“No hi donem més voltes: el concepte més important del món és la confiança. Les relacions socials s’aguanten (i deixen d’aguantar-se) a partir de la confiança (i la desconfiança). La confiança no et garanteix l’èxit, però et dóna opcions d’arribar-hi, mentre que la desconfiança t’aboca al fracàs, segur. I el pitjor de tot, el que fa que el món sigui tan complicat i emprenyador, és que la confiança costa molt de guanyar i costa poquíssim de perdre. I parlo de totes dues, tant la que tens en tu mateix (seguretat) com la que tenen en tu (crèdit).”

Aquestes paraules de Carles Capdevila encapçalen un article que parla de jugadors de futbol. Podria parlar de pactes polítics, de relacions de parella o de relacions entre pares i fills. És igual. Per exemple, tenc qualque descendent que, de tant en tant, em retreu que no li tenc confiança. La meva resposta és sempre la mateixa: entre el que m’amagues i el que em dius que, directament, no és ver, quina confiança vols que et tengui? Perquè m’entengueu: em diu les bones notes i les que no ho són tant les amaga davall feixugues capes de silenci. O s’inventa històries per excusar-se de no complir les seves obligacions. Unes històries que, mira per on, sempre solen tenir culpables aliens (persones, mals físics o imponderables diversos).

Amb tot, he d’admetre que, de l’exemple familiar que us he explicat, en faig una lectura positiva: la meva descendència, quan se sap enxampada, és prou intel·ligent per acotar cap i acceptar el seu error, sense dissimular i sense insistir en excuses de mal pagador que són ben conscients que no hi ha qui es cregui. O, quan se la veuen venir, per  avançar-se i explicar-me el tema en qüestió perquè no m’arribi a través de tercers, que saben que és quan fa més mal. I, com que són els meus fills i saben i sé que me’ls estimaré sempre, facin el que facin, deixam passar els dos dies de males cares per tornar a la normalitat. Si parlàssim de pactes polítics o de relacions de parella, segurament, la cosa no seria tan fàcil.

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris

Enguany, farà 20 anys que em vaig casar. Un matrimoni feliç i discret que esper i desitj que continuï amb la mateixa felicitat i discreció que ha tingut fins ara. Fa un any i un dia (sí, ja sé que sona a condemna…), vaig contreure un altre matrimoni, en aquest cas polític, amb l’alcaldessa del PSOE de Ciutadella. Un matrimoni que em duu, dóna gelosa de la seva intimitat com som, molts de maldecaps. Perquè, ja em perdonareu, però, de vegades, tenc la síndrome “Belén Esteban”. Ara us ho explic.

Diumenge, vaig haver de llegir, per premsa, com la meva consort política deixava millor el seu “amant” polític (llegiu UPCM) que a una que, de vegades, es veu que no som aguantadora. Quin disgust! La vida continua, tanmateix, i, com va dir ella, un dia va millor i un altre pitjor, com a totes les cases. Avui, però, segon capítol de la meva vida matrimonial, a càrrec, en aquest cas, del PP: som un matrimoni de conveniència, declaren als mitjans de comunicació. I jo ja no puc més. Diuen que no tenim un projecte comú i rallen d’enveges perquè ella es penja les medalles (quines medalles, si tot ho feim malament, segons el PP?) i jo “perd pes polític”!

En fi. A ningú no hauria d’estranyar la meva pèrdua de massa política: si l’alcaldessa té, en boca del PP, “Ciutadella a dieta”, com volen que jo engreixi, senyores meues! I, per medalles, les que ens haurien de posar per aguantar aquesta oposició de “Salsa ros(s)a” o de pa sucat amb oli, si la dieta ens ho permet. Mentrestant, però, sort que el meu consort autèntic és un sol. Aquesta, però, com entendreu, és una altra història que, evidentment, mai no us explicaré.

• El pensament ordenat/Opinió
• 19 comentaris

Quan tenia catorze anys i feia 1r de BUP, van aparèixer a l’institut un grup de persones que ens venien a vendre les bondats de fer-nos un test d’intel·ligència. Si no ho record malament, se’l va fer tothom excepte jo. Del que estic ben segura és del motius pels quals em vaig negar a posar a prova la meva capacitat intel·lectual: i què hi guanyaré, jo, sabent que el meu coeficient intel·lectual és de 90 o 100, li vaig dir a ma mare. És una pèrdua de temps i de doblers, vaig concloure. Ma mare va somriure i em va donar la raó. En aquells moments, he de dir que era una alumna esforçada que treia unes notes prou acceptables en aquelles assignatures que m’agradaven i prou mediocres en aquelles que no em motivaven gaire. Mai vaig portar a casa butlletins de notes brillants, perquè ens entenguem.

Moltes vegades m’he demanat com vaig ser capaç d’aguantar la pressió de companys i professors i mantenir la meva decisió de no fer-me cap test fins al final.  El que sé del cert és que, avui, i de cada vegada més, estic convençuda que la vida no és d’aquells que tenen una capacitat intel·lectual més alta sinó dels que la saben viure des de l’equilibri de les seves emocions i de les emocions de les persones que els envolten. D’això se’n diu, em sembla, “Intel·ligència emocional”. Una forma de vida basada en l’autoconeixement, la tolerància a la frustració, les habilitats socials, l’autocontrol, l’estabilitat emocional, l’optimisme, la sensibilitat, la confiança en un mateix i, sobretot, l’empatia, la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre.

Així, la relació que establim amb nosaltres mateixos i amb les persones del nostre entorn és la clau. La vida és, en bona part, un problema continu, una presa de decisions -sovint difícils- contínua. Però tot és més fàcil, sempre, si la podem viure en un clima de confiança i de respecte. A casa, amb els amics, a la feina. No sé si, tot això, ja ho intuïa als meus catorze anys. Només sé que, en aquests moments, els errors o limitacions de caràcter intel·lectual, propis i aliens, em preocupen ben poc. El que em preocupa, i molt, és veure patir persones que estim perquè tenen, al seu costat, altres persones que, potser passarien amb nota alta un test d’intel·ligència, però que, difícilment, superarien el de les emocions.

• El pensament ordenat/Opinió
• 11 comentaris