Record que, quan estudiava a la universitat, vaig llegir un llibre que em va captivar: La tardor de l’Edat Mitjana, de l’historiador holandès Johan Huizinga, tot un clàssic. De les seves pàgines -que tenc resumides en un quadern de cobertes grises-, em vaig quedar, sobretot, amb les que parlaven de les campanes, supòs que perquè sempre m’han fascinat.

Així, les campanes eren com uns esperits premonitoris que anunciaven, amb la seva veu de metall fus, el dol, l’alegria, el repòs o la mort. En la vida quotidiana, convocaven i exhortaven. Les campanes, amb el seu repicar, ordenaven la vida de la gent. Recollien la vida del poble. Eren com una mena de comunicació entre el cel i la terra.

Avui, mentre llegia el diari, he recuperat el llibre de Johan Huizinga i les campanes. Al poble de Sant Mori, un municipi de la comarca de l’Alt Empordà, de 166 habitants, l’amo d’una casa rural, l’antic Castell del poble, propietat dels seus sogres -els marquesos de Mori-, ha guanyat el judici que obliga a interrompre el so de les campanes de les 12,00h de la nit a les 8,00h del dematí, perquè molestava els seus clients, de ciutat, lògicament.

No cal dir que els vesins estan desolats i no entenen res. Les campanes que els havien acompanyat tota la vida, de dia i de nit, ara ja no ho faran perquè el negoci és el negoci. Que els sogres de l’amo de la casa rural fossin, fa anys,  qui pagassin les campanes no deixa de ser una anècdota que demostra, però, fins on pot arribar l’estupidesa humana. Perquè se suposa que si un va a estiuejar al camp sap què es trobarà, o no? A més,estic segura que, a tots aquests que els molesten tant les campanades, habitants de ciutats grans, no se’ls acudiria mai del món demanar que, a les nits, no circulassin cotxes i motos perquè no els deixen dormir.

En fi, com diu el refrany recollit per Francesc de Borja Moll: “Tots duim una campana dalt es cap”. O sigui que tots demostram, amb les nostres obres, el nostre caràcter, encara que no vulguem. I n’hi ha que la passegen grossa, la campana. I no només a Sant Mori.

• El pensament ordenat/Opinió
• 31 comentaris

Fa uns dies, una persona amb el cap molt ben moblat m’explicava la següent història:

Açò era un musulmà ja molt gran que, veient pròxima la mort, va dir al seu fill que volia complir amb el deure d’anar a la Meca en peregrinatge. El fill, en veure el rostre arrugat del pare i conscient que li quedava poc temps de vida, li va contestar que no passàs ànsia, que ell li acompanyaria.

Així, l’endemà mateix, el vell i el fill iniciaren el camí cap a la Meca. Quan tot just havien sortit del seu poble, dos cans aparegueren, de sobte, i començaren a bordar amb fúria. El fill reaccionà a l’acte i començà a llençar-los pedres per fer-los fugir. Com que els cans continuaven lladrant de forma amenaçadora, va anar a cercar un garrot per espantar-los.

El vell observava l’escena en silenci. Al cap d’uns minuts, amb la veu tranquil·la de saviesa i experiència, va cridar el seu fill i li va dir: -si a cada ca que borda que trobarem en el nostre camí cap a la Meca ens hem d’aturar a llançar-li pedres o a espantar-lo amb un garrot, em pots ben creure que no hi arribarem mai. El fill va somriure, va agafar el pare de bracet i van deixar els cans endarrere que bordaven a la lluna.

La història em va fer somriure a mi també. La moralitat és clara: en aquesta vida, l’important és saber quin és el nostre objectiu i anar-lo a cercar de forma clara i decidida, sense tenir en compte aquells entrebancs que poden aparèixer en el camí. Cans que borden, amb les dents defora i sabonera als llavis, amb l’única finalitat d’impedir que aconseguim arribar on volem. Tenen, però, mala peça al teler perquè, com més borden, més presents ens fan i, sobretot, més ferms ens fan ser en els nostres objectius. Mentre n’hi ha que lladren, n’hi ha que anam per feina. Així de clar.

• El pensament ordenat/Opinió
• 20 comentaris

La polèmica visita que la ministra Leire Pajín ha fet a l’Illa de Llatzaret, ubicada a l’entrada del port de Maó, un conjunt arquitectònic de gran valor monumental i històric, que va ser declarat Bé d’Interès Cultural el 1993, ha destapat un tema que, més enllà del fet desafortunat, pens que és del tot inadmissible: els privilegis que certs funcionaris i càrrecs públics d’alguns ministeris tenen de poder estiuejar, a uns preus ridículs, en residències privilegiades, barrades a la resta de mortals.

Si feim un poc d’història, pel que he pogut esbrinar, a principis del segle XX, tots els països estaven obligats a tenir un llatzaret. En el cas d’Espanya,  va ser l’ubicat al port de Maó i avui motiu de polèmica. Tanmateix, amb els anys, aquesta obligatorietat va desaparèixer i, ja després de la guerra civil espanyola,  se li va donar l’ús de residència d’estiueig,  restringida a funcionaris del Ministeri de Sanitat. No és l’únic cas: els membres de les forces armades, per exemple, tenen residències d’estiu, a uns 35€, pensió completa, per persona i dia, a Alacant o Benidorm.

Resulta evident, per tant, que el fons de la qüestió, al meu parer, no és tant l’estada de la ministra al Llatzaret sinó el fet  que, atès l’inqüestionable  valor paisatgístic i patrimonial de l’Illa de Llatzaret,  és injustificable l’ús “reservat” i “privilegiat” d’un espai i unes instal•lacions públiques. Per això, no és suficient el conveni signat entre el Govern de Menorca i el Ministeri de Sanitat que permet visites guiades a l’illa durant uns mesos a l’any: és indispensable que aquesta illa dins l’illa de Menorca passi a ser un espai d’ús públic destinat als esdeveniments socials i culturals i al gaudiment tant de la població menorquina com dels visitants.

L’Illa de Llatzaret ha de ser un element revulsiu en la destinació de Menorca com a producte-destí turístic. I açò no es resol amb convenis que al final s’incompleixen sinó amb la gestió d’un recurs propi, açò és amb la titularitat (avui del Ministeri de Sanitat) i la gestió de l’illa del Port de Maó per la màxima institució menorquina, el Consell de Menorca, a la qual li corresponen segons l’Estatut d’Autonomia l’execució de les competències pròpies de Cultura, Patrimoni i Turisme. Sens dubte, la millor manera d’acabar amb uns privilegis que encara fan olor de franquisme.

• El pensament ordenat/Opinió
• 30 comentaris