En Leonard Cohen canta, en presència de la família reial, al Palma Arena. Els polítics del Palma Arena canten als jutjats. Fins i tot, els amics de la família reial. De l’speaker al director general, de l’arquitecte al cunyat d’en Jaume Matas. No se’n salva cap. I això, diuen, no ha fet més que començar.

Tota aquesta penya ha fet volar -pressumptament- 60 milions d’euros de tots. De tots. Ara bé, això no és el pitjor. El més preocupant és que, pobra gent, van entrar als jutjats emmanillats i els va tocar una cel·la que, esclar, no era, precisament, un hotel de cinc estrelles.

I, mentre assistim a tot aquest espectacle lamentable, jo només faig que demanar-me: i on és en Matas? Pensa donar la cara, un dia d’aquests? L’obligaran, els jutges, a donar la cara -i qualque cosa més- un dia d’aquests? El fet d’haver estat ministre i president del Govern Balear l’ha immunitzat contra la justícia?

I, mentre no apareix, jo sempre el recordaré presentant el projecte de pista voltadora de Ciutadella, que va prometre que el 2007 seria una realitat. I, només de pensar en el que podria haver passat si l’arriben a fer ell i els seus, m’agafa suor freda. I els del seu partit encara tenen la barra de demanar què ha costat el quilòmetre  de carril-bici de Ciutadella. Es pot ser més cínic?

• El pensament ordenat/Opinió
• 27 comentaris

Dia 21 de juliol de 2008, quan feia pocs dies que, a l’ajuntament de Ciutadella, havíem tancat la comissió d’investigació del cas Nerer, les conclusions de les quals són a la Fiscalia Anticorrupció de Balears, vaig escriure una entrada amb el mateix títol de la d’avui. Avui, que fa pocs dies que hem tancat una altra comissió d’investigació, la de “Ciutadella Turisme” (CITUR). Ha passat un any i, entremig, la vida política a Ciutadella ha estat convulsa: nou dels deu regidors del PP abandonen el partit; es romp la coalició de govern PP-UPCM; es crea el grup Mixt, que va governar fins fa quatre mesos; i, actualment, govern en minoria de PSOE-PSM.

Entre tant de canvi radical, però, les tensions entre el Grup Mixt i el regidor d’UPCM es mantenen, la darrera mostra de la qual ha estat la darrera reunió de la comissió CITUR. Els primers apel·len a les formes del segon. El segon insisteix en el fons de la qüestió: la política d’amiguisme i falta de transparència, per dir-ho de forma suau, dels primers. I, aquí, al meu parer, radica el punt clau del tema. Puc no estar d’acord amb moltes de les actuacions “formals” del regidor d’UPCM (de fet, ho he dit públicament en moltes ocasions, en aquest bloc mateix). Ara bé, l’important, l’origen de tot, és l’actuació irregular del govern del PP dels darrers sis anys a Ciutadella. I, això, per moltes cortines de fum que hi vulguin escampar damunt, és inqüestionable.

Per tant, diria que l’estratègia del Grup Mixt és clara: mentre es parla de les formes, no parlam dels fons, que és el que a ells els fa mal realment.  A ells i al PP del qual provenen i sota les sigles del qual van dur a terme totes aquestes actuacions més que sospitoses. Així, potser el més intel·ligent seria no donar-los motiu de queixes pel que fa a les formes i capolar-los en allò que és realment important: haver enfonsat Ciutadella a nivell polític i econòmic; a nivell de confiança i d’il·lusió, com venim denunciant des de fa sis anys.

Així, em sabria greu que els membres del Grup Mixt de l’ajuntament de Ciutadella acabassin semblants uns màrtirs atacats sense pietat. O que la gent, entre tanta sortida dels plenaris i tanta disputa sobre si m’has dit o t’he dit, acabàs per oblidar el que van fer al nostre poble. Aquest és, al meu parer, l’únic camí possible: no caure en provocacions i tenir clar quin és l’objectiu. El principal objectiu: regenerar la vida política de Ciutadella i tornar a generar il·lusió. I això passa perquè tot el que van fer de forma “irregular” surti a la llum. Sense cortines de fum.

• El pensament ordenat/Opinió
• 67 comentaris

(Text escrit dia 22 de juliol de 2004)

“Dimarts va fer trenta-cinc anys que l’home va arribar a la lluna. A la lluna, que és sinònim de l’impossible. “Tu vols la lluna”, diu la saviesa popular a qualcú que demana coses excessives. “Alçant els punys pots percudir la lluna”, respon el poeta Miquel Martí i Pol. Perquè, certament, la lluna és l’inabastable, els somnis, però també és la capacitat de lluitar per fer-los realitat. Tots hauríem de voler la lluna perquè no hi ha res pitjor que conformar-se amb una vida que no és com voldríem. Hem de lluitar per aconseguir la lluna, una lluna a la qual no s’arriba amb grans naus especials ni amb equips tècnics sofisticats. Els camins per arribar-hi són, aparentment, molt més simples i, tanmateix, la humanitat, aquella humanitat que un dia va saber travessar l’univers, és incapaç avui de recórrer camins ben propers i ben coneguts.

Jo vull la lluna i no vull tornar a veure mai més que desenes de fillets i filletes, siguin de l’Índia o de qualsevol altre lloc del planeta, morin cremats mentre són a l’escola, una escola que no reuneix les mínimes condicions de seguretat i, el pitjor de tot, una escola en la qual els adults fugen de les flames deixant les criatures a mercè del foc.

Jo vull la lluna i no vull tornar a assistir a l’espectacle depriment de veure les màximes autoritats en el tema de la SIDA haver de reconèixer que són incapaces de lluitar contra el mercantilisme que envolta aquesta epidèmia mundial i que fa que els més pobres, homes, dones i criatures, morin sense compassió mentre, qui té mitjans, pugui sobreviure amb una qualitat de vida prou acceptable.

Jo vull la lluna i no vull que hi hagi més immigrans que es juguin la vida diàriament dins pasteres fugint de la pobresa més absoluta i que siguin rebuts, a aquest món nostre tan civilitzat, com si fossin delinqüents.

Jo vull la lluna i no vull més fiscals generals de l’estat que facin burla del poder sobirà del poble a través dels seus representants polítics evidenciant, d’una forma clara, el seu menyspreu cap a les institucions democràtiques que, en teoria, ell representa.

Jo vull i la lluna i, tanmateix, he de reconèixer que, avui per avui, és molt més fàcil ficar-nos dins una nau especial que val milions i milions i deixar endarrere aquesta terra nostra, “aquesta covarda, vella, tan salvatge terra”, emprant paraules de l’altre gran poeta Salvador Espriu. Si els avanços tecnològics no s’empren en benefici de les persones poden ser una manera d’amagar-nos la realitat. Un manera de “fer-nos veure la lluna dins un cove”, o sigui, d’enganyar-nos. “

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris