Ens passam la vida negociant, a casa i a la feina. De totes les negociacions, però, les més dures són, al meu parer, les que mantenc amb els meus fills: horaris, pressupost del cap de setmana, idees lluminoses, etc. Tanmateix, he de reconèixer que, a la vida política, també et veus obligada a mantenir negociacions que tampoc no són gens fàcils.

Així, entenc que un bon negociador és aquell que posa damunt la taula sentit comú, comprensió, intel·ligència, tacte, empatia, paciència, claredat, convicció, persuasió, habilitat comunicadora, flexibilitat, equitat, confiança… A més, ha de saber escoltar, estar ben informat, deixar anar qualque toc d’humor durant la discussió i ser realista. En qualsevol cas, el que mai no s’ha de fer és negociar amb ansietat. Perquè una negociació parteix sempre d’un conflicte d’interessos i, aquest, mai no es pot resoldre amb presses ni, molt manco, partint del fet que un té la raó absoluta.

Per qüestions personals, estrictament de caràcter, em costa viure dins una situació conflictiva. I no perquè sigui una ànima sensible (que ho som!) sinó perquè no suport tenir temes a mitges, tant a nivell personal com professional. Si he discutit amb una filla, d’entrada, puc pensar: idò, ara no li rallaré, que vegi que m’he enfadat. Al cap de poc, però, necessit que en parlem, que aclarim la situació i acabem amb un ambient enrarit que no ens durà enlloc. El mateix a la feina. El problema el tens quan vius envoltada de conflictes que no gestiones directament però que, de qualque manera, t’acaben afectant. Evidentment, no depèn de tu la solució però tampoc no pots fer veure que no t’adones de les coses, especialment d’aquelles que creus que no es fan bé.

Llavors, comença la negociació amb mi mateixa: m’he d’implicar en conflictes que no he provocat i que, en molts casos, he anunciat que passarien i que, a més, així com estan plantejades les coses, crec que no tenen solució; o, al contrari, em limit a treballar en aquelles coses que sí són de la meva competència, tot i que m’acabin acusant d’individualista i, fins i tot, d’irresponsable. Gran dilema. No sé si arribaré a un acord amb mi mateixa.

• El pensament ordenat/Opinió
• 23 comentaris

És època de figues, una fruita exquisida que, a més, és d’una gran riquesa lèxica. Així, el mestre Moll, al seu diccionari, parla d’una varietat de figues impressionant: coll de beata, llàgrima de viuda, coll de dama, carlina, catalana, calderona, llimonenca, paratjal, pecadora, pit de reina, rogeta, d’ull de perdiu, verdal, xereca, etc, etc.

A més de la varietat que presenta el fruit, en sentit figurat, també és d’una gran riquesa expressiva.  Així, deim “figa flor” a una persona fluixa i delicada. O “fer figa” quan una cosa o persona no dóna el resultat esperat. També “pesam figues” quan feim becaines. En morir-nos,  “feim coll de figa”. I “donam figues per llanternes” quan volem enganyar, fer creure una cosa per una altra. Parlam d’un cosa impossible amb l’expressió “com ara plouen figues”. De la indecisió també en deim estar “mig figa i mig raïm”. O “agafam la figa pel capoll” quan entenem una cosa en un sentit diferent del que té.

A més, una figa és un excrement d’un animal de peu rodó (“boñiga”, en castellà). I, amb el nom d’aquest fruit, es pot anomenar, també, el sexe femení. Podeu, però, estar tranquils: en aquesta entrada d’avui, no he deixat anar cap figa. O sigui, no he dit res en doble sentit, ni he llançat cap indirecta. Tot i que, ara que hi pens bé, podria haver parlat d’aquelles telefonades inoportunes que t’enganxen pesant figues. O d’aquells que sempre agafen la figa pel capoll. O, encara, podria haver derivat l’escrit cap a temes de sexualitat… Menjau figues, però, que són boníssimes. Un autèntic plaer! Un altre dia ja rallarem de les figues de moro.

• El pensament ordenat/Opinió
• 20 comentaris

A dos dies de les eleccions municipals i autonòmiques, la maquinària dels partits polítics per escollir candidats funciona a tota marxa. Els grans titulars, però, són per a les primàries del PSM. Unes primàries dramàtiques que han estat qualificades de galeria de fotos dels candidats, batalla preocupant, esperpent, desencontre o embull immens i que, a més, van acompanyades d’atacs desesperats i greus acusacions. Tot plegat, diuen, pot provocar una fractura important dins el partit.

Com entendreu, m’agrada seguir la política nacional però les lluites internes al Partit Socialista de Madrid (PSM) no em treuen la son. M’interessen més les notícies que em són més properes. Avui, per exemple, he pogut llegir al diari UH que el PP de Ciutadella té dos candidats a l’alcaldia. O que el PSOE ja ha confirmat el nom de qui encapçalara la llista al Consell. A la vista d’aquestes notícies, he corregut a llegir-me, detingudament, el document que el meu PSM-EN em va enviar, aquesta setmana, com a la resta de militants del partit, sobre l’elecció de candidants.

Així, he confirmat que la llista municipal la proposa l’Agrupació de cada població i que el candidat/a ha de ser ratificat pel Consell de Direcció Política del partit. També descobresc que, si vull, reunesc les condicions per presentar candidatura a encapçalar les llistes de Consell i Parlament perquès estic afiliada des de fa més de quatre anys. Només necessitaria l’aval de cinc afiliats per intentar-ho. Per tant, la idea que he llegit a la primera pàgina del document es confirma del tot: iniciam un procés que parteix de la renovació, la cohesió i la transparència. Excel·lent.

Amb tot, he de confessar que tantes possibilitats de candidatura m’atabalen. Sobretot, si tenim en compte que, a les primàries familiars, el resultat ha estat aclaparador: ni Ajuntament ni Consell ni Parlament, cap a ca nostra! Això sí, han estat unes votacions en un clima relaxat d’estiu, al solet, un diumenge migdia, amb una canyeta i unes olives. Res a veure amb les que s’auguren per Madrid.

• El pensament ordenat/Opinió
• 7 comentaris