Tot s’ha acabat ja i ella travessa la mar per no haver-me de veure mai més. La mar, la meva mar… la nostra mar… Voldria submergir-me per darrera vegada dins la immensitat blava i deixar-me engronxar suaument pel silenci de l’aigua… tornar a sentir les seves rialles infantils mentre es capbussava, una vegada i una altra, dins aquell món carregat de quietud… entrar dins l’aigua freda amb ella al costat i que la terra deixàs d’existir: convertir-nos en peix. Ets un peixet, Maria! La pell brillant i fina i, dins el cap, només el ressò del silenci profund del fons de la mar. Amb els ulls ben oberts i, amb un moviment rítmic de braços i cames, avançar, lleugers, entre arena blanca i pessigolles d’herbes de moviments lents i feixucs. Va, filla!, mou els braços i les cames i deixa que la mar t’engronxi suaument… que la mar ens engronxi suaument, al seu cos menut que encara no sabia surar i al meu, el meu cos d’abans, i amagar-nos dins una bimbolla d’aigua, transparent i silenciosa, i lliscar com si fóssim peixos… no, no, no… tot s’ha acabat… tot es va acabar el dia que la bimbolla va esclatar sense cap avís i es va esvanir deixant al descobert aquest mortal horitzó.

Maria, filla, jo t’he empès cap al camí d’aigua que ara travesses… sense recança? sense cap recança?… te’n vas envoltada d’aigua, de la mateixa aigua de la darrera vegada que vam anar a nedar junts… pots recordar-ho?… la mateixa aigua d’aquell capvespre acubat de juliol en què els dos entràrem dins la mar junts per darrera vegada. L’aire feixuc i irrespirable i l’aigua calenta. De cap, Maria, t’has de tirar de cap com faig jo, les cames ben juntes! Perfecte, peixet, peixet meu, perfecte… I els crits d’aquella dona de la barca: les ulleres de sol al mar, al fons del mar… I jo, el Joan d’bans, el Joan fort i decidit d’abans de la maleïda guerra, que es capbussa sense pensar-s’ho un segon i minuts i més minuts davall l’aigua i fins que vaig sortir a agafar aire i vaig tornar-me a endinsar davant l’admiració de tothom… i vaig aconseguir treure-les i na Maria va aplaudir orgullosa… Na Maria orgullosa del seu pare, orgullosa de mi, que sabia fer alè com ningú perquè m’havien fet, com aquell qui diu, dins l’aigua durant una travessia entre dues illes… i ella somreia sempre quan em sentia dir aquelles paraules: ets un exagerat, pare…

I vaig aconseguir treure les ulleres del fons de la mar i durant dies només sentia un xiulet interminable dins el cap i la llengua com un tros de pedaç vell que no tenia gust de res i aquell metge que em deia que era un atrevit… un inconscient… barber, barber!… vaig treure un fil de sang pel nas i les orelles i quan na Maria es va acostar al llit li vaig somriure: prest tornarem a la platja i ella que no treia els ulls d’aquell mocador tacat de sang… sang, sang… quina premonició… A partir d’aquell moment… en aquell precís moment el món començà a canviar d’una forma incomprensible i la vida… la nostra vida es va trencar en mil bocins. S’acabaren per sempre els banys a Illetes. El blau de la mar es va tenyir de vermell i la claror del sol ja no servia per il•luminar una realitat aclaparadora. Va començar a envoltar-nos a poc a poc un paisatge desolat totalment desconegut i no en podíem fugir… mai no en podríem fugir. Després d’aquell estiu ardent, mai més cap mar ja no podia agombolar-nos…

