Aquests dies, Ciutadella dona el tret de sortida a les festes dels diferents pobles de l’illa. Pocs minuts abans de les dues del migdia de dia 23 de juny, dissabte de Sant Joan, el fabioler arribarà al palau del caixer senyor cavalcant la somereta i li demanarà permís per iniciar el replec de caixers i cavallers. En rebre el consentiment, sonaran les notes del tambor i el fabiol, i esclatarà el silenci. Aquesta petició de permís és una tradició que forma part del protocol de la festa però no és l’únic d’aquests dies. N’hi ha d’altres i de ben importants.

Des del 2018, el Consell Insular de Menorca posa en marxa un protocol contra les violències masclistes i LGTBI-fòbiques a les festes de l’illa, que, entre d’altres propostes, situa un Punt Lila a l’entorn dels centres neuràlgics del bullici per prevenir, sensibilitzar i donar suport a les víctimes d’aquest tipus de violència d’alta incidència en contextos públics d’oci. L’eix central a l’entorn del qual giren aquestes campanyes és el respecte a la diversitat sexual i que llibertat sexual vol dir acord entre les persones implicades. Fora d’aquí, fora del respecte, del desig i del consentiment, només hi ha la barbàrie i la brutalitat.

L’any passat, Creu Roja va atendre tres mil vuit-centes trenta-dues persones en els diferents punts liles instal·lats a l’illa. La xifra dona la mesura d’una xacra social de la qual hem de ser ben conscients com a societat si volen erradicar-la. Esfereeix comprovar com les tradicions i els ritus ancestrals són viscuts per algunes persones, camuflades dins la massa, com la situació idònia per atemptar contra la llibertat dels qui voldrien inferiors. Una clara manifestació de discriminació i desigualtat que és una violació flagrant dels drets humans. La festa és disbauxa i diversió però no ha de deixar de ser mai, també i sobretot, respecte i consciència. 

Hem d’agrair les campanyes de sensibilització que el Consell fa entre la gent més jove sobre aquest tipus de violència, que també té lloc, com bé coneixem, de forma dramàtica, en l’àmbit privat. La violència s’ha de combatre amb tots els mitjans possibles. Iniciatives com els punts liles en són un bon exemple, encara que, per desgràcia, insuficient. És imprescindible lluitar, des de tots els àmbits, contra les estructures de poder que sustenten violències masclistes d’espectre divers.

(Article publicat al diari Menorca de dia 22 de juny de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

(Imatge diari Ara)

El 1902, mossèn Antoni M. Alcover, a qui, juntament amb Francesc de Borja Moll, devem el Diccionari Català-Valencià-Balear, va escriure: “L’amor a la llengua pròpia. És una ignomínia abandonar-la. Per un poble, estimar sa llengua és un signe de vitalitat i de plenitud intel·lectual. Són els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèixer i que ells mateixos accepten i firmen sa sentència de mort; són els pobles així, que desprecien, desjecten i abandonen sa pròpia llengua. (…) De manera que els catalans, valencians i balears que abandonen la seva llengua per la castellana i els rossellonesos que l’abandonen per la francesa, se donen per poble vençut i d’una civilització inferior; neguen la seva història, insulten la memòria dels seus majors i s’estenen a si mateixos la patent de barbàrie i estupidesa, i arriba la seva beneitura a tenir per honra i gala el que constitueix la seva ignomínia.”

Ignominiós, que mereix el menyspreu públic més enèrgic, és el pacte que la presidenta Prohens ha subscrit amb VOX per aprovar el pressupost d’enguany i en el qual, una vegada més, la nostra llengua –i, entre d’altres temes, també la memòria històrica– ha estat moneda de canvi. El seu objectiu és clar: arraconar el català, encara més, de l’escola i de l’administració, segurament, els dos únics àmbits on encara està mínimament normalitzat. Açò sí, prèvia defensa de “las modalidades lingüísticas propias de cada isla” i del “bilingüismo”, evidentment, en un acord escrit íntegrament en castellà perquè ja ni es molesten a dissimular que ni les unes ni l’altre els interessen el més mínim.

La nostra llengua és una llengua minoritzada, que perd parlants i situacions en què pot ser emprada perquè tenim una Constitució que blinda el castellà i ni tan sols esmenta pel seu nom “les altres llengües” de l’estat. A les Illes, l’Estatut i la Llei de normalització lingüística són el marc legal que ens permet fomentar-ne l’ús i la consciència de comunitat lingüística. Tanmateix, els nostres governants actuals no només no ho fan sinó que malden per fer-la desaparèixer. Però una llengua no desapareix mentre tengui parlants i, la nostra, en té molts i molts de disposats a no renunciar a emprar-la i a lluitar contra l’autoodi més perillós.

“Coratge i fora son!”, deia mossèn Alcover. Coratge i fora son per plantar cara, amb contundència i dignitat, al darrer atac a la nostra llengua.

(Article publicat al diari Menorca de dia 8 de juny de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

En un sentit ampli, la memòria històrica és la voluntat de recuperar i reparar moments d’un passat col·lectiu que, per un motiu o altre, s’han oblidat o s’han silenciat però sense els quals no es pot entendre en tot el seu abast el temps present. Avui, voldria parlar de la memòria històrica entesa en el sentit de recuperació dels fets que van passar durant la Guerra Civil espanyola i la posterior dictadura franquista. D’uns fets que van escindir la nostra societat i que, encara avui, més de vuitanta anys després, la continuen dividint. I si això és així és perquè no hi ha hagut un reconeixement de la tragèdia que van representar. O més ben dit: mentre hi ha víctimes que han tingut anys de reconeixements, d’altres, les que van perdre la guerra, han tingut anys de silenci.

Així, la mort del dictador ens va abocar a una transició que va cultivar l’oblit dels fets violents i de les destrosses materials i morals que van causar en els perdedors de la guerra, en comptes de deixar-los exposats a la vista de tots i treballar per l’assumpció i el perdó, per la veritat i la recuperació de la memòria. Parlar de la seva por, del seu patiment, del seu dolor, és molt més que un deure: és una obligació perquè estam parlant, ni més ni manco, que de fer justícia. Les ferides no es poden reobrir si abans no s’han tancat. I no es tancaran mai si no deixam que els toqui l’aire. No es pot construir damunt un silenci imposat. Primer, per quaranta anys de dictadura; i, després, per una democràcia que no ha estat capaç de tractar, d’una manera digna i valenta, els perdedors d’una guerra que, com totes, va ser cruel i injusta per a tothom.

El govern del PP de Marga Prohens  necessita els vots dels diputats de VOX  per aprovar el pressupost del 2025. A canvi del suport als comptes, VOX  exigeix la derogació de la Llei de memòria, una exigència que en aquests moments, segons diu la presidenta, “encara” no s’ha acordat. Una exigència que, de fer-se realitat, suposaria trair el pacte que Prohens va fer, fa uns mesos, amb l’esquerra, pacte que garantia mantenir en vigor la llei a canvi de poder tornar enrere l’error del PP en una votació d’esmenes de VOX. Però, sobretot, és una exigència que, de fer-se realitat, suposaria trair, una vegada més, la memòria de les víctimes que, des de les tombes, encara reclamen dignitat i reconeixement. Com va dir Almudena Grandes: “la memòria històrica és una cosa que no té a veure amb el passat sinó amb el present i amb el futur.”

(Article publicat al diari Menorca de dia 25 de maig de 2025)

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris