Podria començar explicant l’argument de Els jugadors de whist (en Jordi, 43 anys, en plena crisi, viu al garatge de casa, mig casat, mig separat, fa de fotògraf, casa la filla amb un tipus que detesta, etc, etc). Ho podria fer, però crec que aquesta excel·lent novel·la es mereix molt més que això. Perquè, sens dubte, el millor que té aquesta història és la forma com arriba als lectors. Per dir-ho ras i curt, l’estructura narrativa i les paraules que la basteixen.

Així, el fil argumental ve marcat per uns capítols que, amb precisió horària, fixen diversos moments del casament de la filla del protagonista. Un autèntic retaule de personatges i situacions que provoquen tot tipus de reaccions en els lectors. Són éssers tendres, ridículs, divertits, previsibles o sorprenents. Humans i propers, sempre. I, enmig de rams de flors, copes de cava, balls i llàgrimes, la novel·la va agafant volada a través dels records del protagonista. Uns records que abracen des de la crisi que suposa l’adolescència -el pas de la infantesa a la maduresa- a la crisi de l’home adult que ha de decidir, urgentment, què vol fer de la seva vida.

Els amics de la infantesa, els jocs, els primers amors, el castell de Figueres, la grisor d’una època -el final dels anys setanta- que es mou entre el franquisme i la democràcia-, les il·lusions i la presència sempre colpidora de la mort, es van entrellaçant de forma magistral, entre els sons d’una música i les imatges d’unes pel·lícules que et transporten al moment. En definitiva, una novel·la, Els jugadors de whist, amb personatges de ficció complexos, amb jocs d’identitats que sorprenen el lector, amb vivències amb les quals, d’una manera o altra, ens hi podrem reconèixer. I, sobretot, amb diàlegs que, com diu el mateix autor, són, la majoria d’ells, ben reals. No crec que es pugui demanar més.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 9 comentaris

Des de fa anys, puc percebre, al meu voltant, un cert moviment humà que es desviu per plantejar-me -amb més o manco bona intenció- la vida en termes d’exclusió. És un fenomen interessant que, pel que veig,  no només afecta la meva persona. Potser ha arribat el moment de parlar-ne.

Com molts ja sabeu, el primer text literari que vaig publicar duu data de 1997. Tenia trenta-dos anys, dues filles petites i, a més de professora, era cap d’estudis del meu institut. El 1999, quan em van premiar un conte, molta gent va pensar: mira na Maite, sembla que va de debò, en això de l’escriptura. Vet aquí, però, que aquell mateix any, vaig anunciar que esperava el tercer fill. En aquest moment, vaig haver de sentir, per primera vegada, que, a la vida, no es pot fer tot: ara sí, que has deixat d’escriure, era la frase que més escoltava llavors. Però, mira per on, el 2002 publicava una novel·la i el 2004 una altra. Els comptes no sortien.

Però la cosa no acabà aquí. El setembre de 2005, després de deixar el càrrec de cap d’estudis, vaig prendre possessió com a regidora, a l’oposició, de l’ajuntament de Ciutadella. I tornem-hi: ara sí que és segur, però segur, que has deixat d’escriure! Un any després quedava finalista del Sant Jordi. Des que som regidora de cultura, no cal que expliqui que són majoria els que estan convençuts que no escric ni tres paraules seguides. Temps al temps.

És evident, per tant, que la gent té tendència a plantejar-te la vida en termes d’exclusió: o ets mare o escriptora o política. Les tres coses, a la vegada, impossible. Ja veis, però, que no és cert. No amagaré, tanmateix, que no és fàcil. Has de tenir unes quantes coses al teu favor: capacitat de feina i d’organització, el suport incondicional dels que t’envolten i, sobretot, sobretot, moltes ganes de no haver de renunciar a res del que t’agrada. A tenir família nombrosa, a escriure i a dedicar-te a la política.  I, encara, a fer cuinons, a llegir, a sembrar floretes vàries, a passejar, a anar de canyes, al teatre, a tenir un bloc i un facebook…

Em sap greu, però és possible encaixar-ho tot. Amb qualque contractura a la zona de les cervicals i qualque moment en què ho enviaries tot a filar, també és cert. Res, però, que en dos dies, no s’espassi.

• El pensament ordenat/Opinió
• 9 comentaris

Si hi ha dues activitats quotidianes a les quals som addicta aquestes són, sens dubte, beure cafè  i llegir el diari després de dinar. Pel que fa a la primera, no en vull ni rallar: bec molt més cafè del que estic disposada a admetre en públic, no sigui cas que em salti un metge i em renyi. De la premsa sí, però, que en rallaré, avui.  De la premsa i, sobretot, del diari “Avui”. Ja em perdonareu la redundància.

Per raons prou comprensibles, llegesc la premsa insular més com una obligació que com un plaer. De vegades, ho confés, entre capades, rialles o renecs, en veure com ens comuniquen segons quines “informacions”. El plaer m’arriba -m’arribava- quan obria les pàgines de l'”Avui” i llegia els articles d’Eva Piquer, Sebastià Alzamora, Vicenç Villatoro, Ada Castells, Carles Capdevila o Xavier Pla, només per citar-ne uns quants. O les notícies, redactades en la meva llengua, i que es referien a la realitat que em sent més propera.

Des d’ahir, però, ja no puc llegir l'”Avui”. Per motius econòmics, ha deixat de distribuir-se fora de Catalunya. Després de dinar, he anat a internet i l’he llegit a través de la pantalla. Però no és el mateix. Vull la meva butaca i el paper entre les mans. Quin diari he de comprar, ara? Aquell tan progre, en castellà, amb col·laboradors que s’esgargamellen per l’autodeterminació del Sàhara i que abominen de tot el que fa olor de català? O aquell altre, escrit en català, però sense cap sentit de país? Un panorama desolador.

Només esper, com tants altres lectors illencs i valencians, que es trobi una solució i que els problemes econòmics es puguin resoldre d’una altra manera. Tots, estic convençuda, hi sortiríem guanyant. Mentrestant, però, m’hauré de refugiar en el cafè. Fins que el cos aguanti.

• El pensament ordenat/Opinió
• 17 comentaris