Som conscient que encara us devia la crònica del ple del Consell de Menorca del mes de novembre. Tanmateix, com que els meus problemes de veu han fet davallar molt el nombre d’intervencions que he fet en el ple, vaig pensar que podria ajuntar el resum dels dos mesos. Em sembla, però, que el tema de la possible incompatibilitat del conseller de pesca no m’ho permetrà. Aquí  teniu, idò, la primera part de la crònica.

Així, començaré per exposar les conclusions-reflexions que vaig treure de la interpel·lació que li vaig fer dilluns i que avui surten, en forma de carta al director, als dos diaris insulars, amb el títol:  “Victimisme i cortines de fum, la resposta a dubtes jurídics i morals”.

Després de setmanes de donar voltes a la possible incompatibilitat del conseller de pesca, Fernando Villalonga, pel fet de ser, a la vegada, propietari de barques de pesca en actiu, barques que, actualment, explota la seva dona, i a una de les quals va obrir expedient sancionador, quan tenia el deure d’abstenir-se, resulta sorprenent que, ara, el conseller vulgui presentar-se davant l’opinió pública com la víctima d’una campanya d’atacs a la seva persona. Per açò, em sembla important precisar una sèrie de qüestions.

En primer lloc, tal i com vaig dir en el ple, encara que no tots els diaris així ho han recollit, sempre he tingut claríssim que, en política, una cosa és el debat, la confrontació d’idees i de maneres de fer i pensar i, una altra de molt diferent, dur la discrepància a un terreny personal. No ho he fet mai ni ho faré. Però, el conseller Villalonga, amb el beneplàcit del president Tadeo, ha optat per exhibir una actitud victimista en tost de fer un exercici de responsabilitat per esvair qualsevol dubte que hi pugui haver sobre la transparència del Consell Insular de Menorca. Una decisió que em permet de qüestionar perquè no només afecta l’equip de govern del Consell sinó a tota la institució, en uns moments en què, més que mai, s’ha d’evitar qualsevol ombra de confusió entre els interessos públics i els privats.

Així, em sembla que, en aquests moments, ningú no té cap dubte que, com a mínim, el senyor Villalonga ha incomplert la normativa en el tema dels expedients sancionadors (inclouen la descripció de la falta i la proposta de sanció econòmica), i que, pel que fa a la possible incompatibilitat pel fet de ser propietari d’embarcacions de pesca, l’informe jurídic proposa, per la complexitat del tema, demanar el parer al Consell Consultiu de les Illes Balears. Fins aquí, la part jurídica. Prou contundent, em sembla.

Ara bé, i la incompatibilitat moral? En el ple li vaig fer una pregunta molt clara al conseller: pot assegurar, al 100%, que el fet que els inspectors de pesca depenguin de vostè no influeix, ni que sigui de manera inconscient o involuntària (en cap cas qüestionaria la seva professionalitat), a l’hora de valorar una embarcació que saben que és de la seva propietat i que explota la seva dona? Em sembla que, qualsevol persona raonable, seria incapaç d’assegurar-ho amb una certesa absoluta. I, des del moment que no hi ha certesa absoluta, hi ha dubte. I aquest és l’origen de tot el tema. El dubte, no cap campanya personal contra el conseller.

Per tant, em sembla que comença a ser hora que el president Tadeo i el conseller Villalonga demostrin la responsabilitat que l’exercici del seu càrrec comporta i que deixin d’amagar-se darrere cortines de fum, com la comissió per analitzar el funcionament de l’àrea de pesca des del 2003. Una comissió que es va aprovar amb l’abstenció de l’oposició perquè mai ens negarem a participar en espais de debat i anàlisi, tot i que la pregunta evident és per què no ho van fer quan eren a l’oposició. Fins a sis, sis!, consellers va tenir el PP durant aquests anys. Què feien? Per què, ara que governen, es dediquen a fer allò que és propi de l’oposició? Segurament, els menorquins esperen, i valorarien més, una actitud ferma i reivindicativa davant el senyor Bauzá i el compliment de totes les promeses electorals del PP, inclosa la tan repetida de la “seguretat jurídica”.

Diuen que, quan l’adversari s’equivoca, no l’aturis. Ara, si l’error embruta la màxima institució de Menorca, s’ha d’intentar. Açò és el que hem fet, i continuarem fent, des del PSM Més per Menorca.

• Activitat política
• 8 comentaris

Avui, m’he despertat amb ganes de parlar d’una tema que fa temps que em volta pel cap. Un tema de vital importància per a les persones. Que ens condiciona, i no poc, la nostra existència. M’estic referint, esclar, a la nostra constitució. O sigui, a la manera com està format el nostre cos. I per què aquest interès, us demanareu, perspicaços. No penseu coses estranyes: aquests dies, col·locant papers, m’han sortit aquelles revisions mèdiques que em feien a l’escola, durant l’EGB, en què el tipus de constitució era un apartat destacat. Enigma resolt.

Així, i centrant-nos en els tema, en el meu cas, em deien que tenia constitució atlètica. O sigui, aquella que es caracteritza per una alçada mitjana i complexió vigorosa. Hi ha d’altres tipus de constitucions: l’astènica, alts i prims i amb les extremitats llargues. I, també, la pícnica, que engloba aquelles persones rabassudes i amb tendència a l’obesitat (desconec si el nom té res a veure amb el fet que, segurament, són grans amants dels “pícnics”). Els atlètics acostumen a ser, diuen, molt actius; els astènics, introvertits; i els pícnics, simpàtics.

Per un moment, m’he imaginat una barreja dels tres tipus i m’ha sortit aquesta constitució:  introvertida, que viu tancada dins el seu propi món, sense preocupar-se gens d’altres realitats que l’envolten; dominadora, de tan activa com és, fet que provoca que passi per damunt dels altres sense pietat ni consideració; i, finalment, feixuga i poc atractiva, malgrat la simpatia amb què es vol vendre. Sort que nyaps d’aquesta magnitud és difícil que es puguin fer realitat. I, si n’existís un, per especial, bé que se li hauria de dedicar una festivitat. O no?

D’altra banda, si parlam de constitucions humanes, ens hem de referir, per força, a la part central del nostre cos: el tronc. En el tronc hi trobam la columna vertebral, els pulmons, el cor, l’aparell reproductiu… La seva importància és equivalent, per exemple, i si ens centram en el món educatiu, a aquelles assignatures considerades “troncals” (bàsiques i obligatòries), en oposició a les “optatives” (l’alumne les tria en funció dels seus interessos).

Per exemple, així com a ningú se li acudiria considerar que el cor i el dit petit del peu esquerre tenen la mateixa importància vital, és absurd pensar que l’aprenentatge de la llengua pròpia, aquella que ens fa ser i veure el món d’una determinada manera, es pugui considerar prescindible, optativa i no troncal. A no ser, esclar, que la persona en qüestió sigui un autèntic cap verd. I, d’existir, vés a saber si, així com va el món, encara no ens el farien ministre!

En fi. Esper que aquesta entrada us hagi ajudat a passar aquest dia festiu en què, personalment,  no tenc res a celebrar. Enguany, a més, com que estic de baixa, no té ni la gràcia que no he d’anar a fer feina. Ara que ho dic, em sembla, això sí, que com a consellera m’havien convocat a un acte important… Quin cap!

• El pensament ordenat/Opinió
• 9 comentaris

Sí, heu llegit bé el títol d’aquesta entrada: tenc un investigador a prop! Potser pensareu que són paranoies d’una dona amb massa temps per pensar però, no, de cap manera: és una intuïció i, com que, si parlam d’intuïció femenina, estic convençuda que és una de les ciències més exactes que hi ha al món,  ja podeu anar deduint que no és cap broma. L’únic consol és que, en el meu cas, no es tracta de cap investigació per via judicial, com passa amb altres càrrecs públics de segons quins partits: tenc la sensació que  la cosa és, certament, més casolana.

No és que em tregui ni un minut de son però, com que, a més d’intuïtiva, som bona al·lota, vull facilitar la feina al meu investigador perquè em sap greu que perdi el temps intentant pescar-me quan podria fer coses molt més profitoses . D’entrada, li diré que la meva vida és d’allò més previsible: de casa a la feina, de la feina al Consell, del Consell a casa; conferències; presentacions de llibres; reunions de partit; dinars amb la família… El més atrevit que faig és anar a sopar amb les amigues, encara que,  tot sigui dit, ara fa molt de temps que no ens trobam. Tampoc tenc amants ni res semblant. En fi, que som un avorriment de dona.

Pel que fa a la meva declaració de béns, em limitaré a transcriure la que vaig publicar en aquest bloc, dia 24 de febrer de 2010:

“Així les coses, i tot i ser ben conscient que aquest bloc no té la categoria d’un butlletí oficial, m’he decidit a fer la passa: avui sortiré de la caixa fort i declararé, públicament, els meus béns. La transparència davant de tot. Aquí va el llistat:

1- Una casa a “tritges” amb el meu respectiu i el banc. És grosseta, ho admet, i té bones vistes. L’habitam cinc humans i un moix. Per tant, els metres per càpita ens permeten viure en companyia però amb possibilitats d’evitar-nos quan la salut mental ho requereix.

2- Un utilitari de vuit anys carregat d’andròmines vàries, restes de berenetes, pipes, etc. Hi acostuma a haver tot allò que cerques i no trobes: ulleres de sol, paraigües, jerseis…

3-  Una velo “Bolero” de quatre anys que, fins que la meva filla mitjana no me l’okupava, estava en prou bones condicions. Ara, el timbre no funciona, té el seient romput i la panereta torta.

4- Centenars de llibres que he anat arreplegant des que era una filleta. Sé, a més, que, si tenc una vida llarga, heretaré la biblioteca de la meva padrina i qualque llibret més d’uns amics que m’estimen molt. No és l’herència d’en Balada però… què hi farem! (Jo tampoc som na Leti…)

5-  Una cinquena part d’un hort (herència familiar), amb una casa (absolutament legal!) i un motocultor que potser hauria de deixar als hortolans i hortolanes del FarmVille. Jo, com molts ja sabeu, som una urbanita total i ni tan sols em deix enredar pels horts virtuals.

6- De doblers en efectiu, després de la darrera adquisició de dues rodes del meu respectiu i de pagar unes quantes cosetes, i tenint en compte que som a final de mes, no m’atrevesc a dir què tenc al banc. Em sembla que no em creuríeu.”

Això és el que vaig declarar fa un temps i la veritat és que, des de llavors, la cosa ha variat poc: sumau anys al cotxe, restau uns milers d’euros a la hipoteca i afegiu la velo taronja del PSM Més per Menorca, que no tenc en propietat però que el partit em permet emprar. Res més. Només tenc el meu sou de professora, a jornada completa, perfectament compatible amb les dietes que cobr per assistir a comissions i reunions del Consell. Una assistència també perfectament compatible amb el fet d’estar de baixa, per raons òbvies: la veu no em permet fer quatre i cinc hores de classe seguides (motiu de la baixa) però si poder parlar uns quants minuts seguits (que és el que faig al CIM).

En fi. Després d’escriure aquesta entrada m’he quedat més tranquil·la. Només esper que, ara, no em fabriquin un informe que digui que tenc comptes a Suïssa o tres o quatre llocs o una illa deserta “allende los mares”… Ara que hi pens, però, hi ha un tema que no he comentat i que és molt delicat…  allò de les gallines… Bonjesuset, ja em veig a la portada dels diaris: la consellera envoltada d’animal de ploma! Ja em perdonareu que no ho acabi d’explicar però m’hi jug la carrera política i, com que juraria que els meus investigadors també són assidus a aquest bloc…  #mamapor!

• El pensament ordenat/Opinió
• 8 comentaris