Dissabte passat, els membres del grup de lectura de Ciutadella, “Plaça de Lletres”, ens vam reunir per darrera vegada aquest curs (i en van quatre!), amb una cloenda que no podia ser més especial: vam comptar amb la presència de l’escriptor Màrius Serra, que va venir a parlar-nos de la seva darrera novel·la, Plans de futur, premi Sant Jordi 2013.
Màrius Serra és conegut i reconegut per ser un excel·lent “jugador lingüístic”. La passió pels jocs de paraules (bifronts, palíndroms, quadrats màgics, mots encreuats, etc) queda perfectament recollida, entre d’altres, a Verbàlia (Empúries/ Península Ediciones) i verbalia.com.
Estretament lligat a aquest projecte ludolingüístic, Màrius Serra és, també, un excel·lent narrador. El joc lingüístic, la porta cap a la creació. Perquè crear és jugar amb les paraules. És una forma d’explicar-se la realitat que l’envolta. Per dir-ho amb les paraules del mateix autor: “Sovint els que escrivim acabem jugant, que és una cosa que m’agrada molt, però aquí hi ha un motiu de fons. I crec que el que s’ha premiat és aquesta ambició literària d’anar a fons, una novel•la on et puguis submergir”.
Màrius Serra pronuncià aquestes paraules arran de la concessió del Premi a la Creació de la Fundació Enciclopèdia Catalana a la seva novel•la Mon oncle (1996), una de les més representatives de les que ha escrit, juntament amb la palindronòmica AblanatanalbA (1999), Farsa (2006), premi Ramon Llull, i la darrera, Plans de futur. I, tanmateix, hi ha un títol que em sembla que mereix ser destacat entre tots els altres: Quiet, el retrat del seu fill, una criatura amb necessitats especials, fràgil, que és el protagonista d’unes pàgines carregades de vida.
Així, diria que el jugador lingüístic, l’escriptor i el pare d’un fillet especial es troben a Plans de futur, la història del matemàtic Ferran Sunyé, tetraplègic i autodidacte, que és un exemple de superació, en un ambient familiar captivador, el presidit per les seves dues cosines, Maria i Àngels Carbona. L’amor, la tendresa o el respecte són els fils que teixeixen la relació entre ells. Una mirada esperançada sobre les dificultats de la vida i la capacitat dels éssers humans per convertir-les en una rutina amable, observada sempre des dels ulls de la ironia, de la intel·ligència, tan allunyada de la compassió i del victimisme.
Des del punt de vista de constructor d’una història que, en bona part, li venia donada per la biografia de Ferran Sunyer, m’agradaria destacar dos aspectes de l’obra que em semblen claus. En primer lloc, la complexa relació entre realitat i ficció i la forma com la resol Serra: un equilibri perfecte que, com ens va fer veure, fa que sigui difícil, per al lector, separar els fets reals d’aquells imaginats. Quan t’endinses dins la novel·la, els límits es desdibuixen gràcies a la traça de l’autor per crear un univers coherent i compacte. Un univers fet de paraules que encaixen de forma harmoniosa per crear un univers literari que, com la vida, és fet de perspectives diverses.
L’altre aspecte que voldria destacar és el punt de vista narratiu. O la diversitat de punts de vista narratius, sens dubte un altre dels encerts de la novel·la. Diferents veus que fan avançar la història i que aniran augmentant la seva força en un final sorprenent en què totes les peces encaixen i totes les paraules dites trobaran el seu sentit més profund.
No em vull allargar més. Del joc a la creació. De la creació a la reflexió. O a l’inrevés. Com vulguin. Així de senzill, o així de complicat, ens ho planteja Màrius Serra. Ha estat un plaer llegir-lo. Ha estat un plaer tenir-lo a Menorca. Una Menorca que sempre ha estat present, d’una manera o una altra, en la seva literatura. Moltes gràcies per oferir-nos la possibilitat de fer “plans de futur” plegats.
