Al parc Steglitz, a Berlín, Franz Kafka observava l’anar i venir de la gent, “parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, matrimonis amb els fills acabats de néixer, matrimonis amb els somnis acabats de gastar…”. La vida, que sortia a passejar amb l’arribada de l’estiu. De sobte, els plors desconsolats d’Elsi,  d’una filleta que havia perdut la seva nina, van corprendre l’escriptor i l’endinsaren en una aventura literària desconeguda fins llavors.

A partir d’aquesta anècdota ben real viscuda per l’escriptor Franz Kafka, un altre escriptor, Jordi Sierra i Fabra, basteix un text que ens parla de la infantesa, de la innocència, de la generositat. Perquè Kafka va consolar la criatura del parc explicant-li que la seva nina no s’havia perdut, que se n’havia anat, senzillament, de viatge. I, des de llavors, es va convertir en el carter de nines. En el carter-escriptor que, cada nit, s’asseia en el seu escriptori per donar forma a la carta que, des dels llocs més remots de la terra, la nina escrivia a la filleta que plorava la seva absència per tal de consolar-la.

Aquestes cartes de Kafka, ben reals, no s’han trobat mai, tot i tenir constància de la seva existència. Tanmateix, amb Kafka i la nina que se’n va anar de viatge tenim ara l’oportunitat de saber, de la mà de Jordi Sierra, qui era aquella filleta que, a través del poder màgic de les paraules, va substituir les llàgrimes per somriures. De saber de la tendresa que inspirà l’escriptor malalt a escriure, segurament, les pàgines més sentides i més difícils de la seva vida. Aquelles pàgines que saberen crear un món de fantasia en el qual els dos, l’Elsi i el Franz Kafka, van trobar el consol que la realitat els negava.

Un any després d’aquest encontre al parc, l’escriptor moria en un sanatori prop de Viena, als quaranta-un anys d’edat. La fileta, qui sap què devia fer amb les cartes que durant unes setmanes eixugaren la seva pena i ompliren de vida el carter de nines. Avui, gràcies a l’atreviment d’un altre escriptor, que s’inventa les cartes i dóna un final imaginari als fets,  podem reviure la història: “el que va passar és tan bonic en si mateix que la resta tant se val”. Ben cert.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• 8 comentaris

A Ciutadella, ho sabem, vivim una situació política complicada, complexa i desconcertant. La crisi interna del PP –guanyador de les darreres eleccions municipals- ha provocat que, avui, l’ajuntament sigui governat per nou persones que, integrades dins el grup mixt, molts consideram trànsfugues morals des del moment que han abandonat el partit sota les sigles del qual es van presentar. La seva és una decisió política discutible, certament. Inacceptable, fins i tot. Tanmateix, aquesta convicció no ens hauria de fer caure en l’error de pensar que qualsevol actuació val per fer evident el nostre desacord pel que fa a la seva decisió. M’estic referint, esclar, als espectacles en què s’han convertit els plens municipals, el darrer dels quals va arribar a un punt tal que, com a ciutadana i política, em va fer avergonyir profundament.
Estic convençuda, i així ho he manifestat en moltes ocasions, que, quan un perd les formes, per molta que sigui la raó que l’acompanya, perd tota la credibilitat. Els atacs personals en què s’han convertit els debats de qualsevol punt de l’ordre del dia dels plens, encoratjats per un grup important de ciutadans que, asseguts en els bancs del Saló Gòtic, aplaudeixen, xiulen i criden, no serveixen, en absolut, per dignificar la vida política al nostre poble. Al contrari. I els vint-i-un regidors que representam els ciutadans tenim l’obligació de no contribuir a alimentar situacions com les que vam viure divendres, amb provocacions, insinuacions malèvoles, sortides de to o acusacions que, sumades, ens desprestigien a tots.
Voldria que aquestes línies servissin per fer una crida a la sensatesa. La situació política que vivim és complicada. Ara bé, això no ens dóna carta blanca per actuar sense cap tipus de respecte, provocant unes situacions tenses i violentes. Els vint-i-un regidors som polítics, és cert. Però, sobretot, som persones i mai, mai, el debat hauria de derivar en desqualificacions personals que només provoquen la desconfiança dels ciutadans cap a la institució que representam. Ciutadella no s’ho mereix.
Esper que tots sabrem estar a l’alçada del que ens reclama el lloc que ocupam. Per la meva part, i com a portaveu del PSM-EN, voldria que tots els regidors fóssim capaços d’analitzar la nostra actuació per evitar situacions com les que es van produir en el darrer ple. Més enllà de discrepàncies polítiques -ben lícites, d’altra banda-, l’educació i la cordialitat no l’hauríem de perdre mai. Així és com jo entenc la política i així, em sembla, és com la volen els ciutadans.

• El pensament ordenat/Opinió
• 41 comentaris

Just veu que obr el diari, després de dinar, silenciós i àgil, fa un bot i s’acomoda al sofà, al meu costat, com una ensaïmadeta, en paraules del meu fill. Mira, amb els ulls inquisidors, l’anar i venir de les pàgines. Si veu que en una m’hi entretenc més del compte, fa un intent de pujar-me a la panxa, com si volgués veure què és això que m’interessa tant. De vegades, em mira directament al rostre, amb una curiositat que em sorprèn. Sembla, ben bé, que és capaç, a través de les expressions de la meva cara, d’entendre que hi ha coses que em disgusten profundament, en aquells fulls.

Coses que em disgusten com que, en ple segle XXI, hi hagi qui no tengui cap vergonya de manifestar públicament que no pensa votar Barack Obama només perquè és negre i concloure, a més, tot feliç, que no és racista, però. Tan poc racista, segurament, com deuen ser els neonazis que pretenien matar el candidat a la presidència dels EEUU.

Coses que em disgusten com que, a Catalunya, el 2007, només un 16,8% de les sentències emeses pels jutges eren en català, una llengua, la meva, que, no ho oblidéssim, per favor, segons un grup d’intel·lectuals que es dediquen a signar manifestos, és a punt de fer desaparèixer el castellà a Catalunya. O que, a Ciutadella, construir un hortal il·legal, “costi” només 2000€ de multa. O que el diputat del Parlament Balear, Bartomeu Vicens, d’UM, es negui a abandonar el seu escó, tot i haver estat acusat d’estafa, blanqueig de doblers i delicte contra la Hisenda Pública.

I, mentre vaig girant fulls i fent capades, el meu moix em mira, silenciós. Un moix que, per als egipcis, simbolitzava la força i l’agilitat que la deessa Bastet posava al servei de l’home per ajudar-lo a triomfar sobre els enemics ocults. I tanc el diari i li pas la mà per la carona i pens que tant de bo totes les mirades fossin tan clares, tan transparents i tan directes com la felina.

• El pensament ordenat/Opinió
• 29 comentaris