Som de lletres i, a més, com em va deixar anar una regidora d’hisenda prou coneguda a Ciutadella, exhibesc un baix, baixíssim nivell, a l’hora de parlar de pressuposts. No m’hauria d’estranyar: al 
costat d’una economista (ella diu que ho és), poca cosa hi pot fer una humil filòloga. Tanmateix, no em don per vençuda i, com que a casa, en els temes econòmics, me’n surt prou bé, m’atreviré a donar-vos, avui, una lliçó pràctica del tema, basada en el principi que em regeix la butxaca i que consisteix en allò tan nostrat i tan assenyat de “no estirar més es braç que sa màniga”. Amb tot, i com que la part de lletres em pesa -no ho puc evitar-, ho faré tipus historieta didàctica -la part de professora també es resisteix a abandonar-me, em sap greu-. Aquí va.
Hi havia una vegada una família que era molt, molt feliç, convençuts com estaven que els doblers donen la felicitat. Pare i mare tenien uns ingressos alts i, a més, van heretar una sèrie de propietats ben valuoses. Per si tot això era poc, els negocis familiars van tenir uns guanys molt superiors als habituals. I, esclar, van començar a gastar i gastar sense mesura: dinars, viatges, joies, cotxes de luxe, obres d’art de preus astronòmics, inversions immobiliàries més que dubtoses… Mentrestant, però, no només van oblidar-se d’amortitzar la hipoteca de la casa, sinó que encara van demanar al banc més crèdits per fer front a nous capricis entre els quals no hi entrava, ves per on, pagar les classes de música dels fills o adobar les goteres i esquerdes que tenien dalt del terrat. I va arribar la crisi i, amb la crisi, haver de fer front a tots els crèdits i, amb el pare a l’atur, a la davallada brutal d’ingressos. Al final, la família es troba, ara, sense un euro a la caixa, amb els bancs reclamant els interessos que havien demorat pagar quan tenien doblers i amb un munt d’andròmines sense cap utilitat que ningú no els vol, ni pot, comprar. Pobra família! Qualque economista amb sentit comú els hauria hagut d’explicar que, quan s’ingressa molt, s’aprofita per pagar deutes i no per endeutar-se més i, sobretot, si és per gastar en coses innecessàries, supèrflues i inútils. No van tenir aquesta sort, però, i ara ho paguen.
Fins aquí la lliçó pràctica. Qualsevol semblança amb l’ajuntament de Ciutadella és, òbviament, pura casualitat.