L’altre dia, la meva germana Lina -l’especialista familiar en enviar aquests tipus de correus- em va fer arribar un powerpoint amb el títol d’aquesta entrada. Normalment, els obr i me’ls mir ràpidament abans d’esborrar-los, tot i que he de reconèixer que els que envia tenen sempre la seva gràcia. Aquest, però, me’l vaig mirar dues vegades i, després, el vaig reeenviar a uns quants coneguts de la meva edat. Perquè, efectivament, tornam vells. O sigui, nostàlgics.

Durant uns minuts, van desfilar davant els meus ulls els “Juegos Reunidos Geyper”, els “Recortables”, la UHF, els dos “rombos”, La Casa de la Pradera, los Chiripitifláuticos, en Kung-Fu, en Marco i na Heidi, la Ruperta, en Fúria i en Flipper… Durant uns minuts, van desfilar davant els meus ulls, els jocs infantils i la tele en blanc i negre del carrer Maria Auxiliadora, la meva mare escurant ràpid els diumenges migdia perquè feien “La Casa de la Llorera”, la veu del pare enviant-nos al llit perquè la pel·lícula que començava era de dos “rombos”, els divendres familiars mirant l’Un, dos, tres…

Temps era temps. Ara, el que em va rematar va ser la part final, aquella en què surten unes frases lapidàries que anuncien que, si t’hi sents identificat, és la confirmació definitiva que tornes vell: quan els teus fills saben més informàtica que tu o quan fas esport i, tota orgullosa, ho contes a tothom. De totes les frases però, en destac una, per definitiva: tornes vell quan penges la tovallola tu solet després de dutxar-te, la batalla familiar amb els meus fills de cada vespre. La mateixa batalla que la meva mare tenia amb mi. La mateixa batalla que tindran els meus fills amb els seus, si un dia en tenen.

En fi, com em va respondre una de les amistats a qui vaig enviar el correu, “que nos quiten lo bailao”. Perquè sí que hem ballat, sí. Fa deu dies, en vaig fer quarant-tres i m’he apuntat al gimnàs i ho explic, tota orgullosa, a tothom; i, sobretot, sempre penj la tovallola després de dutxar-me. Faltaria més.

• El pensament ordenat/Opinió
• 15 comentaris

Reconec que vaig començar a llegir Tractat de geografia (Premi Marian Vayreda 2008) amb un punt de curiositat afegida a la que acostuma a ser normal en obrir qualsevol llibre. Tot i que coneixia alguns contes seus, per a mi, Isidor Cònsul és, sobretot, l’editor de Proa. Tanmateix, a mesura que anava passant les pàgines d’aquest dietari, la precisió, la calidesa i la bellesa de la seva prosa em van captivar. Quan el vaig obrir per primera vegada, amb una novel·la per acabar damunt la tauleta de nit, només tenia la intenció de fullejar-lo, de llegir les primeres frases, potser el primer paràgraf, però ja no el vaig poder deixar. Durant uns quants vespres, vaig recórrer la geografia de l’autor, els seus paisatges més íntims i personals, amb el goig de la descoberta, en un viatge a través de l’espai i del temps, passat pel sedàs de la memòria.

Així, aquest dietari consta de dues parts diferenciades. La primera, “Petita Terra”, és un seguit de capítols que poden llegir-se, perfectament, com a narracions en les quals l’autor recupera una part de la seva infantesa i adolescència. La figura de l’avi i de la mare; els seus primers anys a Bellpuig, amb el rerefons de la postguerra sempre present; les seves estimades muntanyes; la descoberta de l’amor. Del conjunt, com a menorquina, vull fer menció especial al capítol “Memòria d’Antoni Deig”, un bisbe que, en el seu pas per l’illa, també va deixar empremta pel “seu tarannà dialogant i el seu testimoni constant d’una insubornable fidelitat al país”.

La segona part de Tractat de geografia, “Cor meu, el món”, se centra en una sèrie de viatges que han portat l’autor a països com Rússia, Grècia, Amèrica… L’atenta i subtil mirada de viatger es combina amb la seva vasta cultura literària que ens porta de Montserrat Roig als clàssics, de Góngora a Petrarca. Si a “Petita terra” visitàvem aquells espais poblats de persones i experiències que, a poc a poc, van anar donant forma a l’autor, en aquesta darrera, és l’autor que dóna forma a uns espais a partir de la seva experiència personal.

De la petita terra al món, és un plaer llegir aquest dietari d’Isidor Cònsul. La riquesa -literària i personal- de les pàgines de Tractat de geografia és indiscutible. Hi ha molta vida, en aquestes pàgines: l’amor a la seva terra i, sobretot, l’amor als seus, a la seva “tribu” i l’amor a la literatura. Poca cosa més, em sembla, s’hi podria afegir.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• Sense comentaris

El darrer dia del mes de juliol esclatava la crisi a l’ajuntament de Ciutadella: nou dels deu regidors de l’equip de govern del PP abandonaven el partit i passaven a formar un grup mixt que, des de llavors, governa en solitari la institució. Al cap de pocs dies, la paraula “moció de censura” començava a sonar amb força. La idea de formar un govern alternatiu era en la ment de molts. Tanmateix, des del PSM van demanar calma i temps. Abans de pensar en mocions de censura calia veure com actuava el PP davant aquest acte d’indisciplina: serien contundents o veuríem una reconciliació? Entremig, la renovació de la Junta Local del PP de Ciutadella havia de ser determinant.

Així les coses, des del PSM vam deixar ben clar que consideràvem els integrants del grup mixt trànsfugues morals des del moment que havien abandonat el partit no per defensar actituds transparents sinó més bé per tot el contrari, i demanàvem que el PP dugués a terme les actuacions necessàries per treure’ls de la institució en no representar-se més que a ells mateixos. I, entre aquestes actuacions, vam proposar la davallada de sous. És una mesura dura, d’acord, però merescuda: la situació creada per aquests nou regidors, amb l’alcalde al capdavant, em sembla que la justifica.

Ara, ha arribat el moment de fer efectiva aquesta davallada de retribucions. El PP durà, en el pròxim ple, la proposta d’acord que, per ser efectiva, han de votar tots els partits de l’oposició. Si s’aprova, s’obrirà, llavors, un període d’espera per veure si realment la mesura serveix per retornar la representativitat sortida de les urnes el maig del 2007. Si funciona, la normalitat democràtica -allò que lliurement van escollir els ciutadans- haurà tornat a l’ajuntament de Ciutadella. Si no és efectiva, o només ho és en part -amb totes les possibilitats que s’obren-, llavors sí, i només llavors, haurà arribat el moment de plantejar-nos des de l’oposició què n’hem de fer, d’aquesta tropa.

Perquè, no ens enganyem: a dia d’avui, l’ajuntament de Ciutadella no és ingovernable. Tot i la situació tensa que s’hi viu, l’ajuntament podria continuar funcionant sense cap problema fins al 2011 amb aquest equip de govern. Mai l’oposició no els havia marcat de tan a prop; mai s’havien sentit tan observats i els seus actes tan minuciosament analitzats. Mai. A més, per sort, l’ajuntament de Ciutadella compta amb uns tècnics que saben fer la seva feina i que duen el dia a dia amb normalitat. I, per acabar-ho d’adobar, les mocions positives que s’aproven des de l’oposició serveixen perquè Ciutadella, en aquells aspectes més importants, tiri endavant.

És cert que hi ha regidors que són un zero absolut pel que fa a la seva capacitat de feina. O que n’hi ha que actuen des de les irregularitats més absolutes. O que tenim un alcalde que no lidera. Totalment d’acord, però són tan dolents avui com ho eren fa un any. I és, en aquest sentit, que hi trob a faltar un “mea culpa” més explícit per part dels representants del PP actuals. Per què van permetre que aquestes persones -que tenen i, sobretot, tenien claríssim com eren- ocupassin llocs de sortida a les passades eleccions? Per què només ara -i amb la boca estreta- comencen a reconèixer els desgavells de l’anterior mandat?

Reconec la valentia del PP de dur a ple la davallada de sous perquè pens que tanca la porta, definitivament, a una hipotètica reconciliació. Tanmateix, com ja he dit, la indisciplina d’uns quants no converteix, de cop, en bons els que queden. Al contrari, la crisi, que ha creat el PP i que el PP ha de resoldre, ha servit per deixar en evidència totes les misèries d’un partit que, durant anys, va preferir tancar els ulls davant les evidències abans que fer neteja i exposar-se a perdre el poder. El poder, com sempre, ai las!, el quid de la qüestió.

• El pensament ordenat/Opinió
• 39 comentaris