O sabessin. El que no podia imaginar-me és que el seu sentit del ridícul fos nul. Tan nul que poguessin arribar al patetisme de criticar l’equip de govern pel que el PP va fer quan era al govern. Però n’hi ha que tenen la cara com el ciment i la memòria de paparrí. Aquesta és la realitat d’un partit que es va comprometre a fer una oposició “constructiva”, després d’haver enfonsat l’ajuntament de Ciutadella. Quanta misèria!
14
juny
2009
Escrit per Maite Salord
Divendres, vaig anar a sopar amb els companys de l’institut. Em feia moltíssima il·lusió tornar-los a veure. Amb molts d’ells, són catorze anys de fer feina junts. De veure passar nous plans d’ensenyament, reformes del centre, alumnat diferent… Des de fa un temps, ja m’assec a la taula dels “veterans” i, per tant, és inevitable acabar contant batalletes diverses. En el meu cas, sobretot dels vuit anys que faig formar part de l’equip directiu. I, entre anècdota i anècdota, va sortir la meva taula del despatx de caps d’estudis: sempre la tenies ordenada, no sé com t’ho feies!, em va deixar anar el meu company de lluita diària. I és cert: el dematí podia haver estat un desgavell d’anades i vingudes, però, abans d’anar-me’n, damunt la taula, no quedava ni el més mínim senyal de la batalla.
Som ordenada i necessit ordre per poder rendir al màxim. No m’agraden les improvisacions ni tenir temes pendents durant dies. Per això, ara a l’ajuntament, damunt les taules que ocup (en tenc dues!) només hi ha papers del tema que estic treballant. A més, vaig tot el dia amb una llibreta on apunt tot el que he de fer amb una única prioritat: tatxar-ho el més prest possible! Ja sé que, explicat així, qualcú pot pensar que som una maniàtica de l’ordre i no és cert. És un poc estrany: som ordenada en allò que afecta el pensament. El pensament ordenat, és diu aquesta secció del bloc! A casa, puc tenir munts de llibres o roba per col·locar sense que m’afecti el més mínim. Com a escriptora, però, tres quarts del mateix: només quan agaf un paper i començ a escriure l’estructura d’una novel·la, es pot dir que ja està, que, a partir d’aquí, la novel·la ja va costa per avall. I és una cosa que només puc fer quan ja duc més d’una cinquantena de pàgines escrites.
En fi. L’ordre necessari. L’únic que no voldria és que les meves dinàmiques de feina afectassin negativament la gent que m’envolta. Perquè m’entengueu: no voldria estressar ningú. És per això que, damunt la meva taula, hi ha sempre un platet amb caramels. Com deia la meva companya i amiga de l’institut que em va mostrar la tàctica: un poc de dolçor sempre va bé. I, per cert i per evitar suspicàcies, els caramels no van a càrrec del pressupost municipal!
03
juny
2009
Escrit per Maite Salord
El meu home, pacífic i tranquil, avui migdia, m’ha amenaçat: estic per apuntar-me al feisbuc (tens enveja perquè jo ja ho he fet, he pensat)… i crear un grup de “consorts de polítics”! I de polítics de tots els colors, eh, ha rematat. Davant la meva cara d’estupefacció, i després de fer-li un llistat ràpid de quins podrien ser els seus amics/amigues del club, ho ha intentat compondre: tampoc es tracta d’organitzar sopars, només aprofitaríem per criticar-vos un poc.
Era una amenaça de broma, esclar. Ara bé, pobres consorts de polítics! Perquè ells no han triat el seu paper. Supòs que n’hi ha que ja s’hi troben bé. En general, però, diria que predominen els que tenen la sensació que els ha caigut al damunt una bona terrossada. He de reconèixer que, en el meu cas, renega poc. Poquíssim, pels motius que li don. I que, a més, acostuma a agafar-se les coses amb filosofia: que “tenim”, avui vespre? Però això no treu que la cosa no sigui gens fàcil.
Així que, ben mirat, potser això del feisbuc de consorts podria funcionar bé. Una mena de teràpia de grup molt sana. L’únic problema que li veig són els titulars de premsa que en podrien sortir: “La regidora de cultura manifesta sentir-se molt tranquil·la davant les acusacions de…”. Subtítol via feisbuc: “El seu marit, però, afirma que fa dies que no dorm i que, quan acluca l’ull crida el nom de…”. Us imaginau que el debat del divendres abans de les eleccions, al Cercle Artístic, fos de consorts?