On ets, Maria? Cap on vas? Dins aquesta cambra tan pobrament moblada -una taula, quatre cadires, un petit prestatge…-, sec a la meva butaca arraülit sota una flassada. És la mateixa sala que van veure els dos falangistes ja fa deu anys: Joan Escandell? Au, ens ha d’acompanyar… i vaig sobreviure a la nit i a la presó gèlida només per continuar  la meva lluita…  sempre la meva lluita clandestina entre tu i jo… deixa-ho, pare, deixa-ho, no t’hi enfonsis més que la teva sang tornarà a vessar-se…  i els teus ulls amarats de tristesa que m’haurien volgut a casa de nit… la teva incomprensió i el meu silenci més dolorós… Maria, filla…

La nostra vida després d’aquell estiu ardent i la mar que ens agombolava ara només com un mur…  Immòbil en la penombra, amb els ulls enfonsats i sense lluentor, em sent amarat d’una feblesa esfereïdora. El sol del migdia que entra per la finestra del pati m’escalfa el rostre… el meu rostre dibuixat de mort… el meu rostre banyat de llàgrimes… el meu rostre que em tap amb les mans destres de barber d’antany perquè només vull la foscor… només vull perdre’m dins la foscor… desconsolat amb el cap entre les mans… filla… Maria, que no em sents?… mai més ja no ens tornarem a veure. Tot s’ha acabat… i el meu alè malalt que encara no m’ofega per sempre… Dits com navalles afilades fins al moll de l’os i i el ronc dolorós del meu pit eco de la vida o de la mort… hi ha cap frontera?

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 4 comentaris

L’home manuscrit, de Manuel Baixauli, Premi Mallorca de Narrativa 2006, Premi de la Crítica Catalana al millor llibre de narrativa publicat el 2007 i Premi Salambó 2007, és una lectura que, per dir-ho amb les mateixes paraules que un personatge empra per definir una altra novel·la, provoca “plaer i confusió”. El plaer de saber-te dins un text literari poderós, imaginatiu i dens; la confusió que provoca enfrontar-te a temes tan complexos com el destí, el poder de la paraula o la mort i l’oblit. Perquè, si un mot ha servit per definir aquesta novel·la, aquest és ambició. Ambició literària en tots els sentits.

La novel·la, dividida en quatre parts, comença amb un personatge de quaranta anys que, al llarg del temps i en llocs ben diferents i allunyats, va trobant textos que parlen d’ell, de la seva vida, del que podria haver estat la seva vida. Són textos inquietants, que parlen de mort i de la vida, de la insatisfacció i del plaer, tots ells poblats per uns personatges -sempre els mateixos- inquietants. Fins que, a la segona part, arriba l’hora que el protagonista s’enfronti a la mà que els ha creat; a la mà que l’ha creat a ell, en un exercici de desdoblament literari i vital que donarà pas a una reflexió magistral sobre la creació literària. Sobre el poder de les paraules. Sobre el poder creador de la lectura.

Oblit i perdurabilitat. Al cap i a la fi, l’essència de la vida. I, potser, només restaran els éssers -alguns éssers- fets de paraules: “I reviscolaríem cada volta que algú ens llegira o ens recordara i parlara de nosaltres. Ens propagaríem en el pensament d’individus de distintes cultures i races i llocs, i en el pensament dels seus fills, i dels fills dels seus fills, i dels fills dels fills dels seus fills”. Cal, idò, obrir els llibres, cal obrir aquest llibre, i deixar-se endur pel plaer i la confusió que només els textos “escollits” – aquells que no poden caure mai en l’oblit- són capaços de provocar.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 5 comentaris

Llibre de les revelacions és una novel•la circular que comença i acaba amb un monòleg, amb el mateix monòleg del protagonista, n’Amador, interromput per les pàgines que ens expliquen la seva història. Una història plantejada, al meu parer, a través d’una estructura de “Bildungsroman” o de novel•la d’aprenentage. Perquè, sens dubte, llegint les pàgines d’aquesta novel•la assistim al desenvolupament físic, moral i psicològic del protagonista, des d’una infantesa tot just apuntada fins, sobretot, a la seva maduresa. En aquest sentit, la novel•la m’ha recordat molts aspectes d’aquelles novel•les catalanes escrites entre els anys 20 i 30 del segle passat i que una estudiosa com Carme Arnau va definir com a novel•les de “marginats”. Em referesc a les obres d’un Miquel Llor o d’un Sebastià Juan Arbó les quals presenten uns personatges contradictoris i conflictius, d’una banda, amb el grup social on viuen aïllats, on són incapaços d’integrar-se sense problemes, però, d’una altra, contradictoris i conflictius amb ells mateixos. Unes novel•les que, com aquesta que comentam, tenen sempre un final idèntic: el fracàs.

