Reconec que, fins fa pocs mesos, no havia llegit ni una pàgina d’Alice Munro, la darrera premi Nobel de literatura. Confirmava, una vegada més, aquella sensació estranya que tenim molts de lectors en “descobrir” títols i noms: com més llegeixes, més conscient ets de tot el que et falta per llegir.
Així, la curiositat i la incomoditat -com era possible que no hagués llegit res mai, d’ella?- que sentia davant el nom d’Alice Munro, una autora canadenca, nascuda a Ontario el 1931, em van dur fins a Massa felicitat, un recull de deu narracions que permet descobrir els mèrits literaris de l’autora.
“Massa felicitat” és el darrer conte i el que dóna títol al recull. I, tanmateix, no té res a veure amb els altres: sembla l’embrió d’una novel·la sobre els darrers dies de la vida de la matemàtica i escriptora Sofia Kovaleski. Personalment, és el que em va deixar més indiferent. Perquè les pàgines que havia llegit fins llavors m’havien mostrat una escriptora capaç de teixir històries colpidores amb una naturalitat sorprenent.
Així, si hagués de definir els contes d’Alice Munro diria que, sota l’aparença d’una història senzilla, va desplegant tot un món complex, habitat per personatges que tenen vides intenses, marcades per fets del passat, per secrets. Hi ha crims (“Joc de nenes”) que han restat amagats durant anys i que, un dia, de sobte, irrompen en la vida quotidiana; n’hi ha de terribles, com en el cas del primer conte del recull “Dimensions”; hi ha personatges que desapareixen dins forats físics i existencials, com el protagonista de “Pous profunds”…
En definitiva, Alice Munro, a través de narracions ambientades moltes d’elles al Comtat d’Huron, sap clavar les ungles en la realitat més propera i local per bastir històries que esdevenen universals perquè, sense defugir una certa ironia, parlen de la complexitat de l’ànima humana. De pèrdues, de consol, de perdó, de crims o de culpes. Ja tenc Estimada vida en el munt de lectures d’estiu.
