Més o manco, un any després d’obrir aquesta plaça, no puc evitar allò tan tòpic de fer balanç de l’experiència. Ja em perdonareu. Les dades fredes: un centenar d’escrits; un centenar, també, de visites diàries; 1000 comentaris; un rècord de 24 persones connectades a la vegada i de 231 visites en un dia, etc. Xifres i xifres que, tanmateix, pens que no donen l’abast del que ha significat, per a mi, aquest espai que avui ja se’m fa imprescindible.

Algú ha qualificat els blocs com els dietaris del segle XXI. I, efectivament, són una forma d’anar seleccionant la realitat que ens envolta, de deixar constància d’aquells fets que no ens han deixat indiferents, d’aquelles lectures que volem compartir. I, en la selecció, s’hi pot descobrir molt, moltíssim, de qui escriu. Ara bé, per a mi, els blocs tenen un aspecte que és fonamental: són, també, un espai d’intercanvi d’idees, de valoracions, d’anàlisis. I, en aquest sentit, he de dir que he tingut la sort de comptar amb uns comentaristes de luxe que han contribuït molt a fer d’aquesta plaça el que és, em sembla, avui: un espai de llibertat.

Un espai de llibertat que m’ha permés conversar amb molta gent, desconeguts la majoria. Que m’ha permès saber, a partir de crítiques i elogis, què pensen de molts dels temes que he anat llançant. El tema de l’anonimat ha estat, en ocasions, motiu de debat. En el nostre cas, en sentit contrari: les pressions arriben a la gent que intervé en noms i llinatges. Una llàstima. Tanmateix, estic convençuda que estareu d’acord que el respecte més elemental (excepte comptades ocasions: quatre comentaris esborrats) s’ha mantingut sempre. És possible, però, que sigui cert el que un amic -blocaire, també- em deia avui: segons quines crítiques directes a persones haurien d’anar signades amb el nom real. És un tema complicat, no ho negaré.

En fi, avui esteim de festa. No de festa de carrer, de festa de plaça. De la “plaça salordiana”, com ja l’heu batejada. Ha estat un any intens i, personalment, enriquidor. Un plaer. Gràcies a tots, perquè el mèrit és, sobretot, vostre.

• El pensament ordenat/Opinió
• 17 comentaris

“D. Manuel Marín Blázquez, Capitán de Infanteria, Secretario de Juzgado Militar Especial de la Capitania general de Baleares, y de la Causa Sumarísima nº 13, de 1945, de la que es instructor el Juez Militar Especial de la indicada Capitania, Coronel de Infantería d. Mateo Torres Bestard.

CERTIFICO : Que al folio 120 vuelto, existe la diligencia de procesamiento que copiada a la letra dice = En Palma de Mallorca a 28 de febrero de 1945, = RESULTANDO , que Juan R. E., según declaraciones que constant en esta Causa, y la del propio marginada, ingresó en la organización clandestina del Partido Comunista, formando parte de la célula del mismo, con la intención de conseguir la implantación del Comunismo en España a cuyo fin cotizava i recaudava fondos ; y coincidiendo todo ello con las normas, directrices y consignas del periodico clandestino “Unidad”, cuyo copia testimoniada consta en este procedimiento. = CONSIDERANDO, que los expresados hechos están comprendidos en el apartado segundo del artículo 1º de la Ley de Dos de marzo de 1943, que lo califica de Rebelión Militar, concurriendo las circunstancias de propaganda, acción efectiva y enlace, con perfecto conocimiento de la finalidad perseguida, y en población superior a 12.000 habitantes, de cuyos hechos es presunto responsable, Juan R. E., el Señor Juez acordó su procesamiento con arreglo al artículo 421 del Código de Justicia Militar. = Notifíquese la presente diligencia la interesado, instruyéndosele de su derecho a nombrar instructor , nombramiento que ha de recaer en Oficial de esta guarnición, y del que tiene a recurrir de esta resolución, dentro del plazo de tres dias a partir de la fecha en el que se le notifiques. A tenor del Artículo 653 del Código de Justicia Militar, continuará la prisión comunicada del procesado. Dése conocimiento de dicho procesamiento a la Autoridad Judicial y al Ministerio Fiscal. = Y para que conste se extiende la presente diligencia, que firma conmigo el Señor Juez de lo que certifico. =
Y para que conste y a petición del interesado, se extiende la presente con el visto bueno del Señor Juez, en Palma de Mallorca a 28 de Febrero de 1945. Mateo Torres. Manuel Marín. = Rubricados.”

**************

El ferrer d’es Molinar i jo en un calabós de comissaria separats i només podíem sentir els crits de dolor de l’altre que ressonaven entre aquelles parets humides com a udols d’animals ferits… estava convençut que ja coneixia tot el sofriment possible i m’equivocava m’equivocava… dins aquella comissaria de Ciutat vaig entrar a l’infern…. en ple hivern em despullaven i fermat de mans i peus m’apallissaven sense contemplacions…. un dia i un altre i un altre… només em donaven el pa i l’aigua justa perquè no perdés la consciència i pogués sentir el dolor… després de Campos el meu cos no ho podia resistir…. perdia el coneixement a força de cops brutals i amb el cos baldat i el rostre cobert de sang em llançaven al calabós nu durant dies… aquell fred aquella humitat fins que les ferides ja no sagnaven i em podia posar en peu i podien tornar a començar a apallissar-me per tornar-me a llançar com un ca damunt del trespol gelat…. però jo no deia res i no diria res i van tenir por que em morís a les seves mans i em van dur un home prim, amb un abric vell…. un lladre em va dir que era i jo estirat a terra destrossat intentava obrir els ulls i mirar-me’l i no podia entendre per què em posaven al costat aquell home que no parava de parlar i fer-me preguntes que jo no podia contestar… les paraules de l’home eren només un murmuri indesxifrable dins el meu cap enterbolit … al meu company al ferrer des Molinar el seu lladre sí que el va saber fer parlar… els noms dels responsables del partit a la clandestinitat…. al cap d’uns dies tots detinguts…

• Amb totes les lletres, Textos literaris
• 11 comentaris

Des del 2006, la “Fundació Gadeso” –que té com a objectiu la investigació participativa de la realitat de les Illes Balears- duu a terme una singular enquesta d’estiu per tal de conèixer quins són, segons els ciutadans, els principals “horrors” de les Illes. Aquest any, amb 4836 intervencions, les respostes han estat aclaparadores: la corrupció (66,8%) i l’urbanisme descontrolat (64,5%) ocupen els primers llocs en la llista de preocupacions dels illencs enquestats. Evidentment, en aquest sentit, el percentatge és més alt a Mallorca que no a Menorca, si exceptuam el cas de Ciutadella.

Sens dubte, els escàndols de corrupció que es van destapant des del Govern Balear (cas Bitel, Turisme Jove, cas Son Oms…) han influït molt en les respostes obtingudes. Tenir, en aquests moments, com molt bé explicava, a les pàgines de l’Avui, Sebastià Alzamora, un 8,47% de diputats del Parlament de les Illes Balears imputats és un fet gravíssim que no pot deixar indiferent la ciutadania. D’altra banda, les diferents actuacions de l’àrea d’urbanisme de l’ajuntament de Ciutadella, durant el mandat 2003-2007, que actualment es troben al jutjat (cas del solar de les rates i cas Nerer) són percebudes, al carrer, com la part visible -i mínima- d’una forma d’actuar poc transparent i en la qual els interessos privats anaven sempre per davant dels públics.

Així les coses, em sembla evident que la corrupció d’uns pocs polítics té la capacitat de dinamitar, tanmateix, les bases de la democràcia: perquè fa perdre la confiança dels ciutadans en els seus representants polítics des del moment que, generalitzant, es fica a tothom dins el mateix sac; i perquè, a partir d’aquí, ja tenim el terreny ben adobat perquè es manifestin les formes de fer política més populistes. Un populisme que, no ho oblidem, neix i s’alimenta de la corrupció (quan l’interès personal ha substituït l’ideari del partit) i que, a més, només pot sobreviure en la confrontació personal entre els polítics i en l’espectacle continu.

El discurs populista és demagògic, poc concret, canviant, fins i tot, i amb una forta crítica cap a l’organització dels partits polítics. Amb un llenguatge sovint agressiu, el que importa és connectar de forma ràpida amb una ciutadania decebuda que té la necessitat de creure en una regeneració política que no accepten que pugui arribar de la mà dels mateixos partits que emparen individus corruptes. En el fons, tot plegat, com ja he dit, és un peix que es mossega la coa: les bases del sistema democràtic es van debilitant de forma alarmant si no s’hi posa remei.

Lluitar contra la corrupció, doncs, des de dins mateix dels partits polítics es fa imprescindible. La sensació que no passa res, que ningú no dimiteix, que els corruptes són justificats i encoberts pels seus companys de sigles provoca un sentiment de frustració i desconfiança que, a la llarga, pot acabar sent devastador. Un autèntic horror. L’autèntic horror de les Illes, en aquests moments.

• El pensament ordenat/Opinió
• 15 comentaris