Maite Salord

Escriptora

Arxiu per 2014

Microrelats de Sant Joan

Sonen les notes conegudes d’un flabiol enllaunat. Na Maria agafa el mòbil i somriu. És a punt d’entrar al metro, però s’atura al mig d’una vorera de l’Eixample. Són les sis en punt del capvespre d’un dia qualsevol. A través de l’aparell, només sent una cridòria ensordidora. Al fons, una veu coneguda la trasllada a una plaça del Born insòlita, feta de retalls de records, de cares, d’olors, de suor i de pols. Un cavall al galop entra dins la seva pell i la desborda. No sap on és. La gent que passa l’observa amb curiositat. No saben si riu o plora. Ella tampoc. En uns minuts, desarà el telèfon dins la bossa i davallarà les escales cap al subsòl. Durant dos dies, esperarà, impacient, les notes conegudes d’un flabiol enllaunat.

Abraçats, corren dos cavallers vestits d’atzabeja. Ja és fosc. Cavalquen corsers de negra crinera, com va dir el poeta. Volen en un camí inexistent. Només una riuada de gent impossible, que, com en un miracle, s’obre a cop de galop per fer pas. Una mà a l’espatlla del company; l’altra, a la brida. Cavalls i genets avancen entre la pols que ho tenyeix tot de temps. D’un temps que ha quedat suspès a l’aire. Cavallers d’antany que la realitat trava. Galop estroncat. Els costa avançar. La carrera dura segons. L’estampa és bellíssima i, tanmateix, sembla només un parany en la nit.

No li agrada la condescendència amb els visitants, l’orgull mal entès; la tradició manipulable; els servils;   l’absència de dones dalt cavall, l’excés de protagonisme… Segurament, no aprovaria l’examen de 100% ciutadellenca.

Tremola la plaça al so de la música vibrant, que surt dels altaveus d’un bar. Al voltant de la barra, damunt la vorera, s’hi concentra una munió de gent desconeguda que balla, frenètica, aliena a una festa que, de tant en tant, beslluma a través de la imatge llunyana d’un cavall o del so d’una avellana trepitjada sense voler. Transiten la  frontera del no-res.

Ja m’ho podia pensar, quan em vas venir a cercar. Allò no era normal. Em vas mirar de dalt a baix. Em vas passar la mà pel cos. Em vas agafar en braços. Semblava que t’agradava. En aquell moment, però, encara no sabia què m’esperava. I encara no ho entenc. Des de llavors, només fas i em fas fer coses estranyes, tu. Durant setmanes, em vas dur a passejar pels camins i vas deixar que la gent em vingués a veure. Moltes criatures cridaneres, sobretot. Després, em vas ficar dins una bujola amb aigua i sabó i vas permetre que infinitat de mans em tocassin pertot. Un autèntic abús. Però el pitjor encara havia d’arribar: em vas fer dejunar i em vas exposar dins un mostrador com si fos qui sap què. I això d’avui, que ja no té nom: carregat de flocs de coloraines al pèl i, venga, amunt i avall, pels carrers del poble, travessant riuades de gent fora de si, que no té altra obsessió que tocar-me. Duu bona sort, he sentit que deia un pare al seu fill. Deu ser a tu, que a mi, ja ho veus.

Oooooooooooooooooooooo! (Aplaudiments.) Xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx. Pam, pam, pam, pam, pam, pam. Ooooooooooooooooooo! (Més aplaudiments.) Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz. Plof, plof, plof. Oooooooooooooooooooooooooo! (Encara més aplaudiments.) Nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn. Pam. (Pausa) Pam. (Pausa) Pam. (Pausa) (Aplaudiments finals. S’encenen els llums. Sant Joan s’ha acabat. Fins l’any que ve, si Déu vol.)

A les dues en punt del migdia, el poble entra en una altra dimensió. El temps s’atura i la vida es concentra en uns pocs carrers, en unes poques places. No hi ha res, més enllà d’aquests límits. Parèntesi d’hores volàtils que no semblen reals. Tot és possible en els cercles infinits -caragols de cavalls i de gent- en què es concentra la vida. A les dues en punt del migdia, el poble es fica dins una bolla de vidre. Si la gires, no cau neu, però. Només arena blanca.