N’Amador, un jove que apareix definit amb dues paraules: la Bellesa i la Gràcia amb majúscules, cercarà l’autèntic sentit de la seva vida, en un itinerari, carregat de llums i ombres, que el farà transitar per l’amor, per la mort, per la incertesa dels seus orígens (un fet que l’arribarà a obsessionar), per la prostitució, per la poesia. Sens dubte, és en la creació dels personatges, especialment del protagonista, on s’evidencia l’ofici d’en Pere Joan. Són personatges construïts a partir del coneixement d’allò que Villalonga anomenava “els estats de l’ànima”. I, per tant, es tracta de retrats profunds, psicològicament impecables. Així, els personatges de Llibre de les revelacions són personatges capaços d’agafar de la mà els lectors perquè els acompanyem, perquè vivim al seu costat la recerca angoixant d’un pare desconegut; l’espera d’un fill que no havien anat a cercar, els amors prohibits entre un Amador adolescent i l’ “hermano” Martí…

Les relacions amoroses que el protagonista estableix al llarg de la novel·la seran, idò, determinants. En aquest sentit, val a dir que, si abans he relacionat aquesta novel•la amb les de Llor o Trabal, salvant totes les distàncies, també en aquest aspecte hi podem trobar certes similituds. Perquè les relacions amoroses són sempre impossibles. Àngels o dimonis, tots els personatges tenen una incapacitat absoluta per reeixir en l’amor. En el cas de la novel•la de Pere Antoni Martorell, hi hem d’afegir, a més, una complexitat més gran en el sentit que l’ambigüitat sexual és un aspecte fonamental en tota la novel•la. Una ambigüitat que es tradueix en un triangle amorós fallit Amador-Maria-Biel- que es tradueix, també, en una estructura novel•lístics complexa, els capítols de la qual duen tots els noms dels tres personatges. Així, les cinc parts de la novel•la estan formades per cinc capítols cadascuna (Amador-Maria- Amador-Biel-Amador) la qual cosa ja permet deduir les relacions intenses que s’establiran entre els tres personatges. Però, com ja he dit, és un triangle fallit perquè tots estimen qui no els correspon. La frustració de tots plegats és, idò, colpidora. A més, les altres relacions que Amador estableix al llarg de la novel•la no són mai reeixides: Rosa, “hermano Martí”, les seves clientes… Esteim davant una història intensa en la qual no hi possibilitat de salvació i que durà, per tant, el protagonista cap a l’autodestrucció.

Finalment, voldria destacar el fet que aquesta novel·la està construïda amb paraules (“una novel•la són paraules”, deia Rodoreda) carregades de força. Molt poètiques, m’atreviria a dir. Però només en el cas del protagonista, un jove ben especial, bohemi, vividor, que potser necessita, també, d’aquest llenguatge especial. Tanmateix, la novel•la presenta molts més registres. Podem trobar un registre més col•loquial en el personatge de Biel; o un registre entre Amador i Biel, a voltes més poètic, a voltes més col•loquial, en el diari que escriu na Maria.

Llibre de les revelacions és, així, una novel•la amb una estructura intel•ligent; amb un llenguatge eficaç que enganxa el lector des de la primera pàgina; amb uns personatges ambigus, contradictoris, inadaptats… capaços, però, d’obrir-nos els ulls a la Vida en majúscules. En definitiva, una novel•la de constrastos, excessiva, que no deixa indiferent.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris