Aquest dissabte, es va lliurar, al teatre Principal de Maó, la XXXIII edició del Premi Born de teatre, el guanyador de la qual va ser l’escriptor Carles Batlle. Era la cloenda a un cap de setmana llarg que ha girat al voltant del món teatral i que començava, dijous, amb la presentació oficial, al Cercle Artístic de Ciutadella, d’un nou grup de lectura de textos dramàtics. I, justament, la primera obra que s’hi va comentar -lectura que van poder compartir amb l’autor- va ser la guanyadora del Premi Born de l’any passat, El show de Kinsey, de Jesús Díez, publicada, com a novetat d’enguany, en les quatre llengües de l’estat, en català, per l’editorial “Arola”.

El show de Kinsey és un vodevil transcendit que, d’una forma àgil i divertida, posa en evidència totes les contradiccions de la nostra societat a través d’un matrimoni, Fernando i Carolina, que representa tota la hipocresia i la doble moral dels fills del Maig del 68. Els dos, professionals de l’autoajuda, viuen en un xalet als afores de la ciutat  -que, segons l’autor, “podria ser obra d’un arquitecte de moda”, surten en un programa de televisió a parlar de sexe i, sobretot, viuen instal·lats en la impostura més absoluta. Les opinions de Fernando sobre la masturbació, la infidelitat o l’homosexualitat deixaran en evidència tota la seva hipocresia i, de retop, la hipocresia que ens arriba, des dels diferents mitjans de comunicació, a través d’uns personatges que pontifiquen, dia sí dia també, sobre el bé i el mal. Mariluz, la mare morta de Carolina, que, segons l’autor, l’ideal seria que fos un holograma, es passeja per l’obra com una mena de consciència de tots plegats i es converteix en un personatge que, al meu parer, dóna moltíssim de joc.

D’altra banda, com ja va destacar el jurat que li atorgà el premi, en El Show de Kinsey  assistim a una barreja molt interessant de llenguatge teatral i audiovisual. La vida quotidiana del matrimoni té  el seu reflex invers a la pantalla de televisió en què, de tant en tant, es converteix la vitrina de la sala i que ens mostra imatges del programa televisiu en què participen els protagonistes. La ironia que desprèn aquest joc de realitats i aparences és, sens dubte, un dels aspectes més destacables de l’obra.

Així, sens dubte, la millor notícia que podríem rebre de cara al Premi Born del 2009 seria que El show de Kinsey puja als escenaris i, sobretot, que puja a l’escenari del Teatre Principal de Maó perquè tots en puguem gaudir. Seria una forma d’adonar-nos, una vegada més, del que representa per a Menorca tenir el Premi Born de teatre. Un luxe que no sé si els menorquins -com sí fan fora de l’illa- som capaços de valorar de la forma que es mereix. Any a any, premi a premi, obra a obra.

• Amb totes les lletres, Llibres i autors
• Sense comentaris

Fa unes setmanes, anava pel carrer amb el meu fill. Havíem sortit de casa, travessat la plaça del Born, Ses Voltes, i ja érem a la Plaça de les Palmeres. De cop, s’atura i exclama: molt bé, Maite, hem arribat fins aquí i no t’has aturat a rallar amb ningú! Vaig quedar de pedra. I, realment, tenia raó. Amb els  seus ulls riallers darrere les ulleres -diria, fins i tot, una mica burletes- va continuar dient: Maite, tot un rècord! Un altre dia, durant tot un capvespre, el meu mòbil no va sonar. De cop, vaig recordar que l’havia deixat dins el cotxe. Ja ens estranyava, ja, van dir, a l’uníson les dues filles! I, certament, tenien raó: no era normal aquella tranquil·litat. Elles, com el seu germà abans, també em miraven amb un posat ben displicent. Sense voler, havia batut un altre rècord silenciós.

Moltes vegades em deman què en trauran, els meus, fills, del meu pas per l’ajuntament de Ciutadella, què els en quedarà gravat a la seva memòria, de tots aquests anys.  Una mare que no pot anar pel carrer sense que l’aturin o que  s’aturi a rallar? Una mare aferrada a un mòbil? Una mare estressada que va de comissió en comissió? Esper que no. Esper que, de qualque manera, entenguin el que vaig dir, quan em van demanar perquè em presentava com a candidata, en una entrevista just abans de les eleccions: “em present sobretot pels meus fills, pel futur de Ciutadella, perquè no vull que polítiques com les que hem patit els darrers anys desdibuixin la fesomia de la ciutat fins deixar-la irreconeixible”. Que complicat que és tot, però.

Més d’una vegada m’he sorprès pensant que quina mala sort, la meva. Jo que, quan em vaig presentar a les eleccions municipals, estava mentalitzada a governar o a fer oposició. I, mira per on, ni una cosa ni l’altra: som oposició, però la gent et considera mig govern i, estic convençuda que, al cap del dia, rallam amb més ciutadans que vénen a explicar-nos els seus problemes que molts regidors que governen. Perquè la situació -anòmala- que vivim actualment provoca aquestes coses: moltes telefonades, moltes converses, moltes reunions… I, sobretot, fills que reclamen silenci. Que reclamen gaudir del silenci. Un silenci que, ben mirat, segurament, els polítics ens hauríem d’imposar més vegades. Estic convençuda que molta gent ens ho agrairia. Que nosaltres mateixos ens ho agrairíem.

• El pensament ordenat/Opinió
• 9 comentaris

Avui, s’ha constituït a l’ajuntament de Ciutadella la comissió per analitzar les adjudicacions que s’han fet a través de “Ciutadella Turisme” (CITUR),  l’ens que, amb un pressupost de més de 600.000€, és l’encarregat de fer la promoció turística del municipi, les actuacions més visibles del qual han estat, tanmateix, la reforma de les oficines i el logo de Mariscal. I s’ha constituït entre trons i llamps i una pluja intensa i una grisor que donava un aire trist, decrèpit, a la reunió. He recordat, llavors, que fa un any, exactament, es va constituir, també,  la comissió Nerer, aquella que, sobretot, posava damunt la taula les irregularitats que eren el dia a dia de l’area d’urbanisme durant el passat mandat, les conclusions de la qual són avui a Fiscalia Anticorrupció.

Si la comissió Nerer va ser l’inici del final d’una forma de fer política que girava al voltant de l’ex-regidor d’urbanisme, qui sap si la comissió CITUR tancarà, definitivament, el període més nefast, més indecent de la vida municipal ciutadellenca. Que les conclusions “Nerer” van influir, entre d’altres i de qualque manera, en la decisió de l’alcalde i els vuit regidors díscols de deixar el PP, diria que és evident. Des de llavors, una sensació d’agonia plana dins les Cases Consistorials. I tenc la sensació que la comissió -necessària, indubtablement- que avui hem constituït encara farà més lent i dolorós aquest final.

Asseguda dins la Sala de Juntes, mirava per la finestra la intensa pluja que queia. L’aigua clara, que diuen que tot ho purifica. La font de vida. I, ben mirat, que plogui. Que plogui molt, a la Plaça des Born. Perquè hi ha molt a fer net, moltíssim. I, sobretot, molta vida, molta il·lusió, a recuperar. Mentrestant, continuarem fent de polítics-investigadors -que és, us ho ben assegur, de les feines més ingrates que hi ha-, tot esperant que el ruixat hagi desentelat, també, la imatge d’aquells que, no ho oblidem, són investigats després d’haver rebut el suport majoritari i aclaparador de la ciutadania.

• El pensament ordenat/Opinió
• 16 comentaris