No t’ho hauria de dir perquè sé que no ho voldries sentir. Però no puc. No puc fer veure que no not la teva absència. No som capaç d’agafar-me a un altre braç i sortir al carrer i endinsar-me en unes rutines que, sense tu, ja no són res. No estic per festes, jo. Ja t’ho pots imaginar. No és tan dolorós quedar-me aquí, asseguda al sofà, mirant qualsevol pel·lícula estúpida per la televisió, com fer veure que estic bé. Com escoltar paraules ben intencionades que no puc suportar: que contents que t’hagis animat a venir; segur que fas el que ell voldria; és millor que surtis de casa i et distreguis. I una merda! M’és igual, el que tu voldries. Ja no hi ets i jo sí. Per això, quedaré tota sola a fer el que pugui. Sí, recordar, ja ho sé. Recordar tots els santjoans de la nostra vida. I, si vull plorar, ploraré ben tranquil·la. Només faltaria. Encara que sé que tu no ho voldries. Però m’entens, és ver? Estic segura que m’entens. Tu faries el mateix.

No canviaran: els canviarem!

En aquestes alçades de legislatura, pel que fa al conflicte amb el món educatiu, em sembla que tots tenim clar que el senyor -és un dir- Bauzá no canviarà la seva manera d’actuar. La prepotència i l’arrogància guien el rumb d’un vaixell -el Govern de les Illes- que fa temps que va a la deriva i que ja s’atraca, perillosament, a les penyes. El capità, tanmateix, convençut d’haver estat ungit pels déus -més que amb oli, amb fixador de cabells, tanmateix-, no està disposat a escoltar el que ell, des de la seva superioritat,  interpreta com a cants de sirena: les veus assenyades que, des del seu propi partit, li diuen que recuperi el nord. Però no ho farà. Ja ho sabem.

Aquest personatge és qui duu el timó del govern de les Illes, ajudat per un grumet -la mossa Camps- que acata les seves ordres amb aquell atreviment que diuen que només pot ser fruit de  la ignorància més supina. Mai no havíem tingut un curs amb el nivell de crispació d’aquest que és a punt d’acabar. Mai. Però el tàndem continua sense voler copsar els senyals d’alarma. Va començar amb una manifestació sense precedents contra la seva política educativa i lingüística -amb més manifestants que vots ha tingut el PP a les europees!- i acaba amb la vaga de fam (30 dies, ja) del professor Jaume Sastre: exemples de dignitat que van rebre i reben, com a única resposta, la indiferència de qui es creu superior.

El seu objectiu és atacar l’escola pública (retard en el pagament als centres escolars, eliminació de programes de suport educatiu, retard i eliminació dels ajuts i beques a famílies, increment de ràtios a les aules, etc.), però, sobretot, atacar la llengua catalana. Poden parlar de modalitats i de la necessitat de saber anglès, que, a hores d’ara, tots ja sabem quina és l’autèntica obsessió de Bauzá: tornar a les classes de socials, naturals i matemàtiques en castellà, que és l’únic que ha aconseguit el seu TIL. Les aberracions pedagògiques que s’han fet pel camí, i que han pagat, sobretot, els alumnes, no els importen el més mínim, convençuts com estan que un apotecari una advocada-API saben molt més d’educació que tots els ensenyants junts.

No canviaran: els canviarem! El maig del 2015. Sens dubte.

República

N’Antonio, monàrquic convençut, quan va començar a córrer la notícia que Alfons XIII havia sortit del país, amb un tren especial, va plorar calladament, assegut a la butaca del petit menjador de casa. Feia hores que en Mateu, amb una bandera cenetista, havia sortit de casa a celebrar, pels carrers de Palma, la proclamació de la República. N’Antonio sabia que, en aquella hora, a la plaça de Cort, plena a vessar de gent, hi tenia, també, n’Antoni, en Lluís i en Joan i na Pepa i que, quan, en un dels balcons de la Casa Consistorial, s’hissàs la bandera republicana, ells també esclatarien, eufòrics, convençuts que l’ideal més absolut havia triomfat. Potser les onze cariàtides que sostenien l’impressionant ràfec que coronava l’edifici també se n’alegrarien. El pare, no. I, mentre el fills, entonant la Marsellesa, enfilaven pels carrers Nicolau i Unió fins arribar al Govern Civil, na Isabel es va seure al costat de n’Antonio i li va passar la mà pels cabells que començaven a clarejar. Del pati, arribaven els crits dels néts. No has de tenir por, li va dir la dona. Tot anirà bé. I ell se la va mirar, es va eixugar les llàgrimes i va somriure amb tristesa. Eren les mateixes paraules que li havia dit, ja feia un munt d’anys, una nit d’octubre plujosa en què la plaça de Sant Josep de Sevilla era deserta.

« Anterior - Següent »