Avui he descobert que, segons l'”Instituto de Política Familiar de Baleares” (IPFB), no tenc respecte pels infants i que, a més, amb la meva actuació, els podria arribar a traumatitzar. Ho he deduït en llegir que, per tal de protegir(?) les criatures, han demanat que s’habilitin platges i piscines públiques per a ús familiar on no es permeti el top-les ni, per descomptat, el nu integral. Feta aquesta descoberta, com us podeu imaginar, avui vespre dormiré tan tranquil·la com sempre.

He de fer una confessió, però: des que em dedic a la política, vaig a la platja fent ús de les dues peces del biquini, ben alliçonada per la meva assessora d’imatge que, molt prudent ella, em va prevenir de la possibilitat que certs polítics, grans defensors de la família i el progrés (?),  no poguessin estar amagats darrere una mata o un pi, a punt de fer la foto de la impúdica candidata pessemera sense la part de dalt del banyador, fotografia que no seria forassenyat pensar que podria sortir a la llum pública.  Davant aquesta possibilitat -i més ara que els diaris tenen edicions digitals on es poden deixar comentaris de tots tipus- vaig optar per deixar de ser obscena, que és com em qualifiquen aquests de l’esmentat “Instituto”, i tapar-me.

Ara bé, a casa, de tenir raó les tesis que manifesten aquests defensors de la família (ep, d’home i dona i casats com toca!), els meus pobres fills viurien en un estat de xoc constant. Tenen uns pares que mai, des que van néixer, han amagat els seus cossos. Hem vist créixer els seus i ells veuen envellir els nostres. Amb absoluta naturalitat. Preciós. Don fe que són unes criatures ben normals, que riuen i ploren com les altres, que estimen els seus pares i que, de vegades, els voldrien escanyar. Que accepten, amb tota la normalitat del món, que hi ha famílies, en aparença, diferents a la seva i, en el fons, molt similars. Adults i fillets que s’estimen i que no podrien entendre la vida els uns sense els altres. Així de senzill. Així de natural. N’hi ha, però, que duen un filtre a la mirada que els distorsiona la realitat. Una llàstima. No saben la bellesa que es perden.

• El pensament ordenat/Opinió
• 26 comentaris

Segons el diccionari etimològic de Joan Coromines, la paraula “candidat” prové del llatí candidatus, “dit així perquè els candidats a magistratures romans es vestien amb toga blanca”. Candidus vol dir blanc, sense malícia, derivat de candere, “ser blanc”, “posar-se incandescent, cremar”. Fullejant el diari d’aquests darrers dies, hom pot concloure que, a Menorca, el tema dels candidats crema, tot i que, a més d’un, el deixi blanc com la paret.

Així les coses, tot i que encara hi falten deu mesos per a les properes eleccions, hi ha candidats que ja han començat la campanya. Uns, s’autoproclamen per al càrrec, convençuts que són la millor opció per al seu partit. I, en el seu partit, n’hi ha que ho veuen bé i n’hi ha que no. Com ha de ser. D’altres, estan a punt de provocar un empatx amb la seva presència mediàtica constant i contínua. Fins i tot, una s’arriba a plantejar si no tenen el do de la ubiqüitat divina. I, encara, n’hi ha que, per tal d’acaparar protagonisme, tenen “oblits freudians” dignes d’estudi.

En fi. Queda clar que això de les candidatures no està fet per a ànimes càndides. La campanya, per si qualcú no ho havia notat, ja ha començat. Diuen que tanta parafernàlia electoral dóna pocs vots però que, de no fer-se, en pot fer perdre. No ho sé. Continuï pensant que la millor campanya electoral és la feina feta. I, per acabar com hem començat, diu Coromines que la incandescència és “l’estat d’un cos que emet llum perquè es troba a temperatura elevada”. Esperem que cap candidat o candidata lluminós no se’ns cremi pel camí.

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris

Si el pop Paul hagués escrit, avui, la secció “Pont i Cova” del diari UH, que duu el suggerent títol d’aquesta entrada, segurament, l’hauria encertat més que el redactor en cap que la signa. Tot sigui dit, li ha posat fàcil, al cefalòpode en qüestió. Anem, però, a pams.

1-Promoure unes primàries (que no ho són ben bé perquè acabaran triant els candidats els membres del Consell Polític, primera passa, però, perquè, un dia, ho puguin fer els militants) resulta, ara, que és una forma de “qüestionar els lideratges actuals i associar  la formació nacionalista amb un partit a l’oposició” (sic)! Em pensava, il·lusa de jo, que “renovar” les cares dels polítics era entès per tothom com un exercici, no només necessari sinó imprescindible, signe de la vitalitat d’un partit. Es veu, però, que el PSM, si renova, qüestiona lideratges; i si no renova, sempre hi ha els mateixos aferrats a la cadira.

2- Es qualifica el procés obert al PSM com a “perillós”. Perillós? Per a qui? Personalment, em sent molt orgullosa d’un partit que aposta clarament per la democràcia interna a l’hora d’escollir candidats. Qui complesqui els requisits, podrà presentar candidatura i el Consell Polític triarà. Així de senzill i d’inofensiu. Les guinavetades, les hauran d’anar a cercar a altres partits, on em consta que n’hi ha. No al PSM.

3- Em sembla francament al·lucinant que qualcú es cregui en possessió d’una clarividència tal que li permeti afirmar, sense embuts ni cap vergonya, que un polític s’ha “retirat” per “raons personals”. Perquè, si les raons són personals i mai no s’han dit públicament per part de l’interessat, tot són especulacions. Res més. Per cert, jo tenc tres fills, home i moix, a part de tres novel·les començades que voldria acabar, i aquí som.

4- El més genial: “la candidatura al Parlament l’encapçalarà una dona”! Arribat a aquest punt de l’escrit periodístic, barreja de ciència-ficció, he de dir que ja no he pogut contenir l’esbruf. Com que som bona al·lota, però, i per salvar la papereta al redactor, m’estic pensant presentar candidatura al Parlament, a veure si els del Consell Polític em volen i, com a mínim, es compleix una de les seves prediccions.

Finalment, he de confessar que una cosa sí que és certa: Eduard Riudavets ha realitzat un digne paper al Parlament Balear. La resta, barreja de pop i Aramis Fuster. Feia temps que no reia tant llegint el diari.

